25 de juny 2013

Objecte VII



OBJECTE VII

Tan sols la curvatura no necessita raó de ser, com una cosa
persistent que segueix la plomada o embogeix quan tot al voltant
cau en ruïnes, lluita per un angle recte de les dues últimes bigues
que s'han salvat. L'espessa herba embullada que la pluja freqüent
d'aquí rega, on en una clariana del bosc els turistes cansats
posen les seves tovalloles, explica a la perfecció
aquesta torre. Un nus podrit en un arbre mort
ha permès un picot fer-hi un forat, una roca esmicolada
al desert un fong una penya calcària al juràssic
seran d'aquí x anys per a algú semblant a mi com
aquest tronc marmori, excavat pel corc del temps,
emblanquit al sol, no despertarà gaire admiració.

15 de juny 2013

Objecte VI


Una traducció sempre representa una tria, una tria d'interpretacions, de paraules. I moltes vegades és difícil saber si són les més adequades, si aquestes tries no plantegen uns problemes encara més grans. Per altra banda, el lloc on es publiquen les traduccions també juga un paper important. En el cas del blog, em puc permetre fer alguns esclariments que reduiria en cas que els poemes es publiquessin en forma de llibre, o faria tots els possibles per evitar haver d'explicar qualsevol cosa. En el poema Objecte VI de Michal Sobol es plantegen dos problemes. El primer no caldria ni explicar-lo, qualsevol lector se'n pot adonar en una primera lectura. És la dificultat de mantenir les oracions que es van succeint a partir del tercer vers. Aquí, la sintaxi té un paper cabdal. Moltes vegades, la traducció no és res més que un ús determinat de la sintaxi, com la literatura, és clar. L'altre problema ja necessita una certa explicació. Fa referència al penúltim vers. Apareix la paraula “combinat”. Un kombinat era un grup d'empreses que pertanyien al poble (no crec que ja ningú cregui en aquesta formulació) d'un mateix camp de producció amb l'objectiu de tenir un millor rendiment. És un fenomen dels països que formaven part del bloc anomenat soviètic. La paraula és d'origen alemany, i passa per la seva expansió al rus. Dins el poema, té importància que sigui aquest concepte perquè l'autor contraposa dos mons en el vers final, el món occidental, encarnat aquí en Itàlia, i el món de l'altra banda del teló d'acer. Aquesta és, si més no, la meva tria interpretativa.
A l'hora de traduir, podem optar per diverses sortides. El que podria funcionar com a corresponent, polígon, no aporta els matisos de la paraula, a banda que no és el mateix, és clar. Per tant, una primera solució que hauríem de descartar. Una segona és agafar la paraula i no fer-ne cap adaptació, deixar-la amb k inicial, "kombinat". Però aporta una estranyesa massa accentuada, i caldria també evitar-ho. A més, també m'obligaria a posar-la en cursiva. En castellà, existeix el mot i el concepte. Gràcies a Cuba. Allí hi ha el famós Combinado industrial Héroes de Girón. Per tant, es pot agafar d'aquí. I el diccionari castellà-català ho confirma. Però l'adjectiu industrial fa que el vers s'allargassi i fa trencar el ritme. És per aquest motiu que, finalment, en aquesta traducció trio “combinat”, sense res més. Sóc conscient que sense tota aquesta explicació prèvia el vers és, com a mínim, estrany. Sorprèn en una primera lectura. Sí, però per això deia que en certs mitjans es pot ser una mica més flexible. La pregunta ara seria, segurament, què faria si el poema s'hagués de publicar en un llibre? Hi podem pensar, però segur que no hi hauria una nota a peu de pàgina.


OBJECTE VI

Alguna cosa comença a ser color marró. No, tan sols
el verd ha cedit el lloc a una cosa que hi havia abans,
anterior al canvi cridaner del recompte del temps. A banda,
no tan sols la clorofil·la ha perdut color com un dòlar
a la butxaca un cop ha passat per la rentadora d'aquest agost
tardà en l'extrem més llunyà de la bota més famosa,
com si una frenada brusca dels trens a l'estació (rere la qual
ja no hi ha res més que el mar)hagués arrencat, molt més
que en altres llocs, el rovell de les vies que cobria la ciutat.
És una evident pobresa sobtada, més antiga que el món,
la que podria justificar un combinat desert que coneixem
per experiència, però aquí mai no n'ha existit cap.

10 de juny 2013

Objecte V

Acabo de saber que el cicle de poemes "Col·lecció" on hi ha els diferents Objectes que ens convida a visitar Michał Sobol ja ha aparegut a la revista Twórczość (Creació) i que aviat apareixerà en el darrer volum del poeta, cap a finals de juny. Així que la versió catalana va apareixent en el mateix moment que arriba l'original al públic polonès.


OBJECTE V

Aquí no només a mi m'han intentat robar, hi he entès
què sent una dona quan aquell sac de músculs i mà
peluda de boxador m'ha rebut en nom de la ciutat enfonsada
en la brossa, i amb l'altra mà obria la cremallera buscant alguna cosa
inexistent en la cartera penjant del cinturó. La proximitat del volcà
explica la tirada a les escapades temporals i la despreocupació
de què vindrà després quan bosses plenes de brossa s'inflaran
d'un aire més lleuger que el gas i taparan el cel. Mentrestant,
en aquests temps que el poeta diu que són els més importants,
unes joves prostitutes que intenten capgirar el karma desfavorable
m'instrueixen en quina ranura s'ha de posar la moneda perquè s'encengui
el llum davant del quadre que va pintar aquell canalla de Caravaggio.

5 de juny 2013

Tornades (ii)

TORNADES (II)

El tren sempre ha estat el mitjà de transport que he preferit per desplaçar-me entre ciutats. Et permet veure el paisatge d'una manera diferent, no tens l'asfalt que s'estén en diversos carrils i que sempre segueix endavant, i que talla la vegetació per poder existir. Al tren veus tot el que t'envolta a un pam, a tocar, tens la sensació que formes part del que veus, i no que te'n separen metres i metres de construccions. 

Però no sempre ha estat així. Temps enrere, quan encara no havia marxat dels sons que em defineixen, del paisatge que em marca la pell amb el sol roent, el tren era el lloc de les lectures. He passat temporades més o menys llargues fent el trajecte diari Tarragona-Barcelona, o també molt sovint, de L'Espluga a Barcelona. I aleshores, en pic pujava al tren treia el llibre que duia i ja no el deixava. De vegades, alçava el cap, però no veia el paisatge, ja que estava en el món de la imaginació o del pensament. La resta era absent, no hi havia matisos de colors, la familiaritat eliminava qualsevol percepció. 

Ara, cada cop que torno de Cracòvia pujo al tren. De l'aeroport a Barcelona, de Barcelona a El Vendrell, i diversos cops el trajecte a Barcelona. Sempre porto el llibre al damunt, el trec de la motxilla i... miro el paisatge. No en puc apartar la vista. Exerceix un magnetisme del qual no em puc, ni vull, alliberar. Tons terrosos, la terra àrida, seca, i després, depenent de la ruta, el mar, el mar, el mar que s'estén, els colors que es fonen, la gamma de blaus i blaus grisencs, si és un dia rúfol, que s'allunya tant de la gamma gris grisenca grisejant del cel a Polònia, i la vinya, la resistència sota aquest sol despietat, camps de línies plenes de caràcters com en la composició d'un poema xinès. I em descobreixo en la sorpresa del meu propi paisatge, allà on he nascut, on he crescut, tan propi i tan estrany que necessito tota l'hora del trajecte, les hores de tots els trajectes amb tren per fer-me'l un altre cop meu. Per habitar-hi de nou. Per saber que sóc a casa i sóc fora de casa.

Quan s'apropa l'estació on he de baixar, deso el llibre a la motxilla. M'ha fet companyia mentre estava immers en altres lectures.