20 de nov. 2013

Un conte

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de ser una mica menys desconeguts. 

UN CONTE

Fora de la muralla d’Emona,
al nord-oest, a la part ventosa,
fa segles penjaren
el perillós cabdill dels bàrbars,
amenaçava la defensa romana
i a la nit va obrir la porta
grinyolant de la ciutat.

Just allí on el portaren
a la mort ara hi ha un petit canvi,
un bloc de pisos, al quart, la meva habitació:
de dia sota la finestra es balancegen els plàtans
i els faigs japonesos, però a la nit de vegades
grinyola l’habitació com la cabina d’un vaixell.
Vaig palpant i no trobo res, sols la paret,
la paret, res més, dèbils sacsejades sísmiques,
al carrer una llauna al vent, res més.
Sols en els somnis de vegades el veig:
segueix penjant i acompleix
la llei despietada de la història.

Quan anit es balandrejava i xerricava,
just entre les prestatgeries dels meus llibres
va allargar el braç vers un llibre molt antic
i el va deixar obert,
aquest matí n’he llegit una frase: Vigila,
sóc arreu on tu no hi ets,
tan sols no em trobo on ets tu,
ambdós sabem bé qui és el perseguidor.

14 de nov. 2013

Cartografia

No podem classificar Jerzy Jarniewicz segons les grans tendències que existeixen en la poesia polonesa. D'una banda, la poesia de caràcter més reflexiu, amb una estructura i un missatge que no s'endinsen gaire en els jocs del llenguatge; de l'altra, la poesia de caire més lingüístic, de gran tradició a Polònia, que es va renovant contínuament amb noves influències que s'incorporen a les de la pròpia tradició, i el resultat d'aquesta segona tendència és sorprenent. En Jarniewicz conflueixen els dos corrents, i a la vegada es distancia d'ambdós. El seu joc amb el llenguatge, que esdevé sempre un repte en la traducció, com en el poema que es pot llegir tot seguit, desemboca en un pensament. L'estructura sembla clara, i també el missatge, però en el camí de tot el poema ens va alertant dels límits que podem arribar a franquejar, dels límits que ens marca el propi llenguatge i dels quals podem sortir per trobar una nova realitat.


CARTOGRAFIA

Un avís. De nou cap a correus.
Recorda el número i la sèrie.

Cinc segells per Łódź; per Londres,
un. Les matemàtiques, com sempre,

tenen el cap a tres quarts de quinze,
rere el vidre una noia mossega un llapis

molt, molt metòdicament. Arribo aquí
pels sobres. El carter

obre tots els camins
amb una breu pausa per menjar.

Visc aquí, amb dificultats per arribar a primers.
Qui ho hauria dit, que les nostres ciutats

s’estenen en el mateix mapa.

11 de nov. 2013

Garden Party


GARDEN PARTY

“Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?...
És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè
ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota
la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes
amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer
és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes,
potato chips,  amanida, es posa vostè mateix
la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament
a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti,
el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies
veig manifestacions, però ja ni ens podem creure
aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls
de punta, amb tots aquells anuncis –la censura-
ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca
cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè
és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules
del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món,
és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?
Ja parlen en anglès? Van a una bona escola?”,
“Les escoles públiques són el problema número u,
per desgràcia”, “No hi estic d’acord, Sammy,
les escoles són millors si els pares, nosaltres,
en tenim cura”, “Sí, però el pressupost federal”,
“Ei, vosaltres, acabeu d’una vegada, quin mal gust,
discutir de temes importants quan bevem vi,
quan mengem”. “I doncs, com va per Polònia?”

10 de nov. 2013

El nou món


EL NOU MÓN

L’únic problema és trobar un lloc per aparcar,
a banda d’això puc estar quasi segur de tot,
el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal,
la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó
que m’arriba de les dones, el somriure
de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort,
fins i tot que quan torno del treball trobo
a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures,
una postal amb vistes del Nou Món i els records
que m’envia un amic a qui han arrestat.


                                                    Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

7 de nov. 2013

Cadernera

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats.

CADERNERA

Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador,
han crescut unes roses.
Hi anava els matins
per observar aquell ocell de colors marró i groc
que s’enlairava de la bardissa fent soroll
quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc
abocava les aigües sabonoses d’un gibrell.
Avui al vespre era mort
sota les altes finestres de l’hivernacle.
Potser s’ha estavellat contra els vidres transparents
que reflecteixen el cel, el mur i les roses.
Com podia saber que el seu cos material, tot i que alat,
no travessaria aquell vidre?
Volia fer-li un enterrament,
com de petita a un pardal, en una capsa de caramels.
Fer-li un monticle i posar-hi una creu
de pedretes llises i rosades.
Però he marxat perquè els rituals de la infància
ja han perdut per a mi la seva força.
A l’endemà estava de cara amunt,
amb el cap sota una ala groga i negra,
i amb la seva panxa suau exposada al sol.
El cos s’havia fet petit, sense precisió, sense formes,
i feia pacientment la seva feina pòstuma,
arrecerant-se a la terra.
Tres dies més tard la cadernera només era un plomissol
sobre la verdor fresca de l’herba,
i al vespre una taca borrosa.
Però jo sabia que havia estat un ocell
que s’enlairava vers el cel alegrement,
tan sols una mica esporuguit
quan la bugadera abocava les seves oloroses aigües.

4 de nov. 2013

1.9.2000, Bifurcació


Feia força temps que no portava aquí un poema d’Uroš Zupan, un dels poetes eslovens amb més projecció. Últimament, Zupan ha dedicat bona part de la seva escriptura al gènere de l’assaig.


1.9.2000, BIFURCACIÓ

Les primeres pluges ja han vingut. Tot es presenta
en una segona velocitat, s’encalça l’equilibri entre els noms
i les coses diferentment. No em puc decidir com
despertar-me en un matí com aquest. Res no hi ajuda.
Ningú no em dóna la mà. Els ulls palpen en la foscor,
s’orienten en l’espai. Els lloms dels llibres són allí,
encara sense colors, les cortines s’han cansat del ball
amb el vent nocturn i descansen. Quan t’aixequis
i marxis, intercanviaré els coixins i intentaré
flairar encara una mica de la teva absència,
intentaré assimilar encara alguna superfície del somni.

Les ones xoquen en la blanca muralla de la part vella
de Dubrovnik. Hvar és blau cel. El mar està còmode
entre les illes Paklinski. Les cases a la ciutat són d’un groc
de sorra. Places d’un quadre de De Chirico. Les platges cada cop
més buides. En els blocs de pedra de Vis lentament es corroeix
el primer sol del matí. Però això segueix sent encara Ljubljana,
la regió dorsal de la llum, poc temps per lliscar vers
l’endemà, força temps per al record i per a un dol indulgent.

No sé quins desitjos tinc per a avui. Bones notícies, això
segur. Després, quan la malaltia sembri les seves flors
negres també allí on ningú no les esperava,
quan el moviment cap a la porta de sortida s’apressi,
els anuncis de les darreres destinacions seran
ben clars i ben forts. Però, per quins fils
invisibles viatgen les bones notícies?

Hem fugit de les ciutats petites. Ens hem traslladat
a algun marge, a un espai buit, i no ens podem decidir
de cap manera si marxem o ens hi quedem. O si comencem
a construir la nostra casa d’un record fresc o si tornem
vers l’or que es va apagant, si encaixem de mans amb els esperits
i ens instal·lem entre imatges congelades. És tardor.
L’any 2000. M’agradaria que tot fos com abans,
i a la vegada una mica diferent. Som captius de la bifurcació.
Encara no s’han inventat les pastilles de la vida eterna.


2 de nov. 2013

Arnstadt (i Mon plaisir)


ARNSTADT (I MON PLAISIR)


No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la tomba profunda de la literatura.

És comprensible, doncs, que s’ha de deixar Arnstadt de cara al vespre, quan els núvols comencen a esclarir-se i hi ha la previsió de temps d’estiu per als propers dies. La bellesa d’aquelles nines, vaig pensar tot deixant al darrere la ciutat, és tan sols el revers de l’horror que emanen, i aquesta fantàstica ciutat de les nines és, en el fons, una necròpolis, una ciutat dels morts en què la princesa Auguste Dorothea va passar realment la seva vida terrenal, però que a nosaltres, que només hi deambulem, ens recorda que és precisament la nostra vida, la que passa.

                                               Karl-Markus Gauß, En l’espessor de la metròpoli, 2010