Passa al contingut principal

Boira i fred



Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?”


10

La blava superfície, estesa com uns llençols
massa amples per a les cordes, els suports
que han d’ajudar a la sequera dels dies,
ha volgut entrar també en la història.
Massa poc és ser un accident geogràfic,
passatemps per dibuixar mapes, comparar
cabals i endinsar-se en recorreguts entre fronteres.
La blava superfície aquí és la mort i és la vida.

Un capbussament i es passa a l’altre cantó,
l’aigua que rovella un teló d’acer, s’alimenta
del metall. Només la boira que inesperadament
s’alça impedeix més rovell. S’endinsa, però,
el calibre de les bales. I també els cossos. Uns metres
que només recorrerà la imaginació descansant al fons
del riu. És una qüestió de meteorologia. Triar
el moment adient enmig dels canvis de temps.

Dins La disfressa dels arbres, Barcelona, Quaderns Crema, 2008.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original.  Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector. POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE Camino al llarg del blau mar Bàltic: a l’aigua i en la meva presència els cignes s’enfonsen persistentment però del tot sense èxit; per un moment tenen les cues alçades a tot el món i ho tornen a provar per si de cas, estruços no acomplerts; la dona Karlson camina al meu costat; no hi ha parelles, no és l’estació per anar agafats de la mà, excepte per a una par
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Rorschach

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació

A Yorkshire, estiu de 2004 (i 4)

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 4 Knaresborough: reflexos, refraccions. Aigua caient dels arbres, de calcàries poroses, boges; el votum separatum matinal de la riba esquerra, quan la dreta s’eleva sense final avui quasi igual com un núvol. Les imatges fluïdes passen al so: un viaducte labial, una cova d’esquerdes. Els cercles a l’aigua imiten la pròpia perfecció. Entre els roures i els faigs hi ha una tristesa on et veig millor, on és més fàcil trobar una paraula (en la mà tancada hi ha el paisatge que ha durat no més que un tancar i obrir d’ulls.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la
2 comentaris
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de
Publica un comentari a l'entrada
Més informació