30 de maig 2010

La font de la llum

Fa un parell de mesos, va aparèixer, publicat per Biuro Literackie, una de les editorials de poesia més actives a Polònia, un volum amb tota la poesia de Jacek Gutorow. 5 poemaris més un darrer inèdit, del mateix 2010, amb els darrers poemes de l’autor. En total, quasi 320 pàgines. Una obra completa (fins ara) que ratifica l’autor com una de les veus més coherents de la poesia polonesa dels últims anys. Aquest poema pertany al segon recull de Gutorow, publicat en 2001.


LA FONT DE LA LLUM

Mira com la pedra cau a l’aigua
Observa els cercles que s’estenen
Escolta la seva parla afeblida

El matí s’ha esmicolat en milers de fragments
Descobrint la nua grisor de la tarda
Els ecos entrant en el doblec de l’espai

La llum va ser molt més cauta
Es va constituir en pilars i trams
Al llarg de la superfície finita del silenci

I no fa ni un moment confluïen
En les esquerdades escales de pedra
Cada esglaó contenia tota la roca

I hi havia més so que no pas espai
I mai no s’arribava al centre
Ni recorrent enrere les pròpies petjades

29 de maig 2010

Petit somni sobre el no res

Kacper Bartczak (1972) és poeta i crític literari. Ha publicat una monografia de John Ashbery i un llibre d’assaig que es troba a la frontera de la teoria, la filosofia i la poesia. Fins ara, la seva producció poètica es pot trobar en dos poemaris independents.


PETIT SOMNI SOBRE EL NO RES

Una abella ha entrat en l’estat de la meva ment
amb tota la força que podria treure
d’aquesta vida El nen ha dit
no hi ha la mort en la seva forma pura

Després he passat pel davant
de l’antic quiosc convertit ja en un bar
de menjar ràpid vora la parada
des d’on ningú no viatja De les formes
he vist motlles plàteres ondulades
recipients per a substàncies
comestibles
                    La gent tornava
vestida com sempre als llocs
que vivien encara que això semblés
impossible L’olor del clor
ens ha dut al país de somnis de la infància

No sé si ho saps però
tots pensem en tu El nen ha dit
que amb la vida passa el mateix

28 de maig 2010

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.


MENYS LLUM

El que he oblidat minut a minut des del meu naixement,
el que s’extingeix per sempre,
el que no he entès, el que encara no sé de mi,
pot tot això viure en les ombres
que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades?
Fluir a través dels meus fills? Els meus néts?
Trobar-se en persones casuals? En fragments
d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?

Com més m’apropo a la mort
menys clarament em sento a mi mateix,
perdo les meves petjades.
Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes,
alienes pupil·les veuen imatges difuminades:
un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu
a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca.
En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara
i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell
i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós
i cobert de boscos.
Amb vapor després d’haver plogut?
Esgrogueït en el sol d’octubre?

Aspiro profund als pulmons l’olor aspra dels avets
i de la fullaraca florida.
Vaig al nord i al sud, a l’oest i a l’est.
Per les petjades d’una ombra aliena.

25 de maig 2010

Poeta

Un altre poema del darrer llibre de Wojciech Bonowicz. En respecto la particularitat de la puntuació (o més aviat, de l'absència en alguns casos que aporta una certa estranyesa).



POETA

El poeta ha de mirar. El poeta contempla
examina fins i tot en girar la vista
és poeta. El poeta no pot
tancar els ulls. A l’interior
té uns altres ulls però
són suficients? No, no són suficients.
La maledicció de la poesia en aquesta contemplació
de la contemplació. El poeta quan els altres dormen
no dorm. Vetlla. Sobre el gran ull
que no li pertany.

24 de maig 2010

Tornada

Artur Szlosarek acaba de publicar un nou llibre de poemes, a la prestigiosa editorial que porta el també poeta Ryszard Krynicki, a5. En aquest nou recull, Szlosarek s’endinsa encara més en un intens hermetisme. La seva és una poesia necessària en el context de la poesia polonesa de la seva generació, ja que aporta una visió del tot diferent.

TORNADA

El que manté els morts en vida
És arreu. (Ja que arreu no significa necessàriament
Enlloc).
N’hi ha prou
En caure de la bici (quan es torna amb els pares
Per esmorzar, portant panets al cistell), per veure
Aquells qui mantenen la fe i callen
Per nosaltres (a través del vidre girat
Del segon) en uns braços desconeguts;

Sentir en la pròpia pell l’aire obert
I poblat. Acceptar al cap el dolor aliè.

Tenir una sensació immerescuda que els morts
S’expressen a través de la nostra compassió,
Però ignorar-ho. I després considerar-ho subversiu
I perillós;

Com si algú demanés pa, i ningú no l’escoltés
(Quan va de tornada a casa amb pa calent).

23 de maig 2010

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció.
El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.


***

Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra
de la boira, mig despert observa una escaramussa de famolenques
cornelles amb un xot altiu per una llesca de pa. Alemanys
jubilats pugen a la terrassa del Panorama de Racławice
afermant-se amb bastons i també mútuament. Les seves dones
s’alleugen en no trobar uniformes alemanys a la tela. El sol
despietat d’abril de 1794 il·lumina delicadament els russos
ferits que continuen lluitant. Els magnetòfons bramen
una descripció de la batalla en alemany. El matí de diumenge
les nacions es tracten amb cautela. Els pintors de batalles
després d’una tarda llarga al bar El cérvol travessen les fronteres
suprimides de casa seva i empassen la pols d’una llarga nit.
Els paisatgistes estenen un blanc pesant sobre la tela indiferent.
La llum entra rere la cortina d’un vidre trencat. Europa
es tapa fins el cap vol dormir una mica més. O també
fingir davant els de casa que dorm. No és fins al dilluns
que l’ombra dels suburbis surt a la recerca de menjar,
colpeja l’àvida neu, brilla la pantalla del continent.
Cornelles, tsarines de la boira, endueu-vos
la meva pedra i el meu dubte, envolteu el somni de palissades,
envoleu per damunt de la boira les plomes salades de l’elegia.

18 de maig 2010

El món dels rius

Els problemes que provoca la pluja van augmentant segon a segon. El Vístula corre el risc de desbordar-se. No penso habitualment en els poemes que ja he escrit, són allà, ja no són meus, i no sé si em pertanyen. Però avui, tornant cap a casa, m’ha vingut la imatge del riu. És difícil no tenir-lo present en aquesta part d’Europa, on els rius són majestàtics, cabalosos, imponents. I després ha aparegut el poema que vaig incloure al cicle “Recerca” de La disfressa dels arbres.


xii

És el món dels rius. La mort i la vida
que s’escola com les venes de les ciutats.
Del cor bomba per resseguir tots els punts
del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí
perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop
pot obrir-te en canal. I la construcció
de ponts. El riu els obre, el riu els tanca.
El riu els enfonsa. Un sol moviment.
és el món dels ponts. Les bastides
que es desfan en acabar l’edifci.
Els punts de suport que desapareixen,
com claus rovellats entre la brossalla.
El pensament per entrar al carrer busca
el pont al mapa, el riu que parteix
la ciutat. Així és com pot caminar.
Sempre dubtant entre dues meitats.

17 de maig 2010

Jardí

Havia pensat de treure l’entrada anterior. La imatge de després de la pluja va ser il·lusòria fa uns dies. Però ara fa tres dies seguits que no para de ploure, i no parar de ploure vol dir exactament això. Una pluja constant, persistent, que et deixa xop en poc temps. Són els dies de canvis de roba constant. I també dels problemes que comença a patir la gent que viu vora els rius. I sembla que fins el dimecres no hi haurà cap variació. Esperem que les conseqüències d’aquest petit diluvi no siguin massa greus.
En dies com avui, es fa l’esforç de la memòria, un intenta trobar consol en altres estacions que, vistes ara, adopten un matís d’idealització sempre fingida. Com l’hivern. Un arbre en l’hivern per copsar el rigor del fred, el rigor del temps. Aquest poema pertany al darrer llibre de Wojciech Bonowicz, amb un títol força evocador, Signes polonesos. Els signes polonesos són les grafies (signes diacrítics) que té el polonès per donar la imatge gràfica d’uns sons que no contemplava l’alfabet llatí, són lletres com les següents ś, ć, ą, ę, ż, ź, ł. S’ha de tenir en compte que alguns d’aquests signes només els té el polonès, ja que no es va adoptar per a aquesta llengua la reforma de Jan Hus, que sí van recollir altres llengües eslaves que s’escrivien en l’alfabet llatí. Així doncs, signes polonesos, una expressió que sense context pot tenir uns ressons clarament identitaris. En el fons, la manera d’escriure una llengua pertany a la construcció d’una identitat, també.


JARDÍ

No se sap si l’arbre endurarà l’hivern.
Un remolí ha malmès els dos que tenia a la vora.
Els altres s’han apartat esperen què ha de passar.

Un arbre solitari. La casa al fons. A la casa les finestres obertes.
No queda res amb què escalfar-se cal fer-ho doncs amb un dia de tardor.
El temps que sigui possible.

Tots s’estranyen que encara no hagin talat els arbres.
Al final ho hauran de fer. Primer potser els que estan
separats. Els seus veïns malmesos
van cremar l’hivern anterior.

Què és la història? Mai abans no hi havia pensat
i ara pregunto: què és la història?

12 de maig 2010

El cel després de la pluja

Uroš Zupan m’envia un paquet amb els seus darrers llibres. Avui, dia de tempesta, de pluges sobtades i d’un cel que després adopta tota una varietat de colors, les paraules del poeta eslovè esdevenen una comunió del llenguatge amb la realitat palpable.


EL CEL DESPRÉS DE LA PLUJA

Ha parat de ploure. El paisatge
s’endinsa més profund en l’espai.
El vent respira silenciós. Tot i que és tarda
avançada, sura la llum d’un nou dia.

És un temps que ens abandonen els gestos,
viuen la seva vida. La sang que trafega
per les venes murmura una melodia
estranya que sols ella coneix. Els nostres
cossos naveguen en un entreson poc profund.

En els somnis ningú no odia ningú.
Els morts reviuen. Apareixen a la porta
amb les mateixes cares que abans.
Les seves vides han deixat
de consumir-se. Es conserven en herbaris
com flors seques.

Abans que el sol es pongui, els cims dels pujols
i les panxes dels núvols tornen a encendre’s.
El cel roman mut davant la nostra tornada,
apareix amb clivelles de blau,
amb finestres per on el temps ens observa.

La nit acabada d’arribar du música
a les mans. Quan ens atenyi,
tot existirà en una fosca celebració.
Abraçats ens aproparem al caire del món.

4 de maig 2010

Katyń

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats.
Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obres al castellà.


"Tot observant els esdeveniments després de la catàstrofe, tinc la sensació que Maria Janion [historiadora de la literatura especialista en el romanticisme] s’equivocà en parlar del final del paradigma romàntic. Tot el contrari, en aquest moment, aquest paradigma s’ha reforçat. Els polonesos estan del tot convençuts que són víctimes de la història, de Katyń, de les successives guerres i ja es veu la tendència a unir la catàstrofe de Smoleńsk amb altres tragèdies nacionals. Fer ús d’un misticisme retòric dels caiguts és molt inquietant. Va ser realment un accident, i se li està donant una dimensió mítica. L’enterrament de la parella presidencial a Wawel sacralitzarà encara més aquest esdeveniment, en constituirà un element de la nostra martirologia, del nostre mite nacional sobre el patiment. Els polonesos es reconeixen com a víctimes, la qual cosa és molt inquietant, aquest moment de plor confirma que ens trobem molt bé en aquest rol. D’això, en fem un element molt fort de la nostra autoidentificació, construïm la nostra identitat i l’orgull nacional en les tragèdies que després exposem a tot el món, convençuts que aquestes tragèdies ens fan ser millors."