Ves al contingut principal

La primera víctima


La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove.
La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que volia ser metgessa, i que amb totes aquestes qualitats seves encarnava el Sarajevo odiat per tots els partidaris de les divisions ètniques: era una persona que no tenia una clara pertinença ètnica, una dona que vivia a la manera de la ciutat. I així, Suada Dilberović, que el diumenge 5 d'abril es dessagnava al pont de Vrbanja, i que avui porta el nom d'ella, va esdevenir la primera víctima d'aquella guerra que totes les televisions del món van emetre.

                                                            Karl-Markus Gauß , Europeus en extinció.

Sé que existeix una traducció catalana d'aquest llibre, però no l'he poguda veure mai. Karl-Markus Gauß és un assagista molt fi i i de llengua ben esmolada. Un dels millors assagistes europeus d'avui dia. La seva obra se centra en això que s'ha anomenat Europa Central, aquest mite ple de reminiscències i d'afluents que el van alimentant sense descans, però l'autor austríac també ha ampliat els temes dels seus textos. M'estranya sempre el destí d'alguns autors. Mentre tothom s'omple la boca amb Claudio Magris, hi ha molt poques persones que reivindiquin la figura de l'autor de Salzburg. No és cap competició això, és clar, i per aquest motiu encara em sorprèn més el desconeixement que tenim dels llibres que ha publicat aquest excel·lent autor. Tots dos autors poden conviure en un sistema, tots dos autors amplien la nostra perspectiva de fets, de llocs, d'històries i gràcies a ells anem ajuntant peces, cristalls de colors per anar component el calidoscopi particular del nostre imaginari.

Comentaris

lacasaenobres ha dit…
Fa temps vaig llegir la traducció catalana que esmentes; em va interessar molt (i he de dir que paeixo molt més bé l'estil de Gauß que no pas el barroquisme de Magris). Encara no he tingut a les mans, però, cap llibre de l'austríac en la llengua original. ¿En recomanes especialment algun altre assaig?

Salutacions i enhorabona pel blog.
Xavier Farre ha dit…
Benvolgut,
Moltes gràcies pel teu comentari i deixa'm també felicitar-te pel blog i per tota la teva feina.
Jo he fet servir la versió polonesa. D'entre la seva extensa producció, recomano el que era l'últim (pel que he vist a la Viquipèdia alemanya ja surt un llibre després)Im Wald der Metropolen. Una autèntica meravella on a més els diversos assajos s'entrellacen entre sí, en un petita ficció. Das europäische Alphabet és, com el títol indica, una espècie d'abecedari diccionari de conceptes. Com a curiositat està força bé. Die fröhlichen Untergeher von Roana. Unterwegs zu den Assyrern, Zimbern und Karaimen és una altra de les joies de la seva producció. Aquesta recerca d'identitats de frontera, que quasi han desaparegut és un dels punts forts de tota la seva escriptura.
N'hi ha d'altres, el seu estil i el tema dels seus llibres el converteixen en un dels assagistes europeus més interessants.
Salutacions
David ha dit…
M'interessa molt aquest escriptor. Buscaré l'obra editada en català i a veure si en trobo alguna altra en una llengua que sàpiga llegir (malauradament no sé alemany). El que n'expliques m'ha engrescat molt.
Salut!
Enric H. March ha dit…
Se m'havia passat aquest apunt i ara hi arribo gràcies al David. Molt, molt interessant, per que expliqueu tots dos. En parlem.

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska, publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania.
La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, h…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.