30 de set. 2013

Felicitats


El traductor trasllada el signe (la paraula, encara que no sempre és així) inamovible, és a dir, en el seu “estat” i les seves “possibilitats” encara no descarregades, en una esfera que per convenció diem de diccionari. En aquesta esfera de diccionari té lloc una fonamental confrontació, un xoc d’equivalents de diccionaris de les dues llengües que representa un element important de la crítica interlingüística. En la consciència del traductor es du a terme la descàrrega de les “possibilitats” dels signes en les dues llengües, tant en la mateixa descàrrega com en un xoc d’elles; els equivalents de diccionari s’escampen, cada un en múltiples designacions, però en el terreny propi de cada llengua vers les altres llengües; la identitat de les designacions es fa present tan sols de manera parcial, sempre roman una “resta” que no s’omple de significat: els camps energètics dels signes en una i l’altra llengua són quasi sempre un pèl diferents, i la relació mútua d’aquests camps és en general semblant a dos cercles no concèntrics la superfície dels quals es cobreix tan sols parcialment [...]

En línies generals, en el cas de la traducció d’un text artístic, i particularment un text poètic, ens enfrontem no amb el “trasllat” del text d’una llengua a una altra, sinó amb la crítica del text escrit en una llengua determinada a través de les eines interpretatives de la segona llengua, unes eines que, cal que ho diguem, sols en aparença són adients. A més, el procés principal, tal com m’he esmerçat a esclarir, té lloc en una esfera intermèdia, de signes buits; d’aquí que puguem afirmar que, tot adoptant la definició de la ironia de Schopenhauer com un resultat de la mediació, el sentit del treball d’un traductor és profundament irònic.

                                                                                                                                        Witold Wirpsza 

Felicitats a tots els traductors!

27 de set. 2013

Janusz Szuber. Set poemes en prosa.


A la revista electrònica LaFronteraD, en la seva secció de poesia La nube habitada, que coordina i il·lustra de manera excel·lent l'amic Anxo Pastor, acaba d'aparèixer una selecció de 7 poemes en prosa de Janusz Szuber. Em va semblar interessant que només fossin en prosa perquè era la primera vegada que l'autor ho feia en un llibre, i amb una freqüència inusual. El llibre és el darrer que ha publicat Dir. Qualsevol cosa. Sí, d'aquesta manera, amb aquest punt, amb aquesta manera de trencar les nostres expectatives. L'enllaç als poemes, el teniu aquí.

25 de set. 2013

Apunts d'un matí (3)

***

Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral, on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz. L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald rebaixats en una llibreria d’un dels carrers que més m’estimo, el carrer Długa, el carrer llarg. Un carrer que curiosament Adam Zagajewski qualifica com el més lleig de Cracòvia. Comença el seu poema dient  “desagraït carrer”. Tot el que hi ha en el poema de Zagajewski, és realment al carrer Długa, en una visió molt personal i d’experiència. Es veu que és un carrer que li va fer mal, molt de mal. Com de vegades, ens en fa una ciutat. I li manifestem un sentiment incomprensible de rebuig. Vaig arribar-me, doncs, a la llibreria. I hi havia el llibre, a un preu raonable. L’últim exemplar. Primer, Kavafis, després, Sebald, era un dia de sort. Ja podia llegir Austerlitz en les quatre traduccions de què disposava, l’anglesa, la castellana, la catalana i la polonesa. Les dues primeres també en edicions electròniques. Pot semblar una obsessió, però no és res més que el reflex d’estar contínuament entre llengües, de dedicar-te a aquesta tasca de passar d’una cultura a una altra. I no tan sols quan publiques llibres d’altres autors que has traduït, sinó constantment, durant les 24 hores del dia. No és una feina, és una manera de viure. És la manera com visc. En el cas de Sebald, per exemple, no em dedico a comparar amb lupa, no en necessito fer cap article. Tampoc no és que pensi que amb quatre versions em podré acostar molt més a l’original, tan sols que en tindré quatre visions diferents, quatre maneres d’enfocar el món, de presentar els fets, de construir un llenguatge. A més, no és que llegeixi tot el llibre en una llengua, després en una altra, i així successivament, fins a acabar-les totes. No. Començo el llibre en una llengua, després el puc seguir en una altra, o puc llegir un fragment anterior al que havia deixat el llibre i seguir en una altra llengua. De vegades, es pot mirar una expressió, o tot un paràgraf o una pàgina en les quatre versions, o en dues, no és necessari mantenir una disciplina de treball estricta. Em serveix per veure com ho solucionen els traductors, com funciona l’autor en les diferents llengües, i també em serveix per veure com jo reacciono davant de cada text, davant de cada llengua. Sóc el mateix cada cop que agafo un text en una llengua diferent? Quina és la llengua que aleshores predomina? Perquè quan llegeixo Sebald des de l’anglès, me’l passo al meu català, però per quins set sous ho faig si ja tinc també la traducció del llibre al català? Perquè la manera com ho percebo acaba sent diferent, i m’acaba transformant, i em pot donar solucions, troballes en la meva llengua que, si no fes aquest pas, potser no arribaria a descobrir. Perquè em descobreixo a mi mateix, i em veig enmig de corrents de llengües que van d’un cantó a l’altre, em passen la seva descàrrega pel damunt, i tornen a desaparèixer per moments. Les llengües, així, són capes que es van superposant, com quan ens vestim a la manera de la ceba, tan habitual a Polònia a l'hivern, i arribem a un lloc i comencem a treure’ns capes de peces de roba, i així ens descobrim. Les llengües també es van col·locant com capes, però no ens les traiem quan entrem a un lloc, ens les cenyim bé perquè totes puguin cabre, puguin fer lloc a les altres, a les que han de venir. Amb les capes de roba ens descobrim més com menys en queden, amb les capes de llengües ens descobrim més com més en tenim. Són elles les que ens fan adonar de coses que no sabíem amagades en nosaltres.

23 de set. 2013

Apunts d'un matí (2)


***

Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant, amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari, però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es pot endinsar en els plaers.
Kavafis traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.
Kavafis el sobri, el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai. 

21 de set. 2013

Apunts d'un matí (1)

***

Ahir va ploure intensament tot el dia. És l’anunci que definitivament s’ha acabat l’estiu, han baixat dràsticament les temperatures. He de començar a fer tots els canvis de robes i de sabates d’un armari a un altre. Però avui encara tenim un dia que s’aguanta. No fa sol, però hi ha una certa llum que permet veure un to blavenc del cel. Amb això, ja n’hi ha prou. Tornant de la piscina, sento allà lluny un soroll que torna a indicar-me el pas del temps. Són aquests enormes assecadors que s’utilitzen per anar acumulant en un sol munt les fulles caigudes dels arbres. Després, els funcionaris agafen una mena de rasclets ben prims i les van passant d’un munt a un altre. Les màquines i la terra són aquí indicadors constants. A l’estiu, les segadores de gespa, dia sí i l’altre també. A la primavera, comencen a remoure la terra, de vegades amb una mena de tractorets per poder plantar-hi noves flors. A la tardor, aquests gegantins assecadors. En tots els casos, un terrabastall que se sent en la llunyania. Però cada soroll és diferent. Si no sortissis mai de casa, sabries pel soroll en quina estació de l’any et trobes. A l’hivern també. Aleshores, hi ha l’absència de soroll, quan la neu està glaçada. O el soroll de les pales que van recollint la neu i gratant amb força el ciment, les voreres, i la màquina llevaneus, que pot passar de nit trencant per un moment el silenci de la neu. Només que passi un dia com ahir i ja tinc l’hivern al davant. Per això, un dia com avui encara s’ha d’aprofitar molt més. No sabem mai quants dies de claror, d’un sol que comença a esllanguir-se ens poden regalar els mesos amb r.


18 de set. 2013

Informes de l'Imperi d'Etiòpia

Janusz Szuber. Feia temps que no en llegia un poema. L’altre dia, tornant a un dels seus llibres, vaig tornar a sentir els calfreds de la poesia, aquell enrampament que t’arriba fins al cervell, aquella batzegada que desperta els sentits.  


INFORMES DE L’IMPERI D’ETIÒPIA

En fer-se fosc havent tornat de les pastures
Veig siluetes de llargaruts pastors nus
En una dansa d’agraïment al voltant

De l’arbre més alt. O bèsties
De càrrega que porten plaques de sal
Per les planúries cobertes de núvols.

Unicornis amb adorns d’eben i d’or.
Princeses, planes, sensuals, amb pintures d’ocre
Que garanteixen la fecunditat de les aigües del llac sagrat.

- Sent, enmig d’una gernació, un enviat a l’imperi d’Etiòpia,
En faig informes concrets i concisos
Basats en les dades estadístiques accessibles,

Utilitzant ben poques vegades el manual de poètica
Tot convençut que un funcionari de rang inferior

No hauria d’enfilar-se pels graons de les metàfores.

17 de set. 2013

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec, el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog. I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.

15 de set. 2013

Lletres gastades


El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos en aquesta imatge que emana pau i tranquil·litat, justament aquí, en aquesta illa, a Čara, davant d’aquest cementiri, no ens trobem en un temps històric sinó en l’eternitat. 

Karl-Markus Gauß, En l’espessor de la metròpoli, 2010