8 de febr. 2016

Els bàrbars

És molt difícil encarar-se als textos que no són tan sols clàssics de la literatura, sinó que han anat més enllà i han assolit la categoria de populars, quasi de massius (amb totes les proporcions guardades, és clar, estem parlant de poesia). Bàrbars i Ítaca i ja tenim tot un imaginari cavafià, el més directe. Jacek Gutorow ho intenta, i el resultat és molt lloable. El publica en el seu darrer llibre, publicat l'any passat, que té un títol d'extrema senzillesa, Fulls. Un dels millors llibres de poesia publicats a Polònia els darrers anys.

ELS BÀRBARS

Als voltants d'Ítaca vam muntar el camp.
No molt gran, amb un plomall de fum
i amb un altar de camp de brossa antiga.
El mar tenia un gust salat, a les cabres
els permetíem pasturar enmig del món,
a les cruïlles dels camins fressats.
En un turó llunyà voltaven àguiles, dos
compendis de l'imperi en què vam deixar de creure,
ens agombolaven per dormir amb mites i amb el flux
del corrent. A trenc d'alba se sentien les merles, i el safir
del cel s'enrigidia a la línia de l'horitzó. Fugiren de la ciutat,
dispersats per la flairosa terra, només els temps presents
teníem en compte, separats com la cua d'una fruita,
la pulsació de l'aire, a penes comprensible,
quan el vent dissipava la cendra de les antigues sentències.  

6 de febr. 2016

Forasters

"Ah, vostè ve d'aquella banda del teló d'acer. Benvingut. De visita o per quedar-s'hi? Perdoni la meva curiositat, però li he de fer una advertència. París és una teranyina enverinada. És molt fàcil de caure-hi, deixar-s'hi enredar i al cap de no res un no sap ja qui és. Facilis est descensus Averno. Vagi amb compte, no confiï en la seva pròpia resistència. Un dels nostres avantpassats, com bé pot recordar, va manar lligar-se a un masteler.
Va dubtar un moment com si volgués afegir alguna cosa, però ho va deixar estar. Com que no havia sentit cap resposta, em va mirar amb més atenció; jo tenia la sensació que ell estava una mica incòmode.
Ens vam quedar drets, sense dir res, mirant per la finestra oberta. Era a primeries de l'estiu. A l'habitació entrava la càlida nit amb olor de gasolina i d'asfalt reescalfat. Ens arribaven sorolls del carrer: el brunzit dels cotxes, converses, lladrucs de gos, uns talons que repicaven a les rajoles de la vorera.
- Perdoni el que li he dit – em va comentar al cap d'una estona. De debò, no el volia ofendre. Però sé el que estic dient. Jo mateix sóc un foraster, un ciutadà honoris causa, un home sense identitat. En el dia a dia parlo en francès, penso i escric en alemany, i somnio… ja ni tan sols jo sé en quina llengua somnio."


Adam Wodnicki, Anamnezy (assaig "Una vesprada a ca la Gisèle", qui parla és Paul Celan)

5 de febr. 2016

La llengua

Durant mil·lennis, la llengua ha estat invisible. Un núvol màgic o una ànima. Un alè animat i animant i animal en el vent transparent del món.
Tot d'una, pel llibre (per la inscripció gràfica) la llengua coneix un inimaginable enfrontament amb ella mateixa. 

Pascal Quignard, a Les petits traités (volum IV)