23 de jul. 2016

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian.