28 de des. 2014

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec. Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies.


POESÍA

Es
un
placer
mayor
perder
mujeres
que
dinero.
El
mayor
placer
es
perder
la
propia
muerte.

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada para Metka Krašovec. Ens veiem poc, ens separaven més de mil quilòmetres habitualment, però la distància no tenia cap importància, ni el temps. Com ara, que diuen que no hi és, i jo penso que encara el trobaré en algun punt de les nostres geografies comunes.

De manera excepcional, poso un poema ja publicat (ho feia quan apareixia una nova traducció). En aquest cas, és l’immens poema que dóna títol al llibre, un poema una mica llarg, és cert, però que demostra tota la força poètica d’aquest gran autor eslovè.


Balada para Metka Krašovec

La última vez en mi vida que perdí
la conciencia fue el cuatro de enero por la tarde en
México. El doctor Sava me agasajó
con una cena,
con Benito Cereno,
con el desierto,
con la juventud de Nolde y
con la historia de cómo se convirtió en miembro
de la Melville Society justo antes
que Borges, mientras compraba
grasa para Yugoslavia.
Una vez publicamos juntos en Gradina.
¡Hola, Niš!
Pero realmente no podía
escuchar ya que no dejaba de pensar en
la carta que había recibido de Metka Krašovec
por la mañana. Una pequeña carta azul, escrita con
las mismas letras como éstas.
Me desplomé bajo la mesa.
A la mañana siguiente la visité en
el hotel. Primero le lancé un Krašovec
super down, una especie de prometido
y familiar de tercer grado.
Voló de regreso a LA. No me gusta
el incesto. Me puse la mochila
al hombro. Cavilé sin parar por qué
me había desmayado. La llevé toda una semana
por los autobuses y para comer
le di de todo: setas
sagradas y la pirámide de la Luna. Conmigo se duerme
en el suelo duro entre
los escorpiones, pero también donde recoges
la fruta y susurras, eres un color, eres un color.
Un día la interrumpí:
con este chico tengo que ir a Guatemala,
no ves que se me ha aparecido como
Cristo. Yacíamos en la arena en
el Caribe, nosotros dos y un portugués de quien
he olvidado el nombre. Ve, dijo ella. Siento
que me voy a desmenuzar, y después de nuevo
me fundiré contigo en la luz. Tuve
miedo. No fui a ninguna parte. Y la llevé a dormir a un
motel que era el centro donde reunían a la carne fresca
para la prostitución de camino a Rio.
Seguía mirándome tranquila a los ojos.
Mejor que mires al cielo, mujer, qué buscas
aquí, grité, ya hace tiempo que
te dije que aquí
ya no hay nada. Temblé cuando fuimos
al Pacífico. Salina Cruz, ventiladores,
los detenidos que hacían
una red. Desnudo vagabundeé por la arena.
Bolsas de plástico violetas, el cielo, el cuerpo, todo
violeta. ¡Metka! Le dije,
no puedes hacer como si no lo supieras.
¡Lo sabes! ¡No eches leña al fuego!
Vuelve a aquella
Academia. Finalmente, me van a reprochar que
he sido yo quien te ha echado. Tengo que trabajar,
harás sola el viaje, le dije
cuando volamos los dos de nuevo
desde Cancún. ¿Por qué pierdes
el olfato y el sabor, religión?
Estáis locos. Abronqué a Carlos, a Enrique y
a Robert, ¿queréis que esta mujer
me rapte y me lleve de vuelta entre
los eslavos? Por qué tienes tan buen
aspecto, me preguntó cuando volvió
de Morelia. Y ya no sabía
quién era la abuelita y quién
el lobo. Llegarás tarde a tus reuniones, es hora
de que vuelvas, Metka. Y la acompañé
al aeropuerto. Tenía miedo de que
ella estallara en un espasmódico
llanto. ¡Adiós! Pero a decir verdad también
a mí me faltaba el suelo bajo
los pies. El consejo de que me comportara
como cuando estaba en Šiška era realmente
falso. Ya hace mucho tiempo que no hay nadie
en Šiška.
La llamé por teléfono.
Vengo a casarme.
Ven, me dijo tranquila.
Por el auricular del teléfono noté cómo me miraba fijamente.
Muy muy
alto era
el señor que me tiró
el tarot, una viejecita
de Persia me leyó la mano.
Todos me dijeron lo mismo.
Y estaba feliz. Temblé
de frió. Y llamé a la puerta de mi vecino,
Alejandro Gallego Duval para decirle que
estaba feliz y que temblaba
de frío.
¿Por qué vivimos todos tan horriblemente juntos?
Junoš y Maja dijeron:
no es tan bello como lo ves tú, sino
extraño. Se parece mucho a Metka
Krašovec. Volé a Ljubljana el veintisiete
de marzo. Di treinta y dos marcos
al taxista. Metka estaba enferma y pálida.
Le devolví la sangre. Y no me dejó llevar
el anillo de él, quería que llevase solo
el de ella.
Con curiosidad miré a mis testigos
de la boda. Me acabé todos los licores
de los demás huéspedes. Al menos,
de mi lectura en Montenegro, ¿habréis comprado
una bonita tienda de campaña? En Snežnik
aparecieron dos ciervas.
Estoy aquí.
Mis manos resplandecen.
Mi destino es América.

                                            En los bosques de Saratoga, mayo de 1979

27 de des. 2014

Finestra (per a Stanisław Barańczak)

Ahir ens vam despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak. Feia temps que se sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories, especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable, impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser tampoc no és justa del tot la valoració que jo en faig aquí. Barańczak era un mestre de la forma, però això no vol dir que sempre reeixís en les seves versions. En canvi, aquesta forma combinada amb el joc que proposava en molts dels seus poemes feien d’ell un autor diferent, únic, en la poesia polonesa. Fins ara sempre se l’ha valorat més com a traductor. I el que s’hauria de plantejar a Polònia és també la seva vàlua com a poeta.
He traduït alguns dels seus poemes que s’han pogut llegir al blog, i durant molt temps he estat pensant si havia de presentar el poema d’avui. Planteja unes immenses dificultats de traducció, està ple de jocs lingüístics, començant pel primer vers, per al qual s’ha de buscar una formulació diferent de l’original. En tinc quatre versions diferents, d’aquest vers que obre i tanca el poema.
Finalment, decideixo una de les versions i presento el poema. Al cap i a la fi, potser aquesta és la millor manera de dir adéu a un mestre, a un mestre de la poesia i a un mestre de la traducció.     

           
FINESTRA

I en la pèrdua tindràs el perdó.
Per la finestra apujada, no oberta,                                      
m’arribarà un estrany idiotisme de la tarda,
els roncs de la gespa segada, just al costat
un cop suau de la porta d’un cotxe,
la veu gutural del meu veí del davant
saludarà un foraster pel seu nom, en una llengua
en que “veí” i “pròxim” és la mateixa
paraula, en una llengua que no seria la teva
pròpia ni tan sols si fos la teva.
I en la pèrdua tindràs el perdó.

21 de des. 2014

Construccions

“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat.

[...]

Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta”

                                                                                                                 André Aciman


20 de des. 2014

Salzburg (i Trakl, 3)

L’altre poema amb presència de Georg Trakl es pot trobar al darrer llibre de poemes, Punt rere punt. Quan el vaig escriure ja vivia a Cracòvia, però no quan vaig visitar Salzburg. Em trobava a dos punts, o a tres punts, entre Ljubljana, a Eslovènia, a Catalunya i a Polònia, tot i que no a Cracòvia. Vaig visitar Salzburg a l’hivern, un dia com aquests d’ara, una mica més fred, amb la presència del mercat de Nadal tan habitual en aquesta zona d’Europa, quan la gent endrapa llonganisses i beu vi calent (Glühwein) al carrer, com si la temperatura no tingués cap importància, els dits passen de cremar-se a congelar-se, potser com una mena de baròmetre de sentiments.

3 SALZBURG (De Ciutats sense ciutats)


Els aparadors amb dolços competeixen
amb la capital imperial. Arreu la imatge
del compositor que atreu els visitants.
És hivern, i Mozart no m’acompanya
a creuar els glaçats carrers, relliscosos
com pedres en un riu, però es respira
alegria en una cercavila en aquest Nadal
plena d’una música diferent. La fortalesa,
solitària sota aquest cel llagrimós,
és la busca que indica un punt cardinal,
el lloc on no et pots encaminar.
I de sobte, una troballa que canvia
Les direccions apreses: la casa on va néixer
Trakl. I el passat canvia el futur
d’un hospital per on passes cada dia.
A Cracòvia tinc sempre Salzburg, en aquest
hospital, una altra busca en la brúixola
particular on trobes massa marques.
La brúixola del temps i de la geografia,
les ratlles de llocs i hores simultànies.
Ets a qualsevol ciutat perquè no has sortit
d’aquella habitació en un poble on la foscor
s’ensenyoria dels carrers i dels pensaments.
D’aquell canterano on reposen encara
els poemes de Trakl. N’has vist els seus llocs.
El naixement i la mort. Tot ja era
en les pàgines d’aquell llibre. Esperaven
la teva tornada. Has marxat lluny.
Per no sortir mai del canterano que s’obre
amb un xerric que és el pes dels records futurs.

6 de des. 2014

Frontera, 12

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl. I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat.

FRONTERA, 12
                                                    A serce nie umiera, kiedy, zdawałoby się, powinno
                                                    Czesław Miłosz
                                                   (I el cor no mor quan sembla que hauria de morir)

El pots imaginar a l’hospital, envoltat
d’horrors. Un petit preludi
del que vindria després. No hi ha ajut.
Quatre gases brutes per enganyar
maldestrament la ferida. Algunes
ampolletes amb petites dosis. D’aquí
les agafà? Potser ara escriu la darrera
carta a la seva germana. Potser és
el darrer poema, que plana com la mort.
Un hospital en terres allunyades, en una
Cracòvia estrangera. El xiuxiueig
del llenguatge podria ser encara un consol,
quan devia sentir les petites confessions
d’alguna infermera. Era una riba
al límit de la comprensió. L’entenia?
Estava entre la vetlla i el somni,
entre l’efecte de la droga i el dolor
de la ferida. Entre la vida i la dosi.
En un món inexistent. La realitat
esdevenia un conjunt d’imatges alienes
a aquelles parets impregnades de dolor.
La infermera, amb un rude alemany,
comprengué que escrivia poemes. Descobrí
que els poetes no moren de dolor,
ni d’enyorança. Moren a causa dels límits.
Perquè no poden enfrontar-se a cap
altra llengua. Entengué que la poesia
no és dolor, sinó trobar-se en un límit.
Segurament en conservà el nom: Georg Trakl.
A l’endemà, en veure les petites ampolletes,
buides com el cor que resistia tot sofriment,
comprengué que havia traspassat
el límit. La nit anterior es trobà
enmig de massa fronteres. Senzillament
no suportà el pas continu d’una a una altra.
Experimentà més realitats en una sola nit
que les que la ment pot capir. I la ment sí
que mor quan creu que ha de fer-ho.

                                                A Inventari de fronteres