Vés al contingut principal

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina.
Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Camões i de Shakespeare. Em vaig centrar en aquest vast període, molt abans d'aquella hecatombe que va ser el romanticisme (i amb tot, sé que mirem com mirem aquests autors que he citat gràcies a aquesta hecatombe).
Parlar de totes aquestes referències, de tot un gresol de confluències, adquireix un sentit molt més ampli en aquesta ciutat, a Wrocław, Breslau, Vratislavia, en aquesta ciutat que ha anat adquirint múltiples variacions de la seva pròpia denominació, un fenomen que a Polònia no és gens estrany, on les ciutats i les coses canvien de noms segons on bufen els vents de la història. Parlar, doncs, en aquesta ciutat plena d'història i a la vegada molt oblidadissa, on l'adjectiu «alemany», les construccions «dels alemanys», «de després dels alemanys» poden tenir segons qui les digui unes connotacions del tot diferents de qui les sent, és com parlar d'ells i de tu a la vegada, és trobar-se en un territori on no hi ha ningú, excepte unes restes, unes romanalles d'aquí i d'allà que anem enganxant per poder mantenir una il·lusió de construir una identitat.
A la llibreria on fèiem aquest petit cicle de conferències hi havia, pertot, pàgines d'un llibre que em va intrigar molt, el títol era Chore historie, que aquí traduirem com Històries malaltes, i que tractava de les diferents malalties al llarg de la història amb dibuixos, com un llibre per a nens. Em va fascinar, aquella barreja de truculència, d'humor negre, de desvergonyiment que transmetia cada una de les il·lustracions i cada un dels textos. Aquí, en aquest enllaç, en podeu veure algunes imatges. Després, mirant els llibres exposats, en vaig veure un exemplar, que estava una mica malmès. Vaig pensar que com que era de mostra, era lògic que estigués tan masegat. Però el llibre hi era, el podia comprar. Li vaig demanar a l'Ewa, la propietària de la llibreria, si en tenia més exemplars. I el que em va dir és el que em va sorprendre més. Com, més exemplars? No, això és un pre-llibre, el llibre encara no existeix, l'han presentat a diverses editorials, i cap no es vol arriscar amb una cosa així, cap no vol publicar un llibre d'aquestes característiques. On s'és vist, que es parli de les malalties per als nens, i d'aquesta manera? Aquest llibre existia a la llibreria, només allí, a les parets, en algunes lleixes on hi havia fulls ampliats com petits pòsters. Era un llibre únic.
Per a la diada de Sant Jordi, doncs, no vaig poder regalar-me un llibre que no existeix. Però sempre que el vulgui llegir sé que podré tornar a la llibreria, a la llibreria de l'Ewa, i l'hi trobaré. Tot amb tot, l'ensucrada versió final d'aquest text que escric no ho hauria de ser tant. Hauria de ser de fet una protesta, perquè enerva aquesta situació que altres lectors no puguin arribar a tenir coneixement d'aquest llibre, ni que, ara per ara, no puguin tenir l'oportunitat de trobar-lo a la vora d'altres llibres, en altres llibreries. 

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Doncs el llibre que esmentes té molt bona pinta. A més, veig que els textos introductoris estan escrits en vers, fidels a una llarguíssima tradició del conte infantil, no sols polonesa, però que ha sobreviscut particularment allà (ignoro com va la cosa en altres literatures, però a casa nostra no és, avui, tan estesa).

M'hauria encantat assistir a la teva xerrada. El programa que dibuixes sembla ben interessant!
Xavier Farre ha dit…
El llibre és fantàstic, estic segur que fins i tot tindria molt bona acollida si es traduís a altres llengües. I sí, hi ha els versos, que tan bé saben combinar a Polònia amb els llibres per a nens, amb grans poetes que s'hi han dedicat. Esperem que algun dia el puguem veure publicat.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…