28 d’abr. 2015

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias, a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica).
Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, només he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres.
Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entroncar amb la gran tradició de la poesia polonesa de la reflexió, del pes de la història, amb els discursos més moderns en què aquests factors són sempre posats en dubte.
El volum és un conjunt de 77 sonets en què proposa un acostament a aquesta forma a través del joc amb rimes (molta assonància), i també amb aquesta fórmula amb què comencen molts poemes ("Cuando empecé a escribir, aún no sabía") i que esdevé un motiu i fil conductor de les diferents sortides de colònies que fem, tant les més literals com les metafòriques.

11. Vientos contrarios

Cuando empecé a escribir, aún no sabía
que cada una de mis palabras tomaría
un trozo del mundo, dejando a cambio
lugares vacíos. Que los poemas lentamente

suplirían la patria, mi madre, mi padre, el primer
amor y la segunda juventud, y que lo que había escrito
se iría de este mundo, transformaría su existencia
permanente en un ser etéreo, sería aire,

viento, temblor y fuego, y lo que abordara
en el poema quedaría rígido, y se desmigajaría
en partículas tan pequeñas que pasaría a ser casi
antimateria, un polvo invisible por completo

que viraría en el aire tanto tiempo que al final
caería en tu ojo para que saliera una lágrima.



junio de 2003