27 de nov. 2009

A Déu li encanta que tingui tanta gana

Amb Donatas Petrošius (1978) tanco la presentació dels poetes que han format part del seminari a Ventspils. Donatas és llicenciat en Llengua i literatura lituanes. El seu primer llibre, publicat l’any 2004, va rebre dos premis al millor debut de l’any. Acaba de publicar un segon llibre fa un parell de mesos. Actualment, viu a Vilnius.


A DÉU LI ENCANTA QUE TINGUI TANTA GANA

Quan vaig entendre que m’havien eximit del Cel
vaig començar a collir i a menjar pomes podrides,
arrencava tot el que podia. Senyor, si m'és donat,

protegiu-me de les visions: conteniu-me, perquè en la meva
inexperiència no prengui nota del que m’espera demà.
Tinc por de veure-hi massa i de quedar-me cec

perquè, Senyor, quin és el valor del món real?
Les opcions del seu dolç repartiment? Fruits secs i vi
quan la meva sang seguirà sent tan agra com sempre?

Quin és el valor d’aquests documents de fe i propietat
si hi renuncio per endavant? El temor que podria agafar
alguna cosa que no em pertany? Deixar ditades

en el teclat de l’ordinador? Aquí, al carrer Sodu, on cada matí
a les quatre es pot sentir el Rèquiem de Mozart, i els tròleis
serpentegen pels cables com un drap en treure la pols a un got –

ho reconec, el meu ordre de les coses no és res més que línies
llençant-se unes sobre les altres, com llavors de pomes mossegades
enmig d’una pila de papers marcint-se a la meva taula,

on Mozart mira de cantó des d’una moneda d’un euro
que no he aconseguit canviar o llençar des del pont
aquest estiu: no he formulat ni un sol desig – ni al mar

que em llença – com una estella – a la riba
com si no pesés, en total, cap valor per enfonsar, sols
una passió de fer maletes per a llargs viatges – mirant

amb ulls somnolents pels vidres dels tròleis, llegint
la partitura del Rèquiem, cap als afores, als jardins del Cel,
en grimpo la tanca i prego: Senyor, torceu una altra branca,

perdoneu-me, peco perquè no tinc on agafar-me.

Pluja

Kārlis Vērdiņš va néixer a Riga en 1979. Està considerat un dels autors més importants de la seva generació. Ha publicat tres llibres de poemes. Actualment, treballa en la seva tesi doctoral relacionat amb la història de la literatura. Ha traduït T. S. Eliot, William Carlos Williams i altres poetes americans.


PLUJA

Ja no la neu, sinó la pluja ha vingut. Camines per la teva gran casa,
tanques les finestres i apagues els llums – en aquest tranquil paradís art nouveau
on no tenen accés ni les olors acres ni els sorolls de la badia.
Però la pluja (torrencialment sobtada i esmolada) intenta arribar fins a tu pel sostre
segur i per diversos pisos. Et toca un alè humit, i munts de papers
cruixen en els racons de l’habitació.
Sorprès i nu, caus de genollons, de manera que la pluja et fueteja les galtes
i deixa gotes càlides al tors.
Però algú al cel de nou s’ha espantat i torna a tancar la cremallera.
Romans en la teva sequedat esmorteïda, en un petit país on
la gent de vacances grimpa fins a les clivelles del parquet per desaparèixer
Déu sap on, on pronuncien malament el teu nom i ningú
no sap com s’escriu realment.
T’adorms a l’alba, sol, en un immens llit, havent tirat la cortina blanca
a la finestra. A fora, s’inflen els capolls, hi ha piconadores vagarejant,
i a les rebaixes la teva jaqueta ja costa la meitat de la meitat.

Aproximacions

Demà al matí ja deixem Ventspils. Marxem a Riga, on al vespre tindrem una lectura dels nostres poemes i traduccions a la llibreria Satori (en podeu veure imatges a la part superior dreta d'aquest enllaç). M’agradaria presentar tots els poetes que formen part del seminari abans d’aquesta lectura, i per això presento més d’una entrada seguida.
Bartosz Konstrat va néixer a Lublin en 1977. Ha estudiat Gestió cultural i Ciències polítiques. Ha publicat tres llibres de poemes, i la seva poesia apareix habitualment en diverses revistes culturals. Una de les claus per entrar en l’obra de Konstrat és el contrast d’un estil elevat i referències del món més popular (sense escatimar elements fins i tot vulgars) que insereix sense cap advertiment.


APROXIMACIONS

La llum a les finestres són flors en les tiges de la nit.
Anem en la seva direcció ensopegant amb nosaltres.
Hi ha silenci i les nostres sabates entren suaus al fang.
Ferides en els cossos dels pobles. I de sobte gossos, protesten, ganyolen.

La vida és una lluita, algun cop ho aprendràs.
Les trucades de nit són tractats de pau.
Les converses, reportatges plens de detalls dolorosos,
és una crida d’auxili, un telegrama des del camp de batalla.

Tots els terrícoles són nòmades – són bromes nostres.
Et poso la mà a l’espatlla, noto la teva en la meva espatlla.
Tot i que altres eren els plans, ens acostem a la finestra.
Mira, aquelles falenes també s’apressen vers la llum.

Qui ha encès el llum? I on és aquell noi que durant
tota la joventut volia “tan sols” fugir d’aquest lloc?
Va ser des d’aquesta finestra que pixaves els vespres
quan al maig les granotes raucaven donant-nos el sant i senya?

La vida és una lluita, això és el que ara estàs aprenent.
Correm per la foscor per tornar a nosaltres mateixos.
En somnis poso una gorra als teus cabells tallats.
Som allí i som aquí. A la ràdio canta Natalia.

26 de nov. 2009

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.
Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.


DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI
EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)

Jo també he matat.

Una granota.

És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura,
o potser no hi havia aigua a la font,
quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com
jeu al sol, sobre les pedres?

La distància maliciosament ho tergiversa tot,
ara no trobaria ni un sol motiu –
per quina raó, o potser, per què:

abans que res, perquè ella ho va permetre,
perquè no es va moure quan queien les pedres,
ni tan sols quan la vaig tocar
(penso que tots sabeu com fot això),

I seguim, com que estava jaient,
noli pica res, ves, no ha de gratar-se

tota l’estona,

tot li era absolutament igual,

cap so quan vaig encertar el primer cop

semblava que no havia de sentir-se culpable:
quin retret més viu
(i per això, del tot innocent)
ni tan sols s’esmerçava en apartar-se,

com que tant li fotíem, nosaltres i les pedres,
ens l’havíem de treure del damunt
(i com més aviat millor?)

com que no hi havia aigua a la font,
es va assecar,

i com ja he dit abans,

tant la calor i el fred ens torben el cervell.

Però amb tot, si mirem tot aquest lamentable afer
des d’una altra perspectiva,
quan jo tenia sis anys era un demòcrata:

la granota morta, encara que algú li donés un petó,
ho tindria molt malament per transformar-se
en una figura noble

(a dir veritat, no ens fem il·lusions: avui dia
ningú no fa petons als gripaus o a les granotes.
Si algú ho volgués fer, no els importaria:
la majoria de gent li té menys por a la monarquia
que a les ampolles que surten als dits).

Bé, és igual això, és igual com va ser,
ja per acabar, voldria aportar
una mica de claredat
i remarcar que no és que no tingués cor,
o que no en tingui ara, tan sols que passà així:
i al cap i a la fi, era només una granota.

Tot el contrari, us puc ensenyar un cardiograma,
força recent encara:
s’hi veu un cor, i funciona.

(A més, quantes vegades us ho he de dir:
no hi havia aigua a la font.)

(*) I per què només el tercer premi, preguntareu?
- Potser no hi havia prou talent, o temps,
ara que hi ha tantes temptacions, com concentrar-nos?
Tot i que, si he de ser sincer, si les necessités podria trobar altres
característiques, ni més ni menys genials:
irritabilitat (de vegades); d’altres, desconsideració (és així),
la llista es podria ampliar
i ampliar, però tal com ho veig,
ningú parà atenció a aquestes qualitats.


25 de nov. 2009

Obert

Últimament, el silenci ha entrat a formar part del blog. Cal buscar-ne el motiu en les feines que apareixen una rere l’altra. Sempre, però, feines agradables. Fa una setmana, em trobava al costat d’aquest geni del teatre que és Krystian Lupa, amb la versió escènica de Les presidentes, de l’autor austríac Werner Schwab. I d’una punta d’Europa a l’altra. De mar a mar. De la Mediterrània al Bàltic. Aquests dies passejo algunes estones per Ventspils, a Letònia, i la resta del temps, la passo tancada amb poetes letons, lituans i polonesos en un seminari de traducció i poesia que fem a la casa de l’escriptor i del traductor d’aquesta encantadora ciutat letona. Com que ja tinc algunes versions, i amb el permís dels seus mateixos autors, començo un petit cicle amb els seus poemes.
Ingmāra Balode va néixer en 1981. Es llicencià a Riga en Belles Arts. Treballa com a editora literària del portal ¼ Satori. Va publicar el seu primer llibre l’any 2007. Tradueix, principalment del polonès i de l’anglès. Entre els autors que ha traduït trobem Adam Zagajewski o e. e. cummings.


OBERT

En tu hi ha una cosa que no es pot tancar
com tampoc no pots per força tancar una flor o
passa un gat i no ho saps no el pots aturar

en tu hi ha oberta la darrera nit d’estiu
per on salten estrelles com si ho sabessin
dones en vestits grocs s’abracen al cel
s’hi aferren com un peu a un altre peu
en la darrera fidelitat nua

no te’n pots desfer ni amb el cant ni amb l’escriptura
es trenca aquesta grandesa
però ni una gota cau a la terra
som com or com sorra
ens escampem en nosaltres mateixos
tan grans com gegants com castells
invisibles foscos com un ocell
amagat en un roure

peribles però per dins encara tenim
tanta vida que reneix
com en un fràgil làrix
un raig d’un groc molt clar.

23 de nov. 2009

Corporeïtat

En cada nova lectura de qualsevol llibre de poemes de Janusz Szuber sempre podem trobar poemes que ens deixen sense alè. Ens hi endinsem i passem per un procés de redescoberta constant.


CORPOREÏTAT

L’ànima? No, és la corporeïtat la que els paralitza els ulls,
quan són innocents aparentment fins a la crueltat,
dels matolls de les pestanyes es miren mútuament,
van un maluc vora l’altre. Sota l’ala de la respiració

amb els llavis ell recull pigues de la galta d’ella.
Un arc triomfal de peus i un nus de braços,
i l’alot pla de les ones vora la riba tranquil·la
en la nuesa de la llum riuen del seu llenguatge rítmic.

21 de nov. 2009

Ahimsa

Radosław Wiśniewski va néixer el 1974 a Varsòvia Ha publicat quatre llibres de poemes.


AHIMSA

A I. B. Singer


em dic carpa i no tinc veu quan ve la mort
sense pensar sols espetego amb la boca buida com
un home. he vist per quina banda t’obligaren a enfonsar
les mans com una xarxa. eren infantils, però n’havia de rebre
el sagrament dur com la vora d’una banyera. d’acord amb la tradició
de l’àvia, la mare, del besavi a qui dispararen a tomsk havia
de ser tal com mana. va ser un tret concret, viril,
del qual es talla la fresa, s’espesseix la sang. no va anar
del tot bé i s’havia de rematar el ferit convuls que s’aferrava
a la resta de vida cobert amb una tovallola a fi que el cervell
no esquitxés. en el futur ensenya els nens
que hi ha un objectiu, un cop, que quan déu neix,
cal sang. després res ja no fa mal, res no fa llàstima

de debò.

20 de nov. 2009

17 de nov. 2009

Fotografia del dia

Gustav Januš (1939) va néixer a Caríntia, a Àustria, on hi ha una comunitat important de la minoria eslovena. És poeta i pintor. L’any 1978 va publicar el primer llibre de poemes. A Alemanya, s’han publicat seleccions de la seva poesia a Suhrkamp Verlag, traduïdes per Peter Handke.


FOTOGRAFIA DEL DIA

Una fotografia del dia
que m’enduc amb mi
quan entro en el meu
tancat espai visual.

Un llibre infantil fora del temps
és ara el meu domicili.

Malgrat que la foscor
celebra la seva completesa,
me n’aparto i
ballo com un raig lluminós
en la paret del meu
nom encara no escrit.

També a la llum,
en el meu jo suspès
contradic la llum,
celebro la creu de la finestra,
segueixo el vent del sud
i escolto atentament
el diàleg dels oms.

M’és molt difícil emmudir.

14 de nov. 2009

Reflexió

Un poema de Peter Semolič que segurament subscriuria (sense abandonar aquest deix de nostàlgia i d'ironia) tota una generació de persones que es va formar en el que eren les beceroles d'una autèntica revolució.


REFLEXIÓ

Si hi penso bé, mai no he estat un nen
de la naturalesa. Comparava els espiadimonis
amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró
amb un periscopi. Si hi penso bé,

els vaquers i els indis d’una peli de l’oest
per a mi eren, si no més reals, almenys sí
més importants que els grangers
que portaven llet a la cooperativa del poble

cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí
vora casa nostra. Si hi penso bé,
els dibuixos animats de les set del vespre
era un esdeveniment molt més tempestuós

que aquelles terribles tempestes que
s’embravien a Morost. Si hi penso bé,
durant molts anys, l’única posta de sol real
era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.

13 de nov. 2009

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps.


La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules.
Com va tot? Una remor de diccionaris.
Capa rere capa grato la foscor
d’un fresc en un santuari. O viatjo
a unes antípodes agradables amb una petita
barqueta de paper. De nou enmig de paraules.
Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris
queden anotats en un llenguatge que no existeix.
Sé que existeixen perquè n’experimento
els miracles quotidians: ell viu
i la bèstia torna al mar.
En els matins clar ja es nota la primavera.
Aprenc un llenguatge que no existeix.

11 de nov. 2009

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent.
Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exhibició dels seus coneixements amb abundants referències a altres autors. Evidentment, no hi podia faltar aquest viatger constant (tant físic com espiritual) que va ser Rilke, “per què recorreu aquest país? Per poder tornar”. Sí, per poder tornar, però no a casa, no al paisatge. Per poder tornar al llenguatge. 


DESCOBERTA

Puc recuperar els sons, la ment descansa,
no ha de fer cap esforç buscant l’ajut
de la vista. És innecessari llegir els llavis.
No he de buscar el significat, com claus a l’acte,
en el diccionari dels absurds imaginats.
I es fa estrany veure com altres signes malden
per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.
La bifiditat t’acompanyarà sense descans.

                                                    De La disfressa dels arbres, Quaderns Crema, 2008

9 de nov. 2009

Dies

Artur Szlosarek va publicar el llibre Sota un cel estrany l’any 2005. Un llibre que deixa entreveure una nova línia en la seva poesia, que s’endinsa més en la quotidianitat. Però també seguia amb els elements que caracteritzaven la seva primera etapa, plena de reflexions a partir d’una observació estranyada.


DIES

Els dies són per perdre’s en ells.
Els dies no fan vaga de fam,
ni tampoc no porten diaris indecents
que s’abandonen a la primera paraula.

Entren en un metro que arriba tard
sota un pàrking, sota un núvol de fang,
sota un pilar de pedra, i es banyen
en la font subterrània d’un pobre instant.

Els dies guien els moviments de les nostres il·lusions,
quan ens dediquem als nostres enartaments particulars.

6 de nov. 2009

Informe des de la ciutat alliberada

El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert, Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies.


INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA

La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares
escriuen instàncies oficials per empadronar-se,
per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers.

La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se
a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat
enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada.

La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre.
En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creixen
ganyes de cafès-internet i petxines brutes de llot dels clubs nocturns.

La ciutat crema de nit. Amb el foc fred dels fanals, dels neons
i dels aparadors. La ciutat es pot escalfar les mans tan sols
vora la foguera que han encès uns sense sostre.

La ciutat ha obtingut el passaport. Llença un còdol al Gran
Canyó, es capbussa en l’oceà, en el sol de Rio es desfà
dels captaires. La ciutat ja sap que és ser el món.

La ciutat jeu anestesiada a la sala d’operacions
perquè li treguin les arrugues. La ciutat, com
més vella es fa, més vol oblidar.

La ciutat ja no està assetjada. Cada dia, amb un tall precís
del llos celeste queda oberta de bat a bat. En les seves entranyes
fumejants les tribus bàrbares es renten les mans i la cara.

4 de nov. 2009

Guia d'un cementiri urbà

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, evidentment, acabem mitificant. Fins aquí m'ha dut el Tots Sants d'enguany.


GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ (de Petita guia de paisatges)

L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.

Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.

Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.

Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.

                                                                       Dins Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001)

3 de nov. 2009

Guia d'un cementiri rural

A pesar que el referent no aparegui implícit en molts poemes, cada poeta pren el seu entorn immediat com a punt de partença. Vaig créixer en un poble, a L’Espluga de Francolí, i aquest fet ha determinat la meva visió del món. La vida d’una comunitat quan és petita es veu abocada a relacions intenses, directes. Per molt que hagi viscut en altres llocs, en altres països, de fet, mai no he sortit del meu poble. No és que en el poema següent el cementiri reflectit sigui el del meu poble, però hi té elements en comú. 


GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL (de Petita guia de paisatges)

Aquí només s’hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l’any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l’altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l’oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s’hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d’una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.

                                                                    Dins Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001)

2 de nov. 2009

Tots Sants

Recordo la primera vegada que vaig visitar un cementiri el dia de Tots Sants a Polònia. Em va causar una profunda impressió. No hi ha nínxols, i això ja et fa perdre aquella visió tètrica que ens envaeix quan passem per un cementiri dels nostres. Tot estava ple d'espelmes (vegeu-ne una foto en el blog de l'Abel Múrcia), i tot semblava tenir un aire de placidesa. Recordo que en vaig escriure un poema més tard. En aquests dies, recupero aquest poema concret, i dos més que pertanyen al cicle "Petita guia de paisatges". Tots els poemes es poden trobar a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), publicat per l'editorial Arola. 


TOTS SANTS

Les espelmes il·luminen camins
que ningú no voldria transitar.
És com una processó en el mar,
en plena nit, un joc de focs i llums.

Si no et fixes en les lloses amb noms
estaries en una excursió
al bosc (potser és això el que buscaven).
La pluja, companya sempre del dia,
no pot extingir els senyals que han deixat
els passejants buscadors d’altres ànimes.
La claror és aquí molt més resplendent
que a la pròpia ciutat, apagada
per llums esmorteïts, molt poques passes
són suficients per perdre la pista.

Recuperen l’oblit per un sol dia,
un cop franquejat aquest límit
el retorn significa l’habitud
dels carrers entristits, de les nits llargues.

1 de nov. 2009

Visita

VISITA


La temperatura empata amb el termòmetre, no per massa temps. Sol, surto quan s’instal·la la foscor, tasca fàcil a Cracòvia, quan a les cinc ja toquen les hores negres. Passejo uns vint minuts per arribar fins al cementiri. Ja des de lluny es pot veure el mar de petites flames que s’estén, i la gent, afluents crescuts que hi desemboquen. M’endinso també en aquest mar, i la memòria em du lluny d’aquí. Penso en les persones properes que ja no hi són, el meu pare, l’Eloi, en Paweł. Els he dut fins aquí jo també. Perquè vegin la llum reflectida d’aquest mar. Al meu voltant, sento les converses en uns sons massa familiars, ja no sé on rau la veritable llengua, la pròpia. Però no vull parlar amb la gent. Ja he encetat una altra conversa. La combustió de les flames es barreja amb el fum fred en respirar, creant imatges de companyies inexistents. Un miratge. Els fonaments per definir-me que trasllado amb mi constantment.