Ves al contingut principal

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant. 
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, tolls que es van formant, imprevisibles en la seva fondària, i un asfalt que rellueix i és encara més negre per fer que tot acabi sent més tètric, com si el cel en fos el reflex. I, tant si plou com si no, passo sempre per un parc. I el verd que es veu allà és l'únic respir que té la vista. Encara no han començat a segar la gespa, i en aquest parc tota la vegetació campa com vol, tiges, herbes, tanys que ja han agafat una alçada considerable, poden arribar fins al genoll. Després, ja ho anivellaran tot, però per ara pots contemplar aquesta exuberància, que en dies com avui adquireix matisos d'una quasi tragèdia grega, una desgràcia que acaba esdevenint, una inevitabilitat innata. Un altre contrast que t'ofereix el temps, el paisatge. 
És un parc petit, de fet, amb camins amples fets d'asfalt (menys negre que el dels carrers, menys malastruc i sinistre), però quan jo vivia a Tarragona hauria remogut cel i terra, m'hauria venut per tenir un parc així. Tarragona, aquella ciutat agostada, de tarda de diumenge eterna, dominada per un asfalt que no és gens malastruc sinó del tot desèrtic perquè ja s'ha apoderat de tot l'espai. Una ciutat sorrosa, desertal. Ciutat d'incongruències, on les vies del tren et separen del camí a la platja, i et marquen la visió quan arribes a un balcó que no invita a la immensitat del mar sinó del viatge, perquè l'únic que hi acabes veient són aquells rails que s'entrecreuen. És la imatge de tota la ciutat, de la fugida. 
Aquest dia de pluja definitiu, en passar pel parc, m'ha dut a la ment Tarragona, com una mala jugada del record. O una mala jugada de l'absència d'aquest verd que he anat contemplant aquí i que m'ha traslladat a altres llocs que són més aviat sorreres. 
Tot aquest contrast apareixia també en el poema amb què obria el llibre Llocs comuns. És evident que la ciutat que hi apareix és Tarragona. 

I (Mediterrània)

El que costa és la disposició
Del lloc, buscar l’oest, ple de miratges
Que reflecteixen falsos cants, imatges
De l’est, plenes encara de midó
– rígids llençols, un tacte de respostes
A interrogants mancats de punt. El nord
– lleis hiperbòries on el més fort
Sobreviu. O bé el sud, petites costes
Copades d’un desig no aconseguit.
En aquesta urbs, però, mai. Embrutida
D’ecos romans que s’han constret al pit
D’un august cec, malalt i enyoradís.
Recorda-ho, la nostàlgia no s’amida
En cap lloc, ni davant d’aquest mar llis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Represa

Després de la pausa dels mesos més càlids, obro el darrer llibre de poemes de Jan Kasper que ha publicat (després de molts anys) i em trobo amb aquest poema per fer veure que tornem a començar.
REPRESA
S’ha acabat la temporada. Encara un parell de dies, no tenien calés per més, van saltar al mar. Van mirar els decorats de les sortides i les postes de sol, les ones. Van anar al port per escalfar-se al bar i menjar peix fregit. Segurs que sabrien fer front als reptes. Controlant la passió.
Al cap d’anys, són al mateix lloc. El port put a entranyes de peix. Brilla com una bossa negra arrugada, l’aigua del canal. De les finestres del bar es veuen les barques, un tros de platja. A la taula plats d’espines, un compte arrugat.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Contaminació

Ahir es van entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia, un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una altra …

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes

Dariusz Suska, de qui ja n'hem fet una primera presentació en aquest blog, és un dels poetes convidats al Marché de la poésie que se celebrarà a finals d'aquest mes a París. En aquesta edició, le llengua convidada és la polonesa, però també hi haurà un accent català, ja que n'agafarem el relleu. Per a aquesta ocasió, he traduït alguns poemes que apareixeran en els propers dies.

ALS MEUS AMICS DE PILOTA ELS AGRADAVA MATAR ORENETES

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes,
en acabat de dinar en feien caure els nius, que queien com el sol.
Els esgarips no duraven massa, a més, s’hi reunien els gats,
a qui se’ls eriçava la cua en l’aire com si fossin cobres.
Després, els meus amics pidolaven xiclets vora els capós
dels mercedes amb números blancs a les matrícules
o comerciaven amb qualsevol cosa. Segells, monedes, adreces
de concessionaris, sortien còmics de dins els llibres.
No puc dir massa cosa a fi de justificar-me: no em vaig convertir
en un assassí d’orenetes, perquè jo…

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema.
He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada.

KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA

L’havia d’enganyar. Els falsos actes,
plens de promeses vergonyoses, eren,
per a ella, l’única solució.
I, amb tot, si sabés com l’he arribat
a estimar (ja que, si no fos així,
no estaria ara reclòs entre aquestes
blanques, incomunicants, maleïdes
parets que em forcen a la solitud).
Havia d’abandonar tots els meus
afectes, els lligams que m’oprimien,
que em m…

[diamant]

La casualitat em mena un altre cop a l'excel·lent blog de traduccions de l'Abel Murcia. I aquest cop, per partida doble, sense haver-ho comentat abans, coincidim a penjar dos poetes (curiós com el llenguatge informàtic ens du a situacions força insòlites semànticament, i ens obliga també a replantejar la nostra llengua. Aquí, a més, podríem aprofitar i fer-ne una metàfora doble, penjar com a exercici de traducció, una mena de sentència que imposa el traductor al nou text).
La coincidència ve del fet que habitualment tenim els textos traduïts ja d'abans, i l'ordre en què després apareixen respon a estímuls que, pel que fa a mi, són difícilment analitzables. Els poetes que coincideixen són Adam Wiedemann, de qui ja hem presentat algun altre poema, i després Anna Piwkowska, en ocasió del seu darrer llibre publicat en una editorial de renom, Znak.



[diamant]


Potser no és una illusió que la vida sigui recollir
gradualment arguments, o més aviat desempallegar-se'n.
Naixem amb …