25 de febr. 2012

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de Kārlis Vērdiņš.



 SIGNES


Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
 al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

24 de febr. 2012

Arrels


Torno als poemes que vaig traduir durant la meva estada a Ventspils (Letònia) en què vam treballar un grup de poetes traductors de diferents llengües que, en alguns casos, desconeixíem per complet. Aleshores, el treball es feia a partir de versions de l'anglès i de les consultes que fèiem directament al poeta en qüestió. Donatas Petrošius és un poeta lituà que presenta imatges i connexions molt interessants. 


ARRELS

la superfície de la terra és entrellaçada
amb cordes de cànem com si fos una xarxa
de la qual tots hem estirat
els forats

tots els meridians del món s’agrupen
en una corda blanca que el meu pare i jo
hem estirat al llarg d’una línia tensa
on plantem arços
vora la carretera per dins el patí

la terra és plena de fonts i les nostres
arrels molars han de ser fortes

ha passat tant de temps
que el dentista quasi m’ha tret la mandíbula
estirant les arrels de la meva boca
quan volia netejar l’herba
dels brots d’arços
tot el dia arrencant
la terra que no podrà
ser retornada

ara escup
diu el dentista
escupo
tres cops per sobre les espatlles
i marxo

M’arrencaré les meves pròpies arrels
amb la mateixa corda
amb què m’he lligat
a la maneta de la porta de casa meva

Elegia


Ara fa un mes, amb l’arribada d’una onada de fred, vaig penjar una traducció d’un poema de Josif Brodsky. Pocs dies després, el 28 de gener, va fer 16 anys de la prematura mort del gran poeta rus. Ara fa poc, després d’un viatge, he tornat a les “Elegies romanes”. Les he llegides en l’excel·lent traducció polonesa. La darrera edició que es va dur a terme d’una tria de poemes de Brodsky en polonès venia acompanyada d’una sèrie d’elegies a la seva mort, entre les quals hi havia les d’Adam Zagajewski i de Seamus Heaney, conegudes per qualsevol lector interessat en aquests poetes. I també hi havia elegies d’altres autors polonesos. Com la que segueix, del narrador Andrzej Stasiuk (que va publicar també, ja fa força anys, un llibre de poemes). 


ELEGIA

A New York feia tant fred
com si per fi ell hagués tornat a casa.
Neu al cel, neu a la terra
i el gebre que com un pardal picava el vidre amb el bec.
Una cigarreta, un got, un cendrer, totes aquestes
coses que viuen sempre més que nosaltres,
segurament eren al seu costat.
El temps, com a bon amic vell, adoptà la forma del somni.
Amb aquest temps l’ànima no té res més a fer: es transforma
en un caramell i tot es veu clar com l’aigua a través d’ella.

Aquí també era gener,
el vent del nord apressava els seus ramats,
la lluna ara desapareixia, ara apareixia
i ara de nou s’enfonsava com una barqueta infantil.
L’aire tenia la transparència del vidre.
Així que era un gran esforç – vaig pensar –
quedar-se així i mirar si fa el camí amunt
o si insegura passa enmig dels núvols
per a un encontre que no havia estat concertat:
transparent com un caramell a l’aire,
envidriat pel fred.

Una cigarreta, un got, un cendrer...
Aquest món existeix sols perquè
no ens podem endur allà aquestes coses.
Romanen perquè algú que vingui després
les pugui aprofitar com mots abans ja ordenats.
Els mots i les coses: New York, casa, fred...
No ens en podem endur res perquè
cada mort crea un món cada cop més gran.

12 de febr. 2012

Resplendor

La poesia no es llegeix, sempre és una relectura. Tant si abans hem llegit aquell text disposat en les files que són els versos com si no ho hem fet. Perquè el que hi trobem és la capacitat de reconèixer-nos-hi. Com en la relectura del llibre Càmera obscura, de Natalia de Barbaro.

RESPLENDOR

Rere el vidre del cotxe, enmig del camp, el cementiri.
I la foscor esbrolla les llums vermelles dels llantions,
les llums mortes de la sang. Com si de debò hi hagués
tan sols el que no existeix. Com si tan sols ara
estiguessin del tot segurs: els homes i les dones,
les imatges, els paisatges, malmesos abans per la meva
maldestra presència: un colze a un cantó de la fotografia,
una mà que tapa la línia fina de la diferència
entre el cel i la terra.

No entenc per què, però ho sé segur:
pupil·les mandroses de les tardes d’estiu,
els ulls dels estimats, les catedrals d’elevat tronc
ara m’acullen molt més generosos que quan existien.
És tan sols ara que són meus. En el fum dels llantions
desapareix tot el que el foc
no ha aconseguit cremar. I deixa una resplendor.

3 de febr. 2012

Mano invisible d'Adam Zagajewski

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible, a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper. 


CASA FAMILIAR

Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.
Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen.
Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad
un nuevo lanzamiento de nueces,
y el sol, como un estudiante nervioso de primero,
está ocupado en colorear atentamente las sombras.
El comedor imita la cripta de un sepulcro,
aquí ya no hay ningún eco conocido,
las antiguas conversaciones no han perdurado.
Allí, donde seguramente se concibió
tu vida, tartamudea un televisor ajeno.
Y en el sótano se encuentra el almacén de la oscuridad,
desde que te fuiste todas las noches
se han apiñado como el estambre de un viejo jersey
en el que anidan gatos salvajes.
Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.

La poesia de Jacek Dehnel

Al nou número de la revista electrònica La Nausea, parlo aquest cop de la poesia de Jacek Dehnel. Podeu llegir l'article aquí.

2 de febr. 2012

Abans del viatge


Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred. 

Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana han tingut una influència enorme en els poetes polonesos, sobretot a partir dels canvis socials i polítics que es van produir a finals del segle passat. Sí, vaig pensar, parlaré de la tradició.

I, tot d’una, un amic que passava per allí ens va donar la notícia. Va entrar el fred de cop a tot el cos. Acabava de morir un dels grans poetes contemporanis. No parlaria del fred, no parlaria de la tradició. O potser sí, d’un altre fred, i de la tradició que es mantenia amb una de les figures de l’anomenada “escola de poesia polonesa”. Amb Wisława Szymborska, hem vist el món des d’una altra perspectiva. I hem presenciat les paradoxes que ens fan ser nosaltres. 

Segueixo sense entendre com és que en català només hi ha una antologia dels seus poemes, publicada arran de la concessió del Nobel. Després, res, el silenci, el fred. En castellà, hi és tota, gràcies especialment a les excel·lents traduccions d’Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Esperem també que tradueixin el darrer llibre de la poeta polonesa que apareixerà aviat al mercat polonès. Ja l’han anunciat a la ràdio, on avui fan especials sobre la poeta.

És un dia trist, fred, glaçat. Però l’obra de Wisława Szymborska romandrà, ens acompanyarà, i podrem seguir sentint la seva veu. Ens queda el goig de la poesia. Valgui el següent poema, pertanyent al darrer llibre publicat de Szymborska, Aquí, com un homenatge a la gran poeta i als seus traductors gràcies als quals Wisława Szymborska és també una mica més nostra. 


ABANS DEL VIATGE

Es diu d'ell: espai.
És fàcil definir-lo sol amb aquesta paraula,
és molt més difícil amb diverses.

¿Buit i a la vegada ple de tot?
¿Hermèticament tancat, tot i que obert,
ja que no res
no se’n pot escapolir?
Perquè, si té un límit,
¿amb què coi fa frontera?

D’acord, d’acord. Però ara dorm.
És de nit, i demà tens assumptes més urgents,
fets a la teva justa i pròpia mesura:
tocar els objectes que són prop teu,
llançar mirades a la distància desitjada,
escoltar veus a l’abast de l’oïda.

Ves, i encara aquell viatge del punt A al punt B.
Sortida a les 12.40 hora local,
i sobrevolar aquests cabdells de núvols aquí
a través d’una subtil franja del cel,
una entre totes les infinites.