30 de juny 2010

Però els llibres

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz. L'Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix, només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües.
Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca, en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos.


PERÒ ELS LLIBRES

Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables
Que aparegueren un cop, frescos, encara humits,
Com castanyes brillants sota l’arbre a la tardor,
I palpats, acariciats, començaren a durar
Malgrat la resplendor a l’horitzó, els castells que esclaten pels aires,
Les tribus en processó, els planetes en moviment.
Existim — digueren, fins i tot quan se’ls arrencava algunes fulles
o quan les flames crepitants xuclaven les lletres.
Oh, molt més duradors que nosaltres, la deformada escalfor
Dels quals es refreda junt amb la memòria, es dissipa, desapareix.
M’imagino la terra quan jo no hi sigui,
I res, cap pèrdua, seguirà l’estrany espectacle,
Els vestits de les dones, els gessamins humits, les cançons a la vall.
Però els llibres seran a les lleixes, d’origen noble,
De la gent, però també de la claredat, de la grandesa.

1986


PERÒ ELS LLIBRES (per a Czeslaw Milosz)

Et torno a tenir a les lleixes, d’on mai
hauries d’haver marxat, però fou el viatge
que m’allunyà de tu. Un viatge per arribar
a tu. La paradoxa de les distàncies aquí
arriba al paroxisme. M’allunyo de la lletra
impresa per acostar-me en la geografia.
He arribat a la teva darrera ciutat quan
ja no hi eres. T’he buscat en els rastres
dels edificis, en les ombres de les façanes.
M’he convertit en tots els oficis possibles,
en rastrejador de paraules oblidades,
en el lladre i alquimista dels teus versos,
per donar-te una nova alenada en altres sons.
Tot ha estat una recerca de tu, fins ara,
que els llibres m’han retornat a mi.
Ocupes la part central de la biblioteca,
aquest és el teu lloc. He vingut fins aquí
per poder trobar la direcció correcta.
La distància és un concepte mental,
una equació de matemàtiques on tots
els elements són intercanviables.
Menys els llibres, la tinta, les paraules
nuades per recórrer la travessa,
els dards per fer blanc a la diana.
Com el blanc de la neu rere la finestra.
T’hi imagino amb el bastó, escrius
el darrer poema amb lentitud.
I veig que és un camí. El meu viatge.
Però de mi ja em separen quilòmetres,
els anys de pèrdues i de guanys.
No és un viatge a la deriva, del naufragi
he salvat les mans plenes dels llibres
que m’han conduït de nou a casa.

27 de juny 2010

Camí

Anna Janko va néixer a Rybnik l’any 1957. Va publicar el seu primer llibre de poemes en 1977. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una novel·la. Enguany, després de no publicar durant deu anys cap nou llibre de poemes, ha aparegut el seu darrer poemari, Poemes amb ombra, del qual prové el poema que tradueixo.


CAMÍ

En nebulosos matolls entre els arbres,
en tesos emparrats de llum, de pols d’insectes,
el dia canvia de fe, tornem a casa.
Arriba la nit. Viaranys que escapen en la penombra.
El buit segueix encara afamat.

Als fogons de la cuina brilla el pot vermell del cafè.
Al bany, una dutxa vella, en brolla de sobte
aigua pels forats, com el somriure d’un brivall.
Unes tovalloles blaves. Dormirem junts.
Les ombres surten de les coses com ales amagades.

T’estimo cada cop més antic, ahir i per sempre.

Silenci del món. S’ha aturat el vent. Tornen els anys.
Lentament ara. En silenci. Dolces aigües en amargues.
Lleugerament s’ajau en el pes com un riu en el mar.

Davant nostre tan sols nosaltres. Amb un llarg camí per davant.

23 de juny 2010

Article i poema

Ja ha aparegut l’article que vaig escriure sobre Salvador Espriu a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. El podeu veure en aquest enllaç. I de regal, un poema, també a la mateixa revista.

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

16 de juny 2010

Signes

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.
El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)


Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen
per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes
que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten
mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines
als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat
diamanta el paviment). Un despietat silenci
s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes
que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,
per què van tenir lloc, però avui les repeticions,
la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.
Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,
ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen
la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers
enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen
la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa
es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració
de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.
Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits
d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua
que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.

Llista d'últims llibres

Ahir em va arribar un nou paquet amb llibres. Faig una llista de lectures actuals. Sí, faig una recerca pròpia, fins a quin punt m’allunyo de la meva tradició? Fins a quin punt vull que agafi un altre caire?

Derek Walcoot: White Egrets
Philip Gross: The Water Table
Robin Robertson: The Wrecking Light
David J. Constantine: Collected Poems
John Burnside: The Hunt in the Forest

11 de juny 2010

Toscana indicazione geografica tipica

Jan Polkowski


TOSCANA INDICAZIONE GEOGRAFICA TIPICA

Pobles i finques com gorres descolorides, passades
de moda, espargides en els cims de les muntanyes.
Era la parquedat pagesa de la terra cultivada a les valls
la que decidia el lloc? La por a l’aigua saquejadora o
despietada, possessiva? El desig de dormir més a prop de Déu,
o l’arrogància muntanyenca i la tirada als gustos més intensos
(de l’aire, de l’amor, de l’alfàbrega i del romaní)?
Rere dels finestrons tancats hi ha Rivalto i la resta de la terra,
s’asseca en aquesta calor com una oliva punxada o un núvol amarg.
Pujols de color d’ametlla i canyella, i en ells, immòbils
veles de les terrasses de pedra, netes com abans d’una festivitat.
Aquí tan sols resideixen per sempre el gres persistent, el sol perdut
i les ànimes dels gats. Les arrels dels ceps s’endinsen
en la terra, s’enduen les veus de les cigales, de les pedres
i les cordes resinoses dels pinyoners, plenes de melodies
malenconioses. Abans que t’adormis, creuràs en l’amor ple
i en tocaràs la pàtina argentada en el seu camí, fruits i pa.
Després el dia, la llum del negre i el vermell, una llum densa com fum
d’oli. En l’ull d’un llangardaix es reflecteix un violí, un tamborí, una viola,
la infinitud repleta i la indomable, violenta
alegria. Té un gust humit i verd, i és llisa com el gel,
calma la superfície. Tempta amb suavitat perquè et despertis al matí
abans que els altres, perquè no t’acomiadis de ningú i marxis.
Perquè no deixis res, tan sols el gust aeri, marítim
d’una conversa inacabada. I més tard, en tu mateix t’ocupis
dels colors fulgents del tacte i de la passió de l’oblit.
Per ja no tornar mai més. Per existir
en les ales d’un tord.

9 de juny 2010

Ryszard K. declara

Aquest és el segon poema de Dawid Dziedziczak anunciat en l’entrada anterior. En aquest cas, el poeta que es converteix en el centre de la ironia és Ryszard Krynicki, un dels poetes més importants de la poesia contemporània, i editor d’A5, punt de referència de la poesia polonesa. La descripció, amb el predomini del negre en la manera de vestir del poeta establert a Cracòvia, és ben gràfica.


RYSZARD K. DECLARA

Ryszard Krynicki va pujar al tramvia
amb una gorra negra, una jaqueta negra,
pantalons negres i sabates negres.
També portava una motxilla, negra.
Gairebé semblava un capellà, però
els seus ulls perduts, vidriosos,
em deien: “És un poeta”.
Senzillament, era Krynicki.
Em vaig quedar mirant-lo fixament,
així que ell també em va mirar.
Tenia el tiquet a la mà, la va allargar
per marcar-lo, ja estava a punt de fer-ho
i el tramvia patapam! Tots cap endarrere.
Ja no ho va tornar a fer. Era un senyal.
Ryszard, no el marquis. I així ho entengué.
No el va marcar. Va esperar la propera
parada i va baixar.
Els poetes copsen els senyals que els arriben.
“Mira, un poeta com ell i de gorra” vaig pensar.
Però tenen algun sentit aquestes afirmacions humanes?

6 de juny 2010

Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki. Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa, si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any.
Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funcionar de manera independent. Al vers final es fa referència a la Mare de Déu de la Misericòrdia que es troba a la Porta de l’Aurora a Vílnius (en polonès, Matka Boska Ostrobramska). A Cracòvia, se’n troba una còpia a l’església dels escolapis.


CZESŁAW MIŁOSZ VIU AL NOSTRE BARRI

Czesław Miłosz viu al nostre barri.
Cada dia torna a casa seva per un camí
marcat, on el fajol i el trèvol li fan pessigolles
als peus i li xiuxiuegen, “ets nostre, ets nostre”
Czesław Miłosz entra a l’escala,
on sempre hi ha nois ben rapats
amb samarretes marrons,
amb cigarrets
als seus llavis serrats.
Czesław Miłosz passa davant del porter
i la seva cara vermella de borratxo,
no es tenen confiança,
però el poeta sempre li dóna foc.
Czesław Miłosz puja les escales,
veu les parets escrostonades, trossos
d’enguixada pel terra, ningú no els escombra.
Agafa alè.
Czesław Miłosz segueix pujant,
a cada esglaó se li fa
més difícil
agafar alè.
Tots saben que viu
en el pis
de dalt de tot.
Czesław Miłosz entra al pis,
on en lloc de parets hi ha unes enormes
finestres. En una s’estén una vista fantàstica
a la badia de San Francisco.
Quan fa bon temps i surt el sol,
es veu la torre més alta de Santa Maria
on hi ha una còpia de la icona
de la Mare de Déu a la Porta de l’Aurora.

Sobre Janusz Szuber

Acaba d'aparèixer, a la revista electrònica La nausea, un nou article meu de la sèrie sobre poetes de l'est que vaig començar fa uns mesos. Aquest cop, la primera part d'un petit assaig sobre Janusz Szuber. El podeu llegir aquí.