Ves al contingut principal

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Jakub Kornhauser. 3 poemes

I segueixen passant passant els dies, i dic que posaré els altres autors que van participar al "Veus Paral·leles", i les altres coses que vaig anar fent l’any anterior, i estem a març, i jo em pensava que encara érem al gener, però el temps no s’atura, i vaig acumulant dies i dies, i no apareixen al blog els textos. Bé, ho intentarem solucionar. Ara presento el segon autor, Jakub Kornhauser. Ja n’he traduït alguns poemes al blog, però aquí en vaig fer una selecció més àmplia en català. En el cas de Kornhauser, a banda de la qualitat que té, em reconforta el fet que finalment ja ha tingut el ressò que es mereix. Recordo que en una de les primeres entrades al blog sobre ell vaig escriure que era un d’aquells autors que encara es trobaven al marge de tota la faramalla dels autors més coneguts, i molts cops aquests autors encara per descobrir, o que es troben allà amagats un no sap per què, són molt més interessants que aquells altres que reben totes les atencions dels mitjans, …

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bianka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme, …

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem.


ERRATA (GHOST VERSION)
Em giro i dibuixo un tros de la teva espatlla Hi posa «…

El nou món

EL NOU MÓN
L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.

    Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països.


LLUM

Així com s’embulla en la llum el cor
amb l’ombra dels seus mites i de cossos
tan joves que un cop els albirem
es mouen al llarg de la nostra mirada
vigilant la tabula rasa de l’absència.
Així com s’embulla el cor amb el cos
i sense paraules t’abandona aquest poema
i sense motiu t’apassiona i t’empresona.
Així com ens perdem tots en aquesta llum
que els cossos porten com si els fos pròpia
i que sols de vegades descansa en el poema
i et deixa perdut i sol vora la resplendor.