26 d’abr. 2013

Col·lecció. Objecte I

Michał Sobol és un dels autors més interessants de la seva generació a Polònia. I també un dels més silenciats. Completament allunyat de qualsevol tipus de promoció o d'autopromoció, segueix el seu camí lentament i a passos ferms. Al cap i a la fi, ser visible en el món de la poesia avui dia és un miratge ja que no en llegeix ningú, de poesia. I els que ho haurien de fer, els mateixos poetes, no en són cap excepció. Moltes vegades, ells mateixos no en llegeixen, si no és la seva, és clar.

Fins ara, Michał Sobol s'havia centrat en un món rural, però sense cap mena de sentimentalisme, de manera crua i directa. I de cop i volta escriu tot un cicle centrat en les ciutats, en diverses ciutats d'Itàlia. I el resultat és d'allò més prometedor. Sembla ser que apareixerà aviat en revistes de prestigi, i finalment, enguany, en el nou llibre que està preparant. El món d'aquests poemes és complicat perquè l'autor du la sintaxi a uns límits, les imatges són agosarades i els pensaments s'entrellacen sense nexes aparents i amb tot, el resultat final de cada poema té una força d'atracció que obliga el lector a tornar-hi un cop i un altre per veure'n tot el desenvolupament.

El cicle consta de 12 poemes. Aquest n'és el primer.



COL·LECCIÓ


OBJECTE I

Aquestes ciutats com insectes en la col·lecció d'un entomòleg,
d'ales esteses i punts cardinals a les antenes i d'un centre estret
en què rígidament hi ha l'agulla clavada del calb caparró
de la lluna. Tan sols una fragilitat tan gran que tal vegada
cap altre espècimen del mateix gènere no se salvà,
una vida silenciosa que mantenen els serveis mínims
i el comerç de marisc en les perifèries dels barris històrics,
on com en aquesta mostra una closca trencada d'un cos aliè
esdevé un suau i brillant abric quitinós, la modernitat,
i on uns joves condottieri amb vespes arrabassen
les bosses de les mans a grasses dames adormides
per la xafogor que havien vingut a veure el papa.

25 d’abr. 2013

Un altre Sant Jordi


Un altre Sant Jordi passat. Problemes de novel·listes mediàtics o de mediàtics novel·listes. En això s'ha convertit aquest dia. Tot és mediàtic. El llibre té els seus quinze minuts a la televisió per ser silenciat la resta de l'any. El ric, bon samarità, ha fet la seva bona obra de l'any amb què paga la seva consciència. Entenc que en una època de crisi tant els editors com els llibreters tinguin interès especialment a vendre els llibres. No hi tinc res a objectar. L'activitat econòmica s'ha de mantenir. El que ja no és una cosa tan lògica és que els crítics (o el que en queda, aviat en la nova era tecnològica desapareixeran en el marasme de blogs i altres pàgines) segueixin fent el joc a tot aquest sistema. El que compta és la novetat, sempre, i aquells autors que venen més exemplars. D'aquest Sant Jordi, jo em quedo amb tres noms, un d'ells sí que ha tingut un bon Sant Jordi, la resta m'imagino que no ha tingut unes vendes gaire elevades. Són Carme Martí, Roger Vilà Padró i Mònica Batet. Si el que volem és la qualitat, és aquí on hem de mirar. Autors gens mediàtics. Autors que fan literatura (entesa, és clar, en un sentit ben ampli, però sempre amb un alt nivell d'exigència).

Per altra banda, em deixa esfereït la capacitat que té tot aquest sistema de relegar a l'oblit autors amb una gran obra. Alguns encara vius, com per exemple, Xavier Roca-Ferrer. Qui el recorda? O qui recorda Miquel Àngel Riera, un dels millors autors europeus de la seva època? Són tan sols dos exemples, però en podríem aportar molt més. Les neus d'antany s'han fos completament, però el que n'ha quedat no són precisament prats verds.

Finalment, pensava que enguany se celebrava un centenari. Veig que es fan una sèrie de trobades, conferències. I tot això està molt bé. Però la presència de l'autor, en aquest cas Espriu, no ha de ser tan sols en aquestes xerrades, el que és més important és que es llegeixi. En conseqüència, els seus llibres s'haurien de trobar arreu. I les noves veus, els autors més joves, què hi diuen? Els debats són bons, són sans, i el panegíric i l'hagiografia fan sempre més mal que bé. Amb la calerada que diuen que s'embutxaca el comissari es podrien fer moltes més coses.

13 d’abr. 2013

Geometria

Mariusz Grzebalski no és només un dels poetes que encara segueix oferint poemes interessants després d'haver publicat el seu primer llibre, sinó que, a més, actualment és en una peça clau en el panorama poètic a partir de la nova editorial que va posar en marxa i que s'està convertint en la nova editorial de referència per l'acurada selecció d'autors i per l'exquisidesa de les seves publicacions.


GEOMETRIA

Què mira aquell home del balcó del davant?
No veu els altres blocs de pisos, això està clar.
Així doncs, què veu?

Des d'aquesta distància recorda un ocell immòbil.
Potser, fins i tot, un ocell mort.
No es pot percebre què es reflecteix en les seves pupil·les.
Si és que hi ha alguna cosa.

Massa silenci per ser aquesta hora.
I massa calor per ser aquest temps.

Mira alguna cosa que no es veu,
jo el miro, per a ell sóc invisible.
Després ens girem, com si fos una ordre,
ell tanca la porta del balcó; jo, els ulls.

Primavera a Poznań

Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut.


PRIMAVERA A POZNAŃ

Quan veus ara aquest esclat de verdor,
quan olores el condensat perfum
que s’escapa, intel·ligent anguila,
de les branques acabades de néixer,
oblides l’ennegrit i fred hivern.
D’això en diries dèbil exercici
de la memòria. És molt senzill,
aquí tothom el practica, pupils
que l’experiència ha ensenyat,
subtil mestra que sap com enganyar-nos.
Per això ara fruïm d’aquest canvi
sense voler adonar-nos que és el curs
natural de les coses. La memòria
ha perdut, una altre cop, el partit.
L’hivern, com sempre, ens tornarà a sorprendre.

                                                  De Retorns de l'Est, Arola, Tarragona, 2005

12 d’abr. 2013

Natura morta


Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal, quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.



NATURA MORTA

Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.

L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.

Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més petites,
i la llengua de la terra passada de contraban.

9 d’abr. 2013

La moneda de plata

En Alojz Ihan la força de la història que narra, de la paràbola, domina sempre el poema. I queda la sensació amarga de molts dels seus finals. Aquest poema pertany al seu primer llibre, que porta precisament el mateix títol. El va publicar l'any 1985, quan l'autor tenia 24 anys, i va representar una nova manera d'entendre la relació de la poesia amb la realitat.



LA MONEDA DE PLATA

A un passejant per un moment
li va semblar veure en un camí un objecte
llambrejant. Es va ajupir i va mirar
atentament el terra, al cap de no res s'adonà, sorprès,
que recordava perfectament que era un objecte
rodó, en realitat una moneda
de plata amb la imatge gravada d'un emperador
en la superfície aspra.

Encoratjat, es va agenollar al terra i
va començar a buscar amb cura, i al mateix temps
en el record es formava cada cop més clara
la imatge de la moneda; a cada moment que passava
apareixien nous detalls convincents, i s'allargava
la recerca. Les mates d'herba rastellades de sobte
s'estenien per totes bandes i
eren cada cop més inversemblants i quan
la recerca esdevingué desesperada, el passejant
ja recordava la diminuta inscripció a la vora
de la moneda i fins i tot la data, mig gastada,
tan antiga que sense forces es va desplomar
al terra i començà a sanglotar a causa
d'aquell tresor tan preuat que havia perdut.