Un poema del darrer llibre que he publicat, Punt rere punt (ed. Meteora, 2014). Per a un dia com avui, potser.
EXCURSIÓ
Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
aquí on es respira en els porus de la pell,
de la terra. Inicieu una conversa
i ella, hoste invisible, no convidat, torna
a aparèixer, s’arrapa com les paparres
que ens poden amenaçar a cada passa.
En aquest bosc a la frontera, aquí
Polònia, allí Eslovàquia, una franja
de sons entremig per poder navegar,
per travessar rius i muntanyes.
Consciències. I la història que surt
de nou, ulla i plana com els voltors
en la ressolada del migdia.
Potser més a prop d’ells que de les paraules
que m’assalten sense parar. D’ells
i de les paparres. També m’arrapo
a altres pells, i en busco les restes
de què alimentar-me. Per donar
sentit als buits d’oblits, com sargir-los,
les colzeres i les genolleres que sempre
es desgasten. Perquè caic si no em sostenen
les paraules. Les vostres que destil·len
els fets, les dates, les línies del mapa,
vies mortes per a trens ja descarrilats.
Les paraules de la vostra història
que jo també cabdello per no perdre’m.
Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
em queda un llarg camí per davant
i així poder mirar enrere, la perspectiva
com des del cim d’aquesta muntanya.
Perdre’m en els perfils boscosos alçats
com tanques, observar de lluny
l’estranyesa del lloc, la història que no tens.
EXCURSIÓ
Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
aquí on es respira en els porus de la pell,
de la terra. Inicieu una conversa
i ella, hoste invisible, no convidat, torna
a aparèixer, s’arrapa com les paparres
que ens poden amenaçar a cada passa.
En aquest bosc a la frontera, aquí
Polònia, allí Eslovàquia, una franja
de sons entremig per poder navegar,
per travessar rius i muntanyes.
Consciències. I la història que surt
de nou, ulla i plana com els voltors
en la ressolada del migdia.
Potser més a prop d’ells que de les paraules
que m’assalten sense parar. D’ells
i de les paparres. També m’arrapo
a altres pells, i en busco les restes
de què alimentar-me. Per donar
sentit als buits d’oblits, com sargir-los,
les colzeres i les genolleres que sempre
es desgasten. Perquè caic si no em sostenen
les paraules. Les vostres que destil·len
els fets, les dates, les línies del mapa,
vies mortes per a trens ja descarrilats.
Les paraules de la vostra història
que jo també cabdello per no perdre’m.
Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
em queda un llarg camí per davant
i així poder mirar enrere, la perspectiva
com des del cim d’aquesta muntanya.
Perdre’m en els perfils boscosos alçats
com tanques, observar de lluny
l’estranyesa del lloc, la història que no tens.
Comentaris