Ves al contingut principal

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant. 
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, tolls que es van formant, imprevisibles en la seva fondària, i un asfalt que rellueix i és encara més negre per fer que tot acabi sent més tètric, com si el cel en fos el reflex. I, tant si plou com si no, passo sempre per un parc. I el verd que es veu allà és l'únic respir que té la vista. Encara no han començat a segar la gespa, i en aquest parc tota la vegetació campa com vol, tiges, herbes, tanys que ja han agafat una alçada considerable, poden arribar fins al genoll. Després, ja ho anivellaran tot, però per ara pots contemplar aquesta exuberància, que en dies com avui adquireix matisos d'una quasi tragèdia grega, una desgràcia que acaba esdevenint, una inevitabilitat innata. Un altre contrast que t'ofereix el temps, el paisatge. 
És un parc petit, de fet, amb camins amples fets d'asfalt (menys negre que el dels carrers, menys malastruc i sinistre), però quan jo vivia a Tarragona hauria remogut cel i terra, m'hauria venut per tenir un parc així. Tarragona, aquella ciutat agostada, de tarda de diumenge eterna, dominada per un asfalt que no és gens malastruc sinó del tot desèrtic perquè ja s'ha apoderat de tot l'espai. Una ciutat sorrosa, desertal. Ciutat d'incongruències, on les vies del tren et separen del camí a la platja, i et marquen la visió quan arribes a un balcó que no invita a la immensitat del mar sinó del viatge, perquè l'únic que hi acabes veient són aquells rails que s'entrecreuen. És la imatge de tota la ciutat, de la fugida. 
Aquest dia de pluja definitiu, en passar pel parc, m'ha dut a la ment Tarragona, com una mala jugada del record. O una mala jugada de l'absència d'aquest verd que he anat contemplant aquí i que m'ha traslladat a altres llocs que són més aviat sorreres. 
Tot aquest contrast apareixia també en el poema amb què obria el llibre Llocs comuns. És evident que la ciutat que hi apareix és Tarragona. 

I (Mediterrània)

El que costa és la disposició
Del lloc, buscar l’oest, ple de miratges
Que reflecteixen falsos cants, imatges
De l’est, plenes encara de midó
– rígids llençols, un tacte de respostes
A interrogants mancats de punt. El nord
– lleis hiperbòries on el més fort
Sobreviu. O bé el sud, petites costes
Copades d’un desig no aconseguit.
En aquesta urbs, però, mai. Embrutida
D’ecos romans que s’han constret al pit
D’un august cec, malalt i enyoradís.
Recorda-ho, la nostàlgia no s’amida
En cap lloc, ni davant d’aquest mar llis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Jakub Kornhauser. 3 poemes

I segueixen passant passant els dies, i dic que posaré els altres autors que van participar al "Veus Paral·leles", i les altres coses que vaig anar fent l’any anterior, i estem a març, i jo em pensava que encara érem al gener, però el temps no s’atura, i vaig acumulant dies i dies, i no apareixen al blog els textos. Bé, ho intentarem solucionar. Ara presento el segon autor, Jakub Kornhauser. Ja n’he traduït alguns poemes al blog, però aquí en vaig fer una selecció més àmplia en català. En el cas de Kornhauser, a banda de la qualitat que té, em reconforta el fet que finalment ja ha tingut el ressò que es mereix. Recordo que en una de les primeres entrades al blog sobre ell vaig escriure que era un d’aquells autors que encara es trobaven al marge de tota la faramalla dels autors més coneguts, i molts cops aquests autors encara per descobrir, o que es troben allà amagats un no sap per què, són molt més interessants que aquells altres que reben totes les atencions dels mitjans, …

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bianka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme, …

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem.


ERRATA (GHOST VERSION)
Em giro i dibuixo un tros de la teva espatlla Hi posa «…

El nou món

EL NOU MÓN
L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.

    Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països.


LLUM

Així com s’embulla en la llum el cor
amb l’ombra dels seus mites i de cossos
tan joves que un cop els albirem
es mouen al llarg de la nostra mirada
vigilant la tabula rasa de l’absència.
Així com s’embulla el cor amb el cos
i sense paraules t’abandona aquest poema
i sense motiu t’apassiona i t’empresona.
Així com ens perdem tots en aquesta llum
que els cossos porten com si els fos pròpia
i que sols de vegades descansa en el poema
i et deixa perdut i sol vora la resplendor.