20 de febr. 2014

Tardor (a Punt rere punt)

Alguns dels poemes que es publiquen a Punt rere punt ja havien aparegut en aquest blog, o també als excel·lents Quaderns de Versàlia, com vaig indicar en el seu moment. En l’especial que la revista va preparar per homenatjar Rainer Maria Rilke, trobem aquest poema. En tota la sèrie, vaig prendre el motiu d’algun dels poemes de Rilke (en total, quatre) per introduir-hi algunes variacions. 

TARDOR

                                                                                Die Blätter fallen, fallen wie von weit
                                                                                R. M. Rilke

Cauen les fulles, cauen com de lluny,
d’alçades inabastables, com de jardins
celestials. Cauen lentes, ensonyades,
onejant en mals presagis el seu pes.

I la terra, sota el pes de planxes
negres deixant aiguaforts tremolosos,
cau en un silenci d’impressions buides.

Cauen les branques ennegrides dels arbres,
fletxes de direccions contràries.

Però n’hi ha Un que sosté a les seves mans
tot el que cau. I els aiguaforts de la terra.
Suaument. Amb tactes encotonats intenta
protegir la fragilitat dels cossos. Coberts
de capes de vernís cada cop més esfumades.

18 de febr. 2014

Presentació de Punt rere punt


El divendres d­’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt. Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.


Al carrer Simplon


Entro a l'església ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals, apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de sortir, que si vull comprar un altar minúscul que estic mirant, que deixi els diners en una panera que és davant de la finestreta on hi ha postals, creus, icones... Deixo aquell petit objecte, i segueixo amb la vista tot el que hi ha a la botiga. I de sobte, els ulls troben un llibre amb un títol prou explícit, Poemes, en serbi i l'alfabet ciríl·lic i en francès (i l'alfabet llatí). N'hi ha prou, sigui on sigui, una església, un centre comercial, un abocador, perquè me'l miri. En un principi, acostumat al que es ven molts vegades en les nostres esglésies com a creació literària, m'hi acosto o m'acosto el llibre amb moltes reserves. Segur que m'havia topat en algun moment amb el nom de l'autor, però en aquell moment no el recordava. Així que començo a llegir una mica, en aquesta edició bilingüe tan ben editada, amb una tipografia curosament triada (cosa que és una excepció en les edicions franceses, a diferència de les angleses). I em sorprenen els primers textos que llegeixo, tinc un gran poeta al davant. Sí, amb elements clars del simbolisme, però és inevitable per l'època. Dins aquest context, la qualitat dels seus poemes és innegable. Què fa que puguem reconèixer-ho directament? Què fa que el cant dels altres ens arribi directe, i ja no ens importi tant el nom, sinó la comunió a partir dels llenguatges? I no és cap problema que sigui una traducció. I que en aquesta traducció no es conservi la rima, per exemple. El cant ens arriba igual. No ho dubto ni un moment, compto els diners que val el llibre i deixo els euros a la panera. La confiança de la persona que encara no ha tornat també m'omple de joia i d'astorament a la vegada. I de joia, pel llibre, és clar. Sense paraules, sense un intercanvi real, físic, present, hi mantinc un diàleg molt intens. Li dic que compro el llibre, no, no que el compro, sinó que faig una ofrena com ells em fan una ofrena (el llibre està publicat per una editorial de la mateixa església al carrer on em trobo, així que també és un record dels dies que passo aquí). De sobte, la revelació del cant s'ha fet present en l'església ortodoxa que no impressiona de fora, on només l'iconòstasi és el signe que ens identifica. Identifica, separa i uneix. Pocs elements, suficients per al cant. Per a l'ofrena. La seva i la meva. En una comunió de llenguatges, alfabets, ànimes que podrien ser distants i que s'acosten en la paraula.


6 de febr. 2014

D'una altra manera encara

Mirosław Dzień


D'UNA ALTRA MANERA ENCARA

Més a prop, cada cop més a prop és aquesta ombra.
Creix la seva presència. Ningú no l'ha vista
en el somriure d'un nen, entre els dits en què
sonen les monedes, però hi queda amb la llei de la paparra,
tossuda, dins el cos, xuclada en el teixit del món.

No està permès d'evitar l'ombra, ni creuar-la,
- és un molt mal averany. Cal observar-la
en la seva túnica uniforme i impenetrable,
fins a les ferides a les parpelles, fins als bonys
coagulats de la saliva que fereixen l'esòfag,
i fins a la pregària en què el silenci
tros a tros esqueixa el seu punt mortal.

4 de febr. 2014

Mapes

Tinc un munt de ciutats al cap. I confonc els diversos carrers, els d’aquí a Cracòvia, els de Ljubljana, Barcelona, els de les altres ciutats on he viscut i els de les ciutats on no he viscut. Es queden gravades als mapes, les línies que delimiten els espais, les figures i les formes que adopten cada lloc, cada riu que passa pel mig o pels llindars de la ciutat, del mar que està d’esquena o de cara a la ciutat. El que tinc al cap no són les ciutats sinó els mapes, no són els edificis sinó les línies, els colors i un punt que especifica un monument, però el monument no s’erigeix allà davant meu, s’erigeix com un símbol del que hauria de recordar. Els meus records són els mapes, en estudiar-los intento conèixer una mica més el lloc on em trobo. Com si l’analitzés interiorment, perquè després ha d’arribar que el pugui conèixer una mica més caminant sense parar, perdent-me un i altre cop perquè el meu sentit de l’orientació és a can pistraus sempre, i això m’obliga a tirar enrere, a començar de nou, a saber en quina ciutat estic. Sort dels mapes, que em donen la figura exacta de la ciutat, però no pas les direccions. 
Sempre endavant o sempre endarrere. Perquè tots els mapes que tinc al cap tenen un punt al qual sempre tornen, no sé si és endarrere o endavant. Endarrere en el temps, això segur. Sempre em retornen als quatre carrers escamats, crus, foscos, ombrívols, obagats, però que no he deixat mai d’estimar ni d’abandonar. Els quatre carrers del meu poble, un lloc on teòricament era ben fàcil d’orientar-se, però jo també sabia com perdre’m, com quan anava cap al laberint de carrers que em duien a les ruïnes d’un castell. Un laberint aleshores, i en el fons dues línies, qualsevol pot veure que és un laberint ridícul i esquifit, i que només podria tenir la seva complicació en un nen desorientat. Tots els mapes em duen a un punt, he anat acumulant mapes, els deso tots en la memòria i podria dibuixar-los, a grans trets, en qualsevol moment. Menys el del meu poble. L’únic lloc del qual no tinc un mapa en la memòria, perquè els carrers sí que s’erigeixen, sempre els puc tenir davant, amb imatges que passen com una pel·lícula en sessió contínua. Potser per això acumulo mapes, per arribar algun dia a poder crear l’únic que no he sabut tenir.