31 d’ag. 2010

Llibre dels somnis II

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan.



LLIBRE DELS SOMNIS II

Avui he somniat que em visitava
W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia
de vegades les meves joguines.
La pell de la seva cara era
meravellosament tranquil·la i plena
d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers
la infantesa. La meva mare, a prop,
amb l'exactitud de Chester Kallman
picava ceba. La ràdio en un racó tocava
melodies psicodèliques dels setanta.
Jo era en el meu present i en el meu
passat alhora. Era en dos cossos
i en una ànima alhora. Era en la vellesa
d'Auden que arribava fins a la seva
mort, i en el present de la meva mare
que era en la mateixa cuina dels meus anys.
Whystan escoltava la cançó atentament
i esperava el dinar i mentre esperava
va començar a recitar poemes en un anglès
lent, impecable, com si ho fes per satisfer-se
com si volgués en l'oportú acompanyament
musical llençar les antigues paraules. Em vaig apressar
a obrir els armaris i buscar-hi els seus llibres,
que contínuament s'empetitien i es transformaven
i simulaven ser formigues i ficus.
Vaig regirar amb presses les lleixes
per trobar els seus llibres i que me'ls
signés. Volia escoltar l'enfonsament
silenciós de la tinta en el migdia i en el paper.
Volia veure com les lletres de la pàgina de títols
resplendien a través de la pell translúcida i les mans
que les van escriure. Auden es va aixecar
lentament de la taula, s'adreçà al balcó
i començà a transformar-se en Charles
Chaplin. Els vells tirants es creuaven
a la seva esquena. Els nostres sentits
recollien del terra veus animals
i els transformaven manualment en filets
i en metafísica.
La meva mare va dir: “Els ocells es distingeixen
del vespre següent tan sols pels peus
i pel to de les seves veus. “Jo no vaig dir res
i Whystan també va callar quan el lleparen els grans
i humits ulls del papa recentment escollit
que s'havia separat de la seva família
i amb el lluent papamòbil sense aturador
s'acostava a nosaltres a una gran velocitat.

25 d’ag. 2010

en pendent la carretera

Miłosz Biedrzycki

***
en pendent la carretera des de l'altiplà, una obertura
de l’Adriàtic com una biga atzur, els camions s’enfilen
amunt, una pedrera en un dels vessants,
pols, el tren, com seguint el baedeker,

serpenteja enmig de marges a la vora
de camps empedrats, del mur petri d’una església
del segle dotze, el camp fa olor de blau
i de sal, la famosa dansa de la mort.

arriba a la planura, brisa, xafogor,
les algues es podreixen, hi ha marea sortint,
els ulls dels peixos a les parades són
de pell. Albanesos rossos tenen
albercocs, s’escrostona el fresc, a la llum

el mar porta remolcadors, greix, al vespre
s’empassa la bola del sol. porta sons
de l’hotel a través de la badia, un foxtrot,
Trieste com la llum, els murs s’enfredoreixen.

15 d’ag. 2010

Ve per darrera vegada

Tomasz Różycki té ja el següent llibre de poemes a punt de sortir. Si tot va bé, serà ja al setembre. Tots els poemes amb la mateixa estructura, setze versos dividits en dues estrofes de vuit, una forma que ens pot ser molt familiar. Alguns dels poemes que formaran part d’aquest nou llibre han anat a apareixent als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). 


***

Ve per darrera vegada a aquest indret
anomenat platja per acomiadar-se del riu
en plena nit, seguint petjades d’animals,
per beure aigua i refrescar els càlids,
massa càlids llocs. L’esperen encara
vols amb retard, saltar per àmbits
de paranys, Labrador en la llum lívida
dels glaçats vidres dels radars, hi ha encara

una nit perduda i mil nits desdibuixades
enmig de les esferes de continents nítids
i espectres lunars, una pols platejada
que roman als dits, i molt més encara,
el llambreig d’aquests espais, a la pantalla
no hi ha cap rastre de vida. Però la foscor
és la norma, mentre la llum és calor, esforç,
la víctima, si hi ets, resplendeix encara.

2 d’ag. 2010

Sobre nostre

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski.



***

Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe
als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida
curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins
i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses.
Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses
i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles.

Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra.
Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol.

Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça
i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven
la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació?
L’ombra del perdó?
Es nodrien de foc, vagaven
vers els jardins celestials.

Retir

Ja fa uns dies que he començat a fer una vida quasi monacal. Gairebé no surto de casa, només alguna escapada a la piscina per desemboirar-me una mica. I des de demà el retir ja serà quasi absolut. Em tancaré per poder enllestir alguns projectes que tinc entre mans. No sé si mantindré el ritme d'entrades al blog, però tenint en compte que quasi tothom és de vacances, potser un descans més llarg de la xarxa anirà una mica bé.