Passa al contingut principal

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.