25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.

UN LLOC DIFERENT

[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes són totalitats malgrat els detalls de què es composen. Sense aquesta contradicció interna entre el que és fragmentari i ple de detalls i la totalitat el poema no pot avançar. Queda inert. En el poema “Pluja”, del llibre Les hores, observem aquesta lluita interna, i el poeta la du al mateix cos del poema. Per tant, és una lluita en dos fronts, la de la creació del poema i la del missatge del poema [...]

[...] La veu de Salvador Espriu és confident, i a la vegada plena de seguretat, com un mentor guiant-nos pels camins de la incertesa. No hi ha cap plany, no hi ha cap exaltació, la serenor s’erigeix com una virtut fins i tot a l’hora del dubte. Una veu que no encaixava de ple en les tendències de l’època dins la seva tradició. Uns anys més tard, en la recerca de la meva tradició, ja no formada per una sola llengua sinó per individualitats, els poemes de Salvador Espriu es van resituar al costat d’altres veus, com la del poeta anglès Geoffrey Hill. Van adquirir noves tonalitats, noves lectures que em seguiren guiant per viaranys estranys i familiars alhora. Com en tornar a casa, i veure que les pedres que havia deixat pel camí, ben diferenciades, m’assenyalaven una nova ruta. Abans d’arribar.

PLUJA

No ve d’enlloc. Partir?
No hi ha paraula màgica que trenqui
aquest costum de l’ull, aquest silenci
sonor de dards. La primavera, el luxe
dels anys i de la llum, ara es perdia
en el camí vençut. Les esperances
han mort a temps. Tot és de nou perfecte
al llarg de la buidor: la lenta pluja
no va a cap banda.

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

La teva anàlisi, l'anàlisi del poeta que cerca en la veu d'un altre poeta, té el to ideal per parlar de Salvador Espriu. "La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món." Encara que pugui semblar obvi per als qui ens endinsem en la creació poètica, no ho és tant, i per això destaco aquestes paraules teves.
Gràcies, Xavi, i una abraçada cordial.

22 de febrer del 2010, a les 13:37

Víctor Pàmies i Riudor ha dit…

Xavier, gràcies per fer-nos un tast d'un article encara no publicat. Tota una exclusiva!

25 de febrer del 2010, a les 13:31

Xavier ha dit…

Benvinguts,
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Espero que també us agradi el text sencer que sortirà aviat.

1 de març del 2010, a les 19:16

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé,

Més informació

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Més informació

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Més informació

Un altre Sant Jordi

Un altre Sant Jordi passat. Problemes de novel·listes mediàtics o de mediàtics novel·listes. En això s'ha convertit aquest dia. Tot és mediàtic. El llibre té els seus quinze minuts a la televisió per ser silenciat la resta de l'any. El ric, bon samarità, ha fet la seva bona obra de l'any amb què paga la seva consciència. Entenc que en una època de crisi tant els editors com els llibreters tinguin interès especialment a vendre els llibres. No hi tinc res a objectar. L'activitat econòmica s'ha de mantenir. El que ja no és una cosa tan lògica és que els crítics (o el que en queda, aviat en la nova era tecnològica desapareixeran en el marasme de blogs i altres pàgines) segueixin fent el joc a tot aquest sistema. El que compta és la novetat, sempre, i aquells autors que venen més exemplars. D'aquest Sant Jordi, jo em quedo amb tres noms, un d'ells sí que ha tingut un bon Sant Jordi, la resta m'imagino que no ha tingut unes vendes gaire elevades. Són Carme

Més informació

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura. ESTÀVEM TOTS DOS SOLS No coneixia el teu nom quan vas posar en silenci la teva mà al meu front. Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus es refregaren profundament en el meu cos. Estàvem tots dos sols. Profundament sumida en un somni antic, que havies portat del Pare. Els nostres camins es creuaren. Quan vas prometre que repartiries el teu nom i l'enfonsaries en l'origen. Vaig marxar i vaig tornar. Durant llargs anys quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades vam compartir tardes solitàries. Les teves petjades no deixaven marca. I el vent no descobria les teves aromes. Ara estic tranquil i espero la pluja de tardor.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog