30 de des. 2013

Trencar mites


Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky. I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc. 



El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es treu del pou per mullar-se les mans i després rentar-se la cara. 

“Una persona de Galítsia treballa poc perquè menja massa poc, s’alimenta malament perquè treballa massa poc, mor massa jove perquè s’alimenta malament”, escriu Szczepanowski. En aquesta regió, la més pobra de l’imperi, un home viu de mitjana vint-i-set anys, les dones no gaire més, mentre que per a un txec són trenta-dos anys, i un anglès arriba fins als quaranta. 

Els camperols s’alimenten exclusivament del que produeixen, sopa, fajol, sègol, faves, col, pa de sègol (molt sovint, però, han de passar amb pa d’avena o d’ordi, perquè han de vendre el blat), patates, llet a l’estiu, però a l’hivern ja no n’hi ha perquè les vaques tenen massa poc farratge i no es poden munyir. Els plats són monòtons, sovint un dia rere l’altre, al migdia i al vespre, es menja el mateix, sopa de llet o fajol; l’esmorzar es diferencia del dinar i el sopar tan sols perquè es menja al matí. 

                                                  Martin Pollack, El Cèsar d’Amèrica. La gran fugida de Galítsia (2010)


29 de des. 2013

El mar de la realitat


Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic.

Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...]

Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, que es perfila des de fa molt temps, s’ha estès ja tant que ningú no el pot esborrar d’una superfície que podem anomenar la superfície i la profunditat del ser humà?


                                                                                                                  Zygmunt Mycielski

28 de des. 2013

Carrer

Amb un poema així, no cal fer cap comentari.


CARRER

Després de passejar per aquell carrer llarg i recte
vaig voler descansar
en un banc d’alguna de les parades
i tornar amb autobús
al cap del carrer, a casa. Però un borratxo roncava
al banc, i me’n va fer allunyar, vaig continuar
endavant. La parada següent
estava sota un núvol de pols perquè l’escombrava
una dona del servei de neteja força grollera.
La tercera parada – sense gent – feia por.
Al cap d’uns centenars de passes
el darrer autobús em va passar pel davant,
casa meva em va passar pel davant,
em va passar pel davant el meu propi cos. I ara
les ganes de tornar són encara més fortes
que ell lloc on vull tornar! En seguir cap endavant,
torno.

Col·lectivitat


Entre el desenvolupament individual i el desenvolupament de la col·lectivitat hi ha una sèrie de relacions, així, en les plantes, les flors, les fulles, les branques, el tronc, les arrels, un tot que conjuntament anomenem arbre. Quant a les persones, estem molt lluny d’una forma col·lectiva que ens pugui amenaçar amb la imatge terrible d’un eixam, d’un formiguer, d’un termiter. Precisament, la manca d’aquesta imatge col·lectiva permet el desenvolupament de la consciència que ens diferencia en gran manera dels animals.


                                                                                                                                   Zygmunt Mycielski

20 de des. 2013

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí.

Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir.

GALL FER

Quan va sonar el clàxon del bus per primera vegada, vaig despertar-me.
Però van ser les veus que m’arrancaren del somni, en sortir els treballadors.
Picant de peus per no quedar-se encara més glaçats,
Fumaven mantenint entre ells una certa distància.
Eren uns quants, massa cansats i adormits.

Tan sols dos d’ells eren visibles pel retrovisor,
Miraven com si busquessin una presa.
Hi vaig veure una certa espera, una cosa
Que no entenia quan jugava amb les claus,
Les grans i les més petites, però totes del tot inútils.

Els díodes de l’indicador del rellotge mostraven
Que eren les sis passades. Vaig baixar del cotxe.
Sobre els assortidors penjaven gotes d’aigua
I algú podria pensar que les hi havien penjat expressament
En lloc de les garlandes de Nadal.

En l’aire surava l’olor de la gasolina i de virosta de pi.
Des de Szczyrk, en la capa més clara de l’horitzó,
Els núvols anaven cap a Lipowa. Estava clarejant.
A l’altra banda de la carretera, les teulades de cases baixes
Creaven una línia irregular allí d’on jo venia.

Animant-se els uns als altres, els gossos ja bordaven als corrals,
El bosc tot al voltant es feia més clar, però encara
L’embolcallava com una gasa transparent molt fina
En la qual un gall fer va esvoletegar fort per un instant,
I ràpid, movent les ales, es va envolar amb molta lleugeresa.

Feia fred de debò, i era un fred diferent al que era
Habitual al dematí. S’endinsava fins al moll dels ossos,
Com si em trobés del tot en un altre clima
Després d’un llarg viatge lligat a la promesa

De no perdre de vista el punt en què havia començat el camí.

19 de des. 2013

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek


A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS

A la finestra juguen dos coloms,
després volen cap als castanyers.
I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar
fa resplendir l’aigua a les conques.

Els objectes en silenci reclamen companyia,
Xiuxiuegen les ales en la bandada.
El gronxador segueix aturant-se,

ja no sé jugar amb mi mateix.

12 de des. 2013

Rorschach

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz.


RORSCHACH

No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat
sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament
de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic
en què es pot veure tot de manera aproximada,
només volent mirar qualsevol persona.
Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits
que es componen en un mapa del tot més present
que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí,
i que potser amb un regust de cafè
diuen exactament que ens arronsem d’espatlles,
que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges
i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut,
abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti
als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.

5 de des. 2013

En un pàrquing...

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot percebre com a rima és força diferent del que tenim en la nostra tradició. La diferència entre rimes consonants i assonants no funciona de la mateixa manera i, a més, es poden combinar dins d’un mateix poema. En traduir un poema que tingui un concepte diferent de rima, doncs, haurem de fer prevaler el de la nostra tradició? Si un poema en polonès té rimes assonants i consonants (i utilitzo aquests termes que funcionen en la nostra tradició perquè ens puguem entendre, ja que en polonès no es fan servir pas), haurem de fer-ho tot en assonant o en consonant? I per què no intentem també combinar els dos tipus de rima? Al cap i a la fi, la tradició també és la possibilitat d’integrar noves vies d’expressió. I és així que la traducció ens amplia les tradicions, i assoleix un dels objectius que hauria de perseguir.



EN UN PÀRQUING BUIT LLUNY DE LA CIUTAT, POSANT EL FRE DE MÀ


En un pàrquing buit lluny de la ciutat, posant el fre de mà,
pensa què es el que realment l’ha portat fins a aquest estat
i per què a dir veritat mai no ha sabut no capitular
al tòpic de la tristesa que coneix qui practica la invisible habilitat
de l’exili. Sempre en algun lloc hi haurà la pàtria de la suosa calçada
sota la fredor dels alts fanals, la pàtria de les roges travesses
sota el vapor de les vies – poden comptar amb una mútua trobada
tan sols en l’infinit; la pàtria de la disgregació en revesses,
de l’embranzida, del moviment cap endavant en un congost d’esquerdes
al terra ressec, en un congost de llums en finestres alienes, en un congost
d’artèries, en un congost d’una explosió galàctica. Quines pèrdues
el mantenen aquí, l’immobilitzen, el tanquen en el perímetre angost
d’aquesta, i no una altra, pell; d’aquest planeta, d’aquest pàrking remot.
I d’on li ve aquest dret a l’exili, pretès i quimèric, com si no fos veritat
que ni avui al vespre ningú no s’adorm a la seva Terra, no pot.
En algun lloc passarà, un segon escollit, no pas per pròpia voluntat,
de despertar-se en el moviment, una coma posada a cegues,
al revés, enmig d’una confessió sense alè, per ara, per sempre.


2 de des. 2013

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak.


NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI”

Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment,
quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur
a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes
la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes,
tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd
fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry.

Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta
a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca,
prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans
d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla.

I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit.
Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa.
O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara
corrent, per un instant que dura fins ara mateix,
ningú no t’ha arrencat per sempre la maneta que agafes per un segon.
O també tu mateix, just després de girar a la vorera, has entrat
a l’estació per la porta que has deixat enrere, abandonada

de manera egoista perquè a cada moment es tria una nova vida.