30 de març 2010

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill). Un llibre deliciosament editat (aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes.


CEMENTIRI

Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc,
aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum,
allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers,
a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins.

Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja,
es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa.

Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta,
i una cigala torna a anunciar-se en una ombra soma, i un ocell
que vola en la llunyania s’eleva i navega vers un vaixell, ho saps,
en algun lloc encara hi ha illes, llocs on no duen tots els camins.

29 de març 2010

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

26 de març 2010

Recer dels poetes

Vasko Popa


RECER DELS POETES

                                                                                 En memòria de Verònica Porumbacu
                                                                                                            Tolya Baconsky Milo Petroveanu
                                                                                                             i Mihai Gafiţa 

Uns quants poetes vells amics
es van trobar per sopar
en una casa de Bucarest

Un terratrèmol va interrompre el sopar
i va ensorrar la casa fins als fonaments

Els equips de rescat els busquen
en les desferres de ciment vidres
trossos de carn draps

Un jove soldat obre els braços
blancs de guix fins als colzes

Aquí no els trobarem pas
són en els seus poemes

25 de març 2010

Aquesta catedral és

En entrades anteriors, hem vist poemes del darrer llibre de Jacek Gutorow. Fa molt poc que ha sortit una recopilació dels llibres que aquest autor ha publicat fins ara. Una trajectòria de 20 anys, amb 6 poemaris. Un treball pausat, amb excel·lents resultats. El poema que avui tradueixo pertany al primer llibre de Gutorow, publicat l'any 1997. S'hi pot veure una plena maduresa, sobretot en l'ús d'un discurs basat en l'epifania (encara que aquesta afirmació pot semblar una mica contradictòria) i també en la precisió del llenguatge. 


AQUESTA CATEDRAL ÉS UN LABERINT D’ECOS I DE REFLEXOS MIRALLEJATS

Aquesta catedral és un laberint d’ecos i de reflexos mirallejats.
Aquesta catedral és un somni i no hi ha manera d’escapar-ne.
Assuaveix la carícia de la foscor, lentament,
segons els mots secrets de l’arquitecte.
Aquesta catedral és un silenci en què ens endinsem,
nascuts de nou, navegant.
I quan ens marquen el front amb la cendra, esdevenim
els ocells de la catedral, vencem la nit i les seves cataractes,
tan aviat com toquem el món dels desvetllaments.
I ens dispersem –ecos, reflexos –
sentim als cors la fredor de la pedra,
i contraiem la malaltia mortal de l’absència.

18 de març 2010

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A les cases buides no sento els batecs dels rellotges
de fusta sospesos a les parets, amb el pèndol
oscil·lant en el pas dels segons. Per altra banda,
qui podrà sentir aquests batecs dels rellotges
a les parets de guix i d’estuc? Mentrestant,
acosto l’orella al pit de les ombres per,
a través dels batecs dels seus cors desfets
a la nit de les cases buides, m’arribin a l’ànima
els batecs dels rellotges a les parets buides. Llavors
el temps comença a passar més de pressa a fi que
les cases deixin d’estar buides; i el que jo vull
és que la casa buida s’ompli de les teves passes,
al meu encontre, i un altre rellotge comenci a bategar,
com el cor de les ombres que hem de ser,
quan arribem a trobar-nos per trencar el silenci
de la casa que deixarà d’estar buida, amb la teva
llum expulsant les ombres i la teva veu fent
oblidar els batecs dels segons del rellotge de fusta.

15 de març 2010

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes, del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes.



VOLANT ENRERE

La resta són dates com: A l’hora
que els alemanys entraren a Budapest nosaltres
sèiem a l’Astoria
, o L’home que va demanar
per nosaltres duia ulleres
. O Ella feia servir
un pintallavis determinat...
El poder
que retenim rau aquí. La construeixo
en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet.
Els ossos pelats de la història es redueixen
a cendres i a un nom al Golders Green,
rere l’Hipòdrom, rere l’estació.
Recuperada d’una trombosi, als divuit
va marxar cap a Budapest, una invitació
a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

11 de març 2010

Ho anomenava vida

Fa un temps, vaig deixar passar l’oportunitat de comprar el recull dels volums de poesia que havia publicat Dariusz Suska. Mal fet, en aquest país, si no compres un llibre quan el veus, pot ser que després ja no el puguis tornar a trobar. Perquè desapareixen de les llibreries a una velocitat increïble. Per sort, avui l’he pogut tornar a trobar. Era a la lleixa com si m’esperés. No sé què hi feia allí, després de tant de temps. Aquest cop, me l’he endut sense pensar-m’ho ni un moment. Al llibre, que porta el títol de Czysta ziemia (Terra pura), apareixen poemes escrits després de l’any 2004, quan Suska va publicar el seu darrer llibre. D’aquesta darrera secció extrec el poema que presento.


HO ANOMENAVA VIDA

Ho anomenava vida, però no hi havia cap vida.
En les restes del sol, ràpid, pagant la gasolina,
ho vaig veure: no sóc jo. En lloc meu alguna cosa vivia.
De la viva herba artificial creixien vius organismes
de joncs. Una tanca de gessamins grocs florint
a penes protegia el teixit danyat de l’estació.
És això realment la vida? Unes flors d’un groc fosc
amarades de llum que es contreuen als vidres

de camions que es posen en marxa?

- Com em pagarà? – De cap manera. I això és tot? La vida?
Tràfic de plàstics, codis que han de ser esborrats
perquè s’acaben les entrades d’hores per matar.
I què passa amb l’altra vida? Ha passat? No hi és? Es fa
fosc més i més aviat, les set passades,
pluja, miro el cel, el registre extrahumà.
Respiraren per a la fotografia, i eren sense vida,
perquè com es pot anomenar el que va ser. No ho és.

Una vista des del cotxe. Un prat de lletsons grocs.
Un noi transparent sota una llum transparent
corria rere uns grills, com si fossin la vida.
I no hi havia cap vida. Transformada en l’aire,
una cosa encara més estranya, del tot inaudita,
un ésser que s’obria pas. I ja no hi havia cap noi.
Entre el carril esquerre i la vorera desdibuixada
li va passar la no vida, en un trèvol, en els cards

7 de març 2010

Uns i altres

Lucija Stupica aporta una veu molt serena en la poesia eslovena contemporània. De vegades, també, una certa inquietud.


UNS I ALTRES

La tarda avançada et porta una aventura,
tots descansen al dictat del dia, i la casa està
sumida en el silenci. Et dirigeixes cap al jardí,
és una cita o un viatge, els petits viatges
componen els grans per l’escorça del planeta, penses.
Quan vas pel camí dels habitants de la terra, sigues caut,
tingués precaució amb ells, son fràgils i sensibles,
segueixes endavant i et dius,
vigila per on camines, cap a on camines.
Després t’estires i fas un sortilegi.
Quan la nit jove sospira en l’abraçada
dels mags, segueixes viatjant en la cresta
d’esponjosos núvols. I els altres són en tu.

1 de març 2010

Elegia - Eternitat

Un poema de Wojciech Wencel, sense els ressons religiosos tan marcats que moltes vegades constitueixen l'eix dels seus poemes. Però sí que trobem altres característiques de la seva poètica, l'absència de puntuació, per exemple, que obre el text a diverses lectures.


ELEGIA – ETERNITAT

La història de l’acompliment és una història trenada
rere el vidre en un cafè de províncies a l’hivern
els ocells van d’aquí cap allà sense descans
els borratxos desapareixen en la sèpia espesseïda
del fum que s’empassa un noi i una noia
en roba de pólvora amb una tassa de cafè
a la barra: callen inquiets i al cap d’una estona
la mà d’ell s’arrossega per un dit menut d’ella
un instant més i tot s’acabarà
no s’adormiran no moriran fins a la fi d’aquest món
quan perdin els noms difuminats en l’espai
evocaran els contorns de les seves ombres