31 de gen. 2014

Elegia per als objectes perduts i oblidats

Un nou poema de Lars Gustafsson.


ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS

Uns guants d'hivern al bell fons del calaix.
Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos.

I un martell amb taques de morter al mànec,
ja devia ser aquí a l'any trenta-nou,

i ara tot d'una s'ha fet fonedís.
Totes aquestes coses que ens van ser properes

han de recordar soles quin és el seu calaix.
Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles.

Recordo com eren, com les sospesava,
fins i tot recordo el martell un dia d'estiu

en aquells anys quaranta, quan jo era
massa petit per poder-lo aixecar

i com el pare me'l va agafar amb cura.

El món, aquest laberint d'objectes

perduts i oblidats, des d'espases antigues
en tombes no obertes de l'edat de bronze

fins a les ulleres per llegir que es van perdre
ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar.

I tu, que busques amb tant deler,
no ets tu mateix un objecte que algú busca?

I et passa que un vespre, quan trobes un objecte,
ratllat, rovellat, i amb tot encara el mateix,

en un calaix sota muntanyes de visos i de cadenats,
que tota aquesta recerca de coses

és tan sols el reflex de la teva avidesa
perquè algú et busqui també a tu amb tant deler.

30 de gen. 2014

Elegies de gener

Sempre que mor un poeta, ens deixa una infinita tristesa. La tristesa de no poder ja rebre més els seus regals de la llengua. I també ens omple el consol de tenir tota la seva obra, a la qual podem tornar un i altre cop. Sentiments contradictoris que estem experimentant amb massa freqüència aquest gener. Fa dues setmanes, moria Juan Gelman. Començava aquesta setmana, i ens sorprenia amb la mort de José Emilio Pacheco. I avui rebo la notícia de la mort de Félix Grande. Vaig conèixer el primer i el tercer, i a l’admiració per la seva poesia, s’hi afegeix l’admiració de veure dues grans persones, dos grans conversadors, dues actituds en la seva ètica, dues excel·lents maneres de recitar, dues maneres de viure la poesia, perquè quan parlaves amb ells t’adonaves que ells vivien directament la poesia, que aquesta era en ells, se’ls havia infiltrat i ells la respiraven en cada acte, en cada paraula. Segurament, encara que no el vaig conèixer, es podria dir el mateix de José Emilio Pacheco que, quant a la poètica, sempre m’ha estat molt més proper. Ara ens deixen sense més poemes, però tenim els que ja ens han escrit, autèntics monuments de la llengua, de l’experiència, del viure, i també del sofriment.
Penso en altres poetes, el dissabte farà dos anys de la mort de Wisława Szymborska, un 28 de gener va morir Joseph Brodsky, i també un 28 de gener va ser el dia que va morir W. B. Yeats. Intrigant coincidència. W. H. Auden va escriure la seva famosa elegia a W. B. Yeats, que comença amb aquests versos (cito segons la traducció d’Eduard Feliu a Horae Canonicae publicat a El Mall):

Va desaparèixer al temps fort de l’hivern;
els rierols eren glaçats, els aeroports mig deserts,
la neu desfigurava les estàtues dels parcs;
el mercuri dequeia aclaparat davant el dia morent.

M’imagino que no es pot salvar la impactant imatge del primer vers, quan Auden diu “He disappeared in the dead of winter”. La mort i el llenguatge que s’ajunten.
Després, Joseph Brodsky va escriure una elegia a la mort de T. S. Eliot, mort a principis de gener, tot utilitzant l’estructura del poema d’Auden a W. B. Yeats, sense poder pressentir que ell moriria un mateix dia de gener com el poeta irlandès. Aquesta coincidència de dates, també la destaca Seamus Heaney, un altre gran que hem perdut darrerament, en la seva elegia al poeta rus, en què utilitza el metre de la tercera part del poema d’Auden.

En ple hivern, al mes de gener, en aquest gener malastruc, i aquí, on ara escric, veig rere la finestra com la neu crea el seu paisatge, s’ensenyoreix de tot, dels arbres, de les estàtues que perden la seva forma, de la terra que cruix, dura, però que ha de seguir acollint tots aquests hostes honorats, com diu l’inici de la tercera part del poema d’Auden: “Earth, receive an honoured guest”. Perquè ells ja seguiran per sempre en la nostra memòria.

25 de gen. 2014

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pas totes les virtuts del llibre tradicional. He llegit sempre llibres. Hi ha llibres a la meva biblioteca que són quasi sagrats, que me’ls estimo, que em porten records, de quan els vaig comprar, o de quan vaig arribar a casa i en vaig compartir la sensació amb la persona amb qui vivia, o de quan he hagut de fer trasllats d’aquí cap allà i els he posat curosament en capses, i he mirat que siguin els primers a arribar, que tornin a tenir el seu lloc. Per tant, també sóc un fetitxista dels llibres, ho reconec. Però també reconec els grans avantatges que ens proporcionen els llibres electrònics. Sóc un comprador quasi compulsiu de llibres, en qualsevol format. I no veig cap sentit, actualment, que s’hagi de triar. Ni ser un lector i comprador tan sols de llibres en paper, ni ser un comprador i lector tan sols de llibres electrònics. Els dos formats poden conviure perfectament. I els problemes de la indústria editorial, si sap o no adaptar-se, ja són figues d’un altre paner. No conec com funciona, i no en puc dir gran cosa, excepte que els recels que tenen vers els llibres electrònics fa que ja estiguin arribant tard a tot arreu. Però en qualsevol cas, això no té res a veure amb olorar el paper d’un llibre, amb sentir el cruixit de la pàgina en passar. No, això són altres coses. Això és l’objecte. Això és el fetitxe. I això no té res a veure amb la literatura. Aquesta es defensa perfectament, estigui en un paper, en un rotlle, en una pantalla o en una pedra.

19 de gen. 2014

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la solitud del passejant que només pot imaginar altres èpoques. La malenconia que arrela aquí perquè, en el fons, és un lloc que ha perdut moltes de les seves arrels, i en l'intent de tornar-les a buscar no s'adona que són les absències, les persones que habitaven aquests carrers, aquestes cases, paradoxalment, unes presències molt més fortes. És per elles, realment, que ens podem sentir més acompanyats. No les veiem, però hi són, les percebem. És com si aquesta boira t'impregnés d'ells. D'aquí que, en passejar pel barri de Kazimierz, ens sentim envoltats d'una malenconia que augmenta de manera exponencial a cada passa, a cada eco. 

14 de gen. 2014

Una llengua clara

Un poema del darrer llibre de Julia Hartwig per començar aquest 2014 al blog.


El que hem viscut junts
records
no anotats es marceixen
com un jardí abandonat
totes aquelles preguntes
han quedat sense resposta
i aquells dies foscos
i tots aquells fragments brillants encara
al sol d’un llenguatge no escrit

s’allunya un corrent que no entristeix
la soledat dels sentiments de l’exaltació i la tristesa

allò que és interior és desconegut
i contradictori davant les declaracions
d’una llengua clara