24 de febr. 2011

Afinitat

Artur Grabowski va néixer a Cracòvia en 1967. És poeta, dramaturg i assagista. És un dels assagistes més interessants de la seva generació i un poeta de molts i variats registres. Ha publicat quatre llibres de poemes, i s’espera que enguany publiqui una col·lecció d’obra poètica completa. 


AFINITAT

El silenci d’aquests grans arbres
i de cada bri d’herba
s’assembla enormement
al silenci.

Un creueta negra
d’un avió dibuixa
la frontera audible.

12 de febr. 2011

Un senyal del cel

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri. 
Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer ha publicat un llibre d’entrevistes amb poetes britànics, entre els quals hi ha Douglas Dunn, A. Alvarez, Derek Mahon, David Harsent o Tom Paulin. Les converses es van dur a terme durant la dècada dels setanta. En el moment en què despuntava el reconeixement de Seamus Heaney. I precisament, un dels temes recurrents és l’estranyesa dels poetes respecte a la importància que se li donava al gran poeta irlandès. Però això ja donaria per a una llarga discussió.
Torno al principi, i mentre potser penseu en aquests fets, deixo un poema d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.


UN SENYAL DEL CEL

vaig somniar una pluja com la que afecta sovint
un home i una dona quan caminen junts
no existien en aquest somni meu
o estaven tan units un a l’altre

i absorbien aquella pluja que jo no podia marxar
no hi eren però segregaven suor es perdien en la negra
o vermella vegetació d’una costa
llunyana on vaig estar tres dies i tres nits

tres dies i tres nits d’esperar la pluja (un senyal
del cel per abandonar la terra) i ells es reien
de les meves mans i peus contrets però es van esvanir
tot just quan em vaig despertar per donar-me a ells

7 de febr. 2011

Elegia

Jacek Gutorow


ELEGIA

No crec en la missió de les ombres.
Hi ha d’haver una altra sortida, no sols
aquests corredors agafats amb un clip
als carrers de la ciutat, i la boira grisa sota el coll
del cel. El teu cor ha esclatat en cent fragments,
i cada un d’ells ha arribat a reflectir la gent,
les seves habitacions, plenes de cendrers,
les teranyines als racons. No crec en la forma
definitiva; sempre hi ha un error en el sistema,
una part penjant de sentit que esclata pel propi pes,
ho sents? L’eco s’endinsa per les capes
d’un silenci idealment retallat.

6 de febr. 2011

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts

Josip Osti va néixer a Sarajevo en 1945. Des de 1990 viu a Eslovènia. Escriu en eslovè i en serbocroat, i ha traduït un gran número d’autors d’una a l’altra llengua. Ha publicat uns 20 llibres de poemes. La seva poesia es caracteritza per una senzillesa absoluta, els poemes tenen habitualment una mateixa estructura, una idea inicial que després es va ampliant en els versos posteriors, els quals tenen com a objectiu reforçar la primera afirmació.


EL POETA ÉS A LA VEGADA PARE I MARE
DE NENS NO NASCUTS

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts.
La seva estimada és una paraula somniada
o inventada. Dorm amb ella com amb la seva dona
de carn i ossos, però no sols a casa, al llit,
sinó també en un bosc frondós, en una roca
vora la mar i a la mar, en un terreny de pastura que el sol
il·lumina, en un fosc vestíbul. En una església freda i buida
i al cinema, ple de cossos suats...
Per la seva immaculada concepció i pels pecats
se’l castiga amb una gestació eterna. On creix
la buidor que vol superar sense descans
la buidor al seu voltant... El poeta és a la vegada
pare i mare de nens no nascuts... I està content
del seu dolor.

5 de febr. 2011

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de descobrir. Tal vegada la condensació de la llengua hi té molt a veure. Una novel·la és un edifici que requereix molta paciència, és de gran alè, i mantenir-hi un nivell constant es troba només a l’abast de ben pocs autors. També és difícil trobar tot un llibre de poemes que pugui sorprendre, però, de vegades, tres o quatre poemes poden salvar tot el conjunt. 
Els últims mesos he caigut de ple sota l’encanteri de la poesia de Robin Robertson. En aquest cas, sí que es pot afirmar que els poemaris són, en la seva totalitat, autèntiques meravelles. Aquest poema clou el seu darrer llibre.


HIVERN DE HAMMERSMITH

Fa una nit molt freda; massa freda perquè nevi,
però amb tot, neva. Rere les cortines obertes
brilla la llum de la neu que recordo de petit,
despert rere la finestra mirant com queia.
Però tu no ets aquí, ara, per acompanyar-me
al llit. Ningú de vosaltres. Mira la neu, he dit
a algú que podria haver estat a prop, tinc fred,
em podries abraçar. Abraça’m. Deixa’m anar.