TORNADES (III)
Oliveres, oliveres, aquí i allà us dreceu. I vosaltres, ceps que repteu pel terra i us afilereu en una formació de combat per poder resistir la calorada que ens embat aquests dies de juliol. Palmeres, en vosaltres mai no m'havia fixat abans. He hagut de marxar, i en la distància m'han parlat de vosaltres. Ells, els altres, les altres veus, les altres mirades han fet que torni i us vegi ara, quasi omnipresents en tot el trajecte. I els pins, que m'heu acompanyat cada estiu. Sou molt més clars, molt més plens que les palmeres, però en la llunyania no sou tan exòtics. Tot un món que redescobreixo sota aquesta llum tan intensa a què m'he de tornar a acostumar. Com també m'he d'acostumar a la meva imatge aquí. Ara us miro a tots com si us veiés per primer cop. I aquests colors terrosos, àrids, aquesta mínima vegetació que s'arrapa i sap com créixer en una canícula que esdevé un altaveu de cada moviment. El sol és silenci, i les poques herbes que creixen ho fan amb un cruix augmentat. El sents de darrere les finestres. Jo també m'arrapo a aquestes imatges. Les conservaré de nou en la memòria davant d'una hibernació que creixerà en l'altre jo. Em reparteixo entre paisatges. En sóc la seva comunió. Per abraçar-ho tot, oblidar-ho i recuperar-ho. Any rere any. En estacions paral·leles on tot és possible. On la graula de negre plomatge s'acosta per la neu i s'arrecera al pi, a l'olivera, emet un crit i et sotja com preguntant, què hi fem, tots dos aquí?
Comentaris