26 de juny 2015

Els dies són llargs

Anna Arno neix el 1984, es llicencia en Història de l’art a la Universitat de Nova York. Ha publicat una biografia del poeta Konstanty Ildefons Gałczyński. Col·labora habitualment a la revista Zeszyty Literackie. L’any 2014 publica un llibret de proses amb el títol de Finestres. Són textos que es troben a mig camí del poema en prosa, de la prosa d’observació, de la impressió fulgurant. L’ús del llenguatge en aquestes proses és d’una gran concisió, i li serveix per expressar allò que hi ha de més amagat, invisible en una mirada. És un descobriment de l’altre i la recerca d’una sensació en l’observador.


ELS DIES SÓN LLARGS

Els dies són llargs, gairebé es toquen els uns als altres, l’aigua és immòbil, pura, el cel s’hi dissol com si no hi haguessin fronteres. Tan sols els ocells criden, perquè és a ells a qui pertany aquest lloc. Aquí hi sobrem. Tan sols el vent palpa, l’aigua fa olor i no hi ha cap manera d’oblidar que es té un cos. Hi ha un instant just després de despertar quan desapareix el cabdell del somni embullat, hi ha tan sols un aire fred, llum al terra de fusta, i jo que encara no hi sóc.

13 de juny 2015

Substituts

“Escric sobre la diàspora i la despossessió, però aquestes grans paraules mantenen el meu conte intern talment com les mentides fan que suri la veritat. Utilitzo la paraula exili no perquè pensi que és la paraula adient, sinó perquè ens apropa alguna cosa molt més íntima, més dolorosa, més incòmoda: l'exili d'un mateix, en el sentit que un podria haver tingut una altra vida, viure en un altre lloc, estimar altres persones, ser algú diferent.
Si segueixo escrivint sobre els llocs és perquè alguns d'aquests llocs són maneres codificades de parlar de mi mateix: com jo, sempre són una cosa datada, aïllada, incerta, encabida precàriament enmig de grans ciutats, llocs que han esdevingut no tan sols substituts d'Alexandria, sinó substituts de mi mateix. Camino per elles i penso en mi”.


A Literary Pilgrim Progresses to the Past, dins Alibis: Essays on Elsewhere

9 de juny 2015

El meu fotògraf

Un poema del darrer llibre, pòstum, que va deixar enllestit Maciej Niemiec. El títol del llibre és d'una gran senzillesa, Gerani. I els poemes formen part de la millor producció poètica que s'ha produït en polonès els últims anys.


***

El meu fotògraf privat segueix fent fotos
però la seva càmera no sol funcionar bé
d’alguns dies no tinc cap imatge
com si jo les hagués donades a altres fotògrafs

El meu estenògraf interior segueix anotant
coses il·legibles cada cop més il·legibles
tinc cada cop més records en aquesta altra llengua
en què parlo igual com si callés.

5 de juny 2015

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta afirmació de Dmitroca podríem bastir tota una teoria i podríem parlar durant hores sobre la manera que es té d’enfocar les traduccions de poesia en diferents tradicions literàries.

***


Com que recentment he estat en un festival de poesia, el Festival Milosz a Cracòvia, he tingut l’oportunitat de tornar a sentir força poetes recitant els seus poemes. Entre els autors hi havia dos excel·lents poetes i recitadors, el bielorús Aleś Razanaŭ, i el lituà, Kornelius Platelis. Quan van llegir el primer dia em van portar a la ment un altre cop la figura de Brodsky. La seva manera de recitar va ser un xoc quan el vaig veure per primer cop. Després, he vist que és una característica dels poetes en llengua russa, i dels poetes que escrivien en altres llengües però que hi han tingut, amb la llengua i la tradició poètica russa, una relació molt directa. És una mena de melopea que quan ja porten cinc poemes et pot arribar a irritar, però en les distàncies curtes et transporta talment una experiència mística. El fet és que Brodsky també ho feia quan recitava en anglès. Una cosa molt similar que també fa el jove poeta d’origen rus Ilya Kaminski, ben aviat una de les figures a tenir en compte de la poesia contemporània. Però, em pregunto què és el que poden entendre els espectadors d’aquests recitals? Potser només es queden amb aquest xoc, amb la sonoritat, amb la part més d’espectacle? Els poemes de Brodsky necessiten un munt de lectures, exigeixen un gran esforç al lector, estan plens moltes vegades de referències que no sempre poden ser clares. Així, si no fos per aquesta manera de recitar, molt em temo que deixarien molt fred el públic. És cert, doncs, que hi ha alguns tipus de poesia que són molt més efectius damunt un escenari, però que al paper et poden deixar del tot indiferent. O també pot ser a l’inrevés, llegim excel·lents poemes que no poden connectar de cap manera amb l’espectador d’un recital.