19 de maig 2011

Retorn i agraïments

El festival Milosz que es va celebrar la setmana passada a Cracòvia, i altres obligacions que tenia (no s'hauria d'assistir o de col·laborar en un festival que s'organitza a la mateixa ciutat en què un viu o treballa) m'han deixat molt poc temps, i no m'han permès agrair tots els comentaris que he rebut per la publicació de l'antologia de Czeslaw Milosz apareguda fa poc a les llibreries. Així doncs, ho faig ara, moltes gràcies a tots pel suport i per les vostres paraules i espero que pugueu trobar en el llibre de Milosz algunes estones de bona lectura.

10 de maig 2011

Pasqua, Ligúria

M'inquieten i em meravellen aquells poemes que mostren l'inefable sense explicitar-ho. Aquells poemes que expressen sempre una pèrdua, però, després de la lectura del poema, aquesta pèrdua es transforma en un guany. Ens descobrim amb un bri de coneixença que, com si fos a mercè de les bufades, es vincla en el nostre pensament. Potser per això, l'obra de Robin Robertson m'inquieta cada cop més.


PASQUA, LIGÚRIA

Un altre dia mirant com l’oceà es desplaça
sota el sol; pins, glicines, llimoners.
Enfosqueixo aquest paradís com un vent sobtat:
fulles d’olivera, bufades a les seves esquenes, s’argenten
en un filferro espinós; les càmeres fan clic en el mur.

Tothom marxa cap a casa, i m’adono
que no em puc fer a la idea de què significa això.
Escolto els crits de les gavines
i intento recordar. Quan fa que percebo
que la llum no és l’adequada?
Que alguna cosa dintre meu s’ha trencat?
Dret aquí, sense notar res.
Quan fa que estic marxant?
No ho sé.

9 de maig 2011

Novel·la

Com en cada literatura, la preferència per uns noms, per uns poetes, no n'exclou d'altres que pertanyen a la mateixa generació (o també a altres generacions). La literatura permet aquesta relació de poder quedar fascinat, d'emmirallar-se en autors de tendències molt diverses. Jacek Gutorow és un d'aquells autors en què trobo ressons propis que poden funcionar de vegades com a guia.

NOVEL·LA

La ficció avorreix. Però què en queda?
L’olor dels gessamins a l’habitació a l’alba?
Fins i tots els simples fets creen un argument,
el final del qual significa una marca de mal temps.

La llengua és un somni del qual et despertes
en la llengua. O potser és a l’inrevés?
Potser el somni és la llengua del qual despertem
directament en el somni? Una neteja en la pluja

que colpeja el seu text al vidre.
Els gessamins es marceixen en la foscor.
I la foscor és el cel reflectit en un prat
després d’una inundació. Vine, mira

el mirall que frega el camí –
n’hi ha prou amb treure el fil principal,
i tot esdevé un caos del sol.
El caos cansa. Però, a què podem tornar?

Sobre Mariusz Grzebalski

Un altre article sobre un poeta polonès a la revista digital La Nausea. En aquest cas, és la segona part sobre Mariusz Grzebalski.

6 de maig 2011

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice, que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de dir que ha ajudat a poder-me endinsar de nou en la llengua i la dicció plena de matisos que utilitza el poeta polonès. Deixo un poema com a tast.

JUNTO AL ARROYO

Murmullos de agua transparente sobre piedras
en un barranco, en medio de un alto bosque.
El helecho resplandece al sol en la orilla,
se apilan inabarcables formas de hojas
lanceadas, ensiformes,
apicales, pingadas,
ensortijadas, denticulares,
serradas – ¡y quién lo llegará a expresar!.
¡Y flores! Umbelas blanquecinas,
cálices azules, estrellas de amarillo intenso,
rosetas, racimos.
Estar sentado y mirar
cómo da vueltas el abejorro, el vuelo de las libélulas,
los papamoscas que echan a volar,
en una maraña de tallos un escarabajo negro que se apresura.
Me parece oír la voz del demiurgo:
«O las rocas mudas, como en el primer día de la creación,
o la vida, cuya condición es la muerte,
y toda esta belleza que te embriaga.»

5 de maig 2011

Recorda

Un nou poema d'Ivan Kordić



RECORDA

Recorda-ho tot. Mira un altre cop
la casa, el carrer, l’arbre.

Inclina’t, acaricia l’herba com un gos,
humiteja’t els llavis, no reprimeixis les llàgrimes.

Fes aquest pas, alça la mà.

Somriu,
colpeja la paret amb el cap. Nota el dolor.

Potser faràs això per darrera vegada.

2 de maig 2011

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.