Ves al contingut principal

Wioletta Greg, Mercuri a la boca


Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai.
Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia entre diferents parlars.

Les estampes, els moments deturats que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de continuïtat. Els diferents ritus, les creences, les supersticions, les coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica. Grzegorzewska ha elevat les quatre cases del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més plaents que he fet, com explico al pròleg, no només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà, L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència molt plaent haver treballat amb l’editorial :Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.

I aquí, un petit fragment del llibre.

En pic vam acabar de portar amb el carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama se’n va anar a fer un cigarret darrere la casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal». Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el somni que havia tingut d’una antiga amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona, de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68, l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit, vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella. Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska, publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania.
La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, h…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.