Ves al contingut principal

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de capçalera, hi ha altres autors dins la tradició americana contemporània amb els quals trobo més afinitats, però sí que em va despertar un cert interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer equilibris mentals per seguir les associacions i els salts vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals, molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins. Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon, cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix. D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait in a Convex Mirror, en la traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres, i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura (el quadre de Parmigianino), que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres, aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la quotidianitat esqueixada de l’altre és intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels punts conflictius d’Ashbery, el fet que s’hagi mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat de l’autor americà en els seus poemes esdevenen fàtues i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell gerro trencat sinó que és com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben dosificades i aplicades, podran permetre ampliar la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.

FULL D’ÀLBUM

La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?

I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,

l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.

La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?

Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries, 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska, publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania.
La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, h…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.