A Jaume Vallcorba, in memoriam
En iniciar aquest blog, em vaig proposar no traduir poemes o fragments d’obres que ja havia traduït i publicat, si no era que tot just apareguessin i en posés alguna mostra. En termes de publicitat, per dir-ho d’alguna manera. Però les regles són també per trencar-les, i més encara si un se les imposa, i més encara quan les circumstàncies ho demanen. Un dels textos més enigmàtics i fascinants dels assajos de Zbigniew Herbert és la carta apòcrifa que Vermeer va escriure a Antonie van Leeuwenhoek. És una visió de l’art que podem compartir en l’actualitat, la senzillesa, el detall que ens ajuden a descobrir-nos, la tradició i la novetat. El text forma part del llibre Natura morta amb brida, que va aparèixer a l’editorial Acantilado l’any 2008. En tradueixo un breu fragment al català com a particular homenatge a Jaume Vallcorba.
Segurament, em retrauràs que el nostre art no desxifra cap misteri de la naturalesa. La nostra tasca no és desxifrar misteris, sinó fer-nos-els conscients, inclinar el cap davant d’ells, i també preparar els ulls vers un encís i una sorpresa constants. Però si, tanmateix, el que t’interessen són les troballes, et diré que estic orgullós d’haver aconseguit combinar una espècie de cobalt particularment intensa amb un groc llimona ple de lluminositat, i també he aconseguit registrar el reflex de la llum del migdia que es projecta en una paret grisa a través d’un vidre gruixut.
Les eines que utilitzem són realment primitives: un pal amb un manoll de cerres enganxat en una punta, una post rectangular, pigments, olis; i no han canviat des de fa segles, igual com el cos i la naturalesa humana. Si he entès bé la meva tasca, aquesta rau a conciliar l’home amb la realitat que l’envolta, per això jo i els meus companys de gremi repetim una i altra vegada el cel i els núvols, els retrats de persones i de ciutats, tot aquest món de fireta en què ens sentim segurs i feliços.
Comentaris