31 d’oct. 2009

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia.


ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE

Un lloc
igual des de fa segles.
Les boquetes obertes dels peixos
que emergeixen en el llac tremolós
enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos
atrets per una ratlla de boira
cada cop més gruixuda.
A aquestes hores cada cop més fosca
(aviat ja serà negra).
Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües
del llac de vegades intactes
com si tot hagués de romandre igual
per a sempre.
Excepte jo.

30 d’oct. 2009

Pèrfida imaginació

Zbigniew Dmitroca (1962) és poeta, contista, satíric, dramaturg i traductor. Ha publicat quatre llibres de poemes, 18 poemaris per a nens, i obres de teatre. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia russa, de la qual ha traduït autors com Akhmàtova, Nikolaj Gumilov, Vladyslav Khodasèvitx o Michail Kuzmin. 


PÈRFIDA IMAGINACIÓ

De nou últimament en el somni
no podia arribar a casa

El camí que em sabia de cor
em conduïa vers un camp

Els autobusos eren plens com quan era jove
i semblava com si de manera expressa

en veure’m canviessin la seva ruta
perquè no pogués arribar a temps a la parada

Fins i tot un paisà meu de Niewirków
em va aixecar la camisa

tot assenyalant que no hi havia lloc per a mi

Amb pedres em vaig desfer d’una gossada
que es multiplicava i s’agegantava

Transformant-se als meus ulls en criatures
diabòliques dels judicis finals a l’Edat Mitjana

Quan la pèrfida imaginació dels pintors
amb el pretext d’una humil devoció

impunement traspassava els límits de la pietat

Aleshores vaig notar que no era cosa de per riure
i em vaig despertar d’aquell somni estúpid

29 d’oct. 2009

Neu al febrer

Un poema de Mirosław Dzień no publicat en llibre. Va aparèixer a la revista Zeszyty Literackie.


NEU AL FEBRER

Altre cop neu. Neva tota la nit i al matí.
S’endinsa als narius, s’empara de l’oïda,
amb milions de partícules convenç del seu poder
sobre l’herba, la branca, la teulada de la torre.
En blanc dibuixa les ànimes en la sorra.
(Un àngel segella la inscripció per al temps fixat).
Diuen que és una taca inesperada en el color,
un vestit blanc de la innocència, un llençol
que cobreix les pedres, les coves i les fonts,
i també un pressentiment de l’apogeu,
un anunci de l’acord, la unió dels elements
en el seu punt definitiu.

28 d’oct. 2009

Urartu

Jacek Dehnel acaba de treure un nou llibre de poesia. 28 anys i una producció al darrere que causa impressió: 4 volums de poemes (més un cinquè on es recullen els dos primers i alguns poemes que no s’havien publicat), dues novel·les, dos llibres de contes, la traducció dels poemes de Philip Larkin. Realment, un cas atípic de joventut, escriptura (i publicació) constant i qualitat. En el darrer llibre de poemes, Carta d’ajust, l’autor sembla que cedeixi en moltes ocasions a la moda d’altres joves poetes polonesos, a la línia d’una poesia de la quotidianitat amb un discurs fragmentari i de vegades amb associacions inconnexes (en el fons, com en moltes altres literatures, una mala lectura de la poesia americana). Però quan torna als seus temes, i al seu discurs coherent, aconsegueix poemes excel·lents com el que segueix.  


URARTU

Qui ha sentit parlar d’Urartu? Algun professor
polsós en una venerable universitat. Les ciutats
arrasades fins el silenci, a les cases visqué la neu
i l’arrel del pinyoner, l’arada transformà la terra

en una altra terra. Tenien els seus sacerdots, cabdills
i savis. El general tramava contra l’eunuc, l’eunuc
conspirava amb els profetes. El sabater tota la vida
va sotjar el taller del sastre. El forner era ambiciós.

De l’art culinari d’Urartu, no n’ha quedat
ni un manat de raves. Els seus cants s’han extingit,
cap antologia no conserva les seves rondalles.

Fins i tot només sabem el seu nom per cròniques
en una llengua estrangera que no pot reproduir
el so de les vocals suaus i les consonants aspres d’”Urartu”.

Per tenir-ne un coneixement profund ens ha de bastar
una pedra: una estàtua maldestra amb un cap un pèl massa gran,

uns quants estris vidriats amb formes enfilades.
Què diríeu, si fóssiu representats per un Sant Josep

de guix, per mig got esquerdat d’Ikea, per un parrac
de poliamida que s’ha conservat en la sorra?

27 d’oct. 2009

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan.


SUCCESSIÓ

IV

Naveguem entre els anells dels planetes.
Un final és el que ens dóna escalfor.
Després d’un alè esqueixat hem tornat
a la immensitat. Hores tranquil·les 
que embassen la misericòrdia,
la destrucció del pròxim i del desconegut,
l’odi, voluntari o involuntari, l’espera
no acomplerta, rebre i donar amor, tot això
està escrit en el nostre projecte i fixen
la direcció i la rapidesa de la navegació.
Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi,
en els moments d’èxtasi
ens deixen olorar allò que ens espera.
Aleshores comencen a col·locar les seves
cartes geogràfiques en la sang i nosaltres
els empenyem, cauen en la galàxia,
on esperaran la trobada d’un nou cos
que respiri. Els que són sota nostre,
que encara s’aferren als límits del seu
Nom, en la mort canviaran material,
potser ens atraparan algun dia.
L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat
a l’esfera de les hores que mesura l’estat
de l’amor. Han sobreviscut als diluvis
i a les inundacions en l’espai, un record
tou i preparat que no pertany a ningú.
Rere nostre hi ha la llarga realitat d’un miratge,
pensaments d’una membrana espessa,
embullats al voltant d’un altre món, fugaç.
Davant nostre encara tenim la terrible
esfera, el seu centre és
arreu, i la circumferència, enlloc.

26 d’oct. 2009

Successió (III)

SUCCESSIÓ 


III

Els colors de l’edat d’or empal·lideixen 
en el record. Els imperis, que en punts
determinats s’apropien de la història,
s’enfonsen. La seva antiga glòria adorna
els espais intermedis entre les tapes dels llibres,
les parets de sales fredes i despista
el present. En sorgeixen nous, amb el mateix
somni sobre les eleccions i les forces,
amb el mateix somni sobre una llengua
conformen la seva variant del mite
i, com els seus predecessors, imiten
els grans sistemes mítics de manera
desviada, Les seves errònies interpretacions
i lectures literals canvien els espais interns
de l’ànima per la sang d’aquells que veneren
Déu, amagat sota un altre nom.
Una espècie inferior d’organismes,
ràpida en desenvolupar nous sistemes
de defensa, maten els superiors, més intel·ligents.
El pes del mal lliure i secret
de nou torna sota la mateixa forma,
que ja hauria de ser passada.
Ja fa segles que dura el procés, sense
possibilitat de redempció. Tan sols els noms
dels botxins i les víctimes canvien. El buit
que badalla sobre la data del naixement i
la data de mort no té cap valor.
I si en una planura el pas de la història
es repeteix incessant, en una altra
planura la pols de la sensibilitat es redueix
automàticament. L’excel·lència de la totalitat
la supleixen figures que viuen
tan sols com fragments. L’ànima,
que vol migrar a una altra
ànima per trobar un suport
es topa amb la por i la resistència.
La llengua queda paralitzada,
ja que suporta malament una dosi
tan elevada de realitat. I la ciutat més
incerta del diccionari pertany
a la paraula demà, de la qual no se sap
si ja ha desaparegut o si encara
segueix en alguna màniga,
com si fos el darrer trumfo amagat.

24 d’oct. 2009

Successió (II)

Segon poema del cicle de poemes d'Uroš Zupan que vam iniciar ahir.


SUCCESSIÓ

II

La tardor comença al juliol.
Els palaus del cel s’abismen
al fons del mar que respira dintre
nostre. Els animals dormen murallats
fins als ulls amb la pluja. En els camps
creix el silenci. Al graner d’una vida ja passada
guardem la darrera collita. Una passió ardent
xerrica quan es vessa una paraula
freda. El carro es ret i la humitat s’acumula
als llavis per ofegar totes les veus en la blancor
que ha d’arribar. Cap estació no té res a veure
amb el calendari, tan sols hi ha
un trasllat de l’estat intern cap a fora. Vivim així.
Sempre preparats per al somni salvador
en què les velles successions esdevinguin
noves. Cada naixement és en el mateix instant
de ser concebut un somni de la mort.
En l’endemig, només un riu fangós, perseverant,
que sempre va vers una altra direcció
buida un rierol a través de somnis oblidats,
mesurant humilment el temps, el nostre i el diví.

23 d’oct. 2009

Successió (I)

Un dels poetes eslovens més interessants de la seva generació és Uroš Zupan. Una afirmació que té un pes afegit si tenim en compte que els poetes nascuts durant la dècada dels 60 a Eslovènia són nombrosos i de gran qualitat. Zupan es troba entre un discurs que reprèn dels beat poets, amb versos llargs i cabalosos com rius, i un discurs més contingut, però d’un caràcter més fosc, de vegades quasi críptic. El poema que presento (un cicle de quatre parts) forma part d’aquesta segona tendència. 
De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció.


SUCCESSIÓ

I

Una sèrie de reflexos és la nostra vida.
Allí on ens girem, ens topem amb l’ombra
d’algú altre. També en l’amor, si ens manca
força, sentim la música de multiplicades veus.
A primer cop d’ull, les illes, buides quan mirem
des del cel, són poblades. No res, o quasi
ens promet la puresa. Sempre, abans de tot,
ens ha de passar una catàstrofe, a fi
de poder començar de nou. Llastats
del passat mirem endavant. Això
ens manté i ens continua. Alguns, si jutgem
per la seva dimensió pública, se’n surten bé.
El que amaguen a l’ombra, no ho descobreix
cap sonda. Se’ls regeneren les cèl·lules
per tota la vida. Com a Dant, que va trobar
Beatrice quan ella tenia nou anys.
Per això, la seva llengua pot surar per damunt
de la vida. Tota llengua autèntica
ha de surar per damunt de la vida.
Allí la puresa és encara possible, on
sense pecat ens podem recobrir amb el Nom.
L’ús que en fem intenta apoderar-se de tot.
També d’allò que no necessitem.
Tan sols la mort roman lliure i intangible,
disposada tan sols a una cosa. Un edifici
sense passadissos subterranis ni sortides
amagades. L’abandonem a l’aire,
quan ens mostrem com noves formes,
com noves existències. Això ens consola.
I no ens alliçona. Preguem a déus erronis
quan ens empassem el plasma de la terra.
Les ferides i les atrocitats que provoquem
en altres, ens retornen com un bumerang pesat.
Cadascú arrossega el fosc secret propi,
que el crema i, com el cràter d’un volcà,
s’obre davant d’ell. Les distàncies
de l’horror a la salvació, de la salvació
a l’horror, estan confraternitzades, i tot
el que encara ens espera
ja ens ha atrapat en el passat.

22 d’oct. 2009

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any.


LLÀNTIA

Als anys setanta a casa nostra encara
teníem una llàntia, una ampolla en forma
de pera, de vidre fi encaixada en un pot,
amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però
no és això el que importa ara. Hi ha coses
semblants, fins i tot més antigues, als museus.
La devoció pel detall creix quan moren els vincles.
Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada,
que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar
la pantalla de manera que no es trenqués,
a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que
ens pogués durar per tot l’hivern.

19 d’oct. 2009

Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz. Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North. Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon. No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí, publicat a Bartleby i traduït de manera excel·lent per Abel Murcia i Gerardo Beltrán). Amb tot, la línia que més s’aproxima a les meves preferències estètiques és la de Tomas Venclova. Un autor a mig camí de Brodsky (sense la seva ironia) i de la gravetat d’un Mandelxtam (també aquí una altra recomanació, no us perdeu la fantàstica versió d’alguns poemes que ha fet Helena Vidal per a Quaderns Crema, una autèntica delícia). Un autor de blocs racionals, d’estrofes ben marcades on intenta posar ordre al caos que ens envolta. Un autor d’una imatgeria reflex de la ciutat, a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Un autor de contrabaix, no hi trobem els temes lleugers que poden explotar altres poetes (al costat, és clar, dels greus). Un poeta discursiu i visual a la vegada, que ens ensenya a adoptar una visió del món, malgrat que la cara que hi puguem arribar a entreveure sigui una moneda plena de rovell. 

PS: Han passat un parell de dies, i he aprofitat per fer una petita "revisió" de l'obra de Heaney. M'he adonat que he patit una petita confusió temporal. Després de North, el poeta irlandès ha publicat encara uns quants llibres de poemes extraordinaris. De fet, fins al llibre Seeing Things hi ha una qualitat i una excel·lència poètiques que trobem en molt pocs autors. Amb el conjunt de la seva obra, n'hi ha prou per a més d'una vida poètica. I tampoc no ens podem oblidar, és clar, de la seva clara i imponent obra assagística.


PAISATGE, ESTIU DE 2001

                                                                 A Susan Sontag

Al principi fou l’aire, la soledat dels rètols,
una torre assentada en una sorra indòcil,
gots dels patis grisencs, és a través d’ells
que veus l’espai circular de Parmènides.

Vola la pols vers la pineda dels afores.
Una papallona invisible frega amb l’ala
una voluta. Una casualitat amb escates
raspa el reflex dels estels en les aigües.

Pel megàfon d’una finestra oberta surt
una fragor de coure, trompetes d’àngels.
Déu obre els ulls mig tancats, de la plaça
deixa un grapat d’amor i de cendres.

Surt el sol sobre la ciutat en ruïnes.
La llum troba a les palpentes una taula,
el temps buit trenca i doblega una frase
que tan poc s’assembla a la nit passada.

17 d’oct. 2009

Cinc minuts després de despertar-se

El darrer llibre de Marek Wojdyło, publicat ara fa dos anys en una de les editorials més prestigioses de Polònia, va rebre diverses crítiques des d’alguns sectors, qüestionant-ne la qualitat. Amb tot, considero que és un llibre notable, i que conté poemes en què deté perfectament l’instant, com el que segueix. 


CINC MINUTS DESPRÉS DE DESPERTAR-SE

Ha vingut. Ha passat. I no res.
Ni més lluny. Ni més a prop. Sense àncores.
Sense dolor. Una nova habitació deserta.
Un grinyol de les portes tancades.
De nou ha passat. S’ha fet enrere. Estem sols.
Encara un altre pont, una riba, un sol
cosmos. Una finestreta brilla en una torre alta,
doncs és. Se senten passes. La nit ensenya les dents.
Doncs endavant. Conduïts per un gest de sorpresa
de l’aranya del sostre, per la cadira que s’arronsa d’espatlles,
pel rústec silenci del parquet, per la niciesa
del mirall, per la impertinència de la bombeta.
Amb arrogància badalla la finestra mig oberta.

16 d’oct. 2009

Solcs blancs

Piotr Szewc (Zamość, 1961) va començar publicant un llibre de poemes, que sortí en 1983, i després es dedicà a la prosa, on ha excel·lit amb un estil ben propi. També ha escrit un llibre sobre Julian Stryjkowski, autor considerat, al costat del gran I. B. Singer, com un dels últims creadors d’una èpica sobre la societat jueva a Polònia. Szewc ha publicat aquest any un altre poemari. Aquesta darrera producció poètica és un desafiament a la gramàtica, les relacions entre les paraules són quasi inexistents, i el que presenta és una associació d’idees perquè el lector en pugui extreure un sentit. 


SOLCS BLANCS

Fulls solts en ells poemes començats també
correus electrònics telèfons afegeixo ratllo
em traspapero en tot això somriu
em dic tinc un desordre terrible la vida
personal sota un control parcial i què amb l’ànima
també un desori segurament per això noto la Teva
mirada faig miques i llenço a la tassa aquests poemets
retalls de metàfores naveguen desapareixen em troben
s’adreça un porter malcontent la consciència recordo
uns solcs blancs que aparegueren quan s’eixugà
la pissarra.

15 d’oct. 2009

Principium identitalis

Mirosław Dzien


PRINCIPIUM IDENTITALIS

Un toll, un espai tèrbol en què
la pluja ha trobat la realització. La unió
de dos elements foscos, l’acord
per damunt de les contradiccions
com l’amor d’una dona vers un home
(i molt més a l’inrevés); i papers, un bitllet
picat va a la deriva per la vora amb l’encant
d’un valuós atrezzo. Així tot el món
en el camp de la teva visió, retallant-se
estretament en la ment amb la seguretat
d’un acord incontrolable entre els objectes
i els elements.

14 d’oct. 2009

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’Urszula Kozioł.


LA PRIMERA NEU

La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert
de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres
d’anys tan llunyans que són quasi irreals.

A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany
i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra
cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu.

La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci
i entrem en nosaltres com en una casa
recuperada després d’un llarg viatge

on algú ens retorna amb enorme retard
les coses que fa tant temps agafaren prestades
i ja no sabem de què han de servir.

12 d’oct. 2009

Pedra incandescent

Feia temps que no apareixia algun poema de Marzena Broda.


PEDRA INCANDESCENT

Quan l’impetuós vent esclata a viure, escapa
Més amunt de la muntanya eterna, si a la Terra,
Que és rodona i no té massa camins,
No hi ha ningú que et protegeixi: amor meu.

Siguis el que siguis, alba, posta de sol,
Sortida del sol, pluja que colpeja
En l’hivernal i tancat llac, escapa
On els camins no tenen ni principi ni final.

Aquí sense motiu la foscor t’arrabassa l’oïda,
La vista, el peix a la sorra, el somriure de la cara,
El doll de sang en la mà encetada, la pedra
Incandescent, que et dóna calor i tranquil·litat. Tot.

11 d’oct. 2009

Al final del dietari

Gregor Podlogar


AL FINAL DEL DIETARI

Al meu amic viatjar per la Índia
li ha canviat la via, ara jo furetejo
pels llibres sants i encara em pregunto: per què?

De vegades quedem per fer un te. Xarrupem
sentiments i recordem en veu alta com destrossàvem
la individualitat i desapareixíem en les tapes dels Upanishad.

Pel dietari desxifro que tenia por, però no sempre.
No he escrit, ni tampoc no he dit quan era el pitjor.
Per això, al final del dietari han quedat pàgines en blanc.

10 d’oct. 2009

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat.


ALBADA TARDORAL

                                                                                     Du Doppelgänger...
                                                                                     H. Heine



Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada.
Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres,
el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou
esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns.
A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred.
La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent,
ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny
se sent tan sols com passen normalment els trens.
Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps)
era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda
i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit.
He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove,
i ara, quan surt de darrere de les serres emboirades
i de les fibres lletoses aquest crit enutjós i nostàlgic,
recordo en el meu llit fred el tacte càlid
d’aquesta mà (freda avui) que em donà alegria.
Ara la passarel·la s’enfonsa en la broma i tot l’estany
cobert de boira fumeja en aquest matí pretardoral.
No es veu ningú. Potser tan sols hi ha
la meva cara inclinada sobre l’ombra negrosa
i segueix en les profunditats el reflex fred
que no hi és, que ja mai no hi serà.

8 d’oct. 2009

Herba

Un altre poema de Mira Kuś. Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada.


HERBA

Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille:
del tot com jo
quan intento endevinar per la cera en l’aigua
del pòsit del cafè
o també de la forma dels núvols
com li va exactament a l’herba
el llenguatge de l’herba sé
que en silenci l’herba
em cobreix els peus
d’amagat s’enfila pel cos
fins que al final diu
el que ha de dir: directament a l’orella.

7 d’oct. 2009

duchesse anne

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove.


duchesse anne

La ciutat se separa. Els llums
s’allunyen, fins que al final
es limiten a una cinta nebulosa. Després
també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada
llum blanca que il·lumina els plecs del ferro,
l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa
en el somni. Som en un vaixell. Naveguem
enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor
que no ens pot eludir,
per una negror que ens ha estat donada com
el bitllet que hem pagat al port.
Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació
són aquí tan sols per comprovar el començament
i el final de la maniobra. També
ells dormen a la nit.

                                     També ells
com els viatgers segurament somnien
que aquest és un viatge del previst. Somniem
que demà ens en sortirem
intactes. Esgotats d’intangibilitat.

6 d’oct. 2009

En llegir poemes de Wallace Stevens

Krzysztof Lisowski (1954, Cracòvia), va treure el seu primer llibre l’any 1975. D’aleshores ençà ha publicat més de 20 llibres. Escriu poesia i assaig.


EN LLEGIR POEMES DE WALLACE STEVENS

Quan llegia aquests poemes
De sobte vaig recordar una antiga escena
D’un gebrat bosc de muntanya,

Baixo amb el trineu amb la meva filla
Dos embulls de vapor ens obren el camí
Com dos fars que ablaneixen
l’aire endurit

Al final del camí
Quan l’embranzida és més gran
De l’ombra ens surt a l’encontre un gossot
Que ensenya els seus ullals de gos llop

I xoquem amb ell
Sense voler li donem un cop al musell

I després no passa ja res més
El gos desapareix els nostres respirs
En una rècula de vapor ens lliga amb el cel
De les branques rellisca un ram de flors de saüc

Tan silenciosament
Com tan sols sap fer
La neu en el silenci

                                                                                         22 de setembre de 2008

5 d’oct. 2009

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia. 


CEMENTIRI DE POBLE

Com si estigués ple de vida
és aquest cementiri de poble.
Bardanes silenes
i tramussos campestres
cascalls capblaus
marduixins assutzenes i violers
alegren l’ull
i l’olfacte.
Els ocells refilen en els til·lers,
crien pollets,
els talps excaven forats,
els ratolins de camp corren als camps veïns
marcant el camí amb grans
de civada i de blat.
Les moixeres de guilla
donen llum i resplendor.

Descanso aquí,
agafo ganes de viure.

4 d’oct. 2009

Tunbridge Wells

La corporació "ha!art", de Cracòvia, una iniciativa cultural alternativa, ha iniciat una nova sèrie poètica. Entre els nous llibres, sorprèn la solidesa del darrer lliurament de Robert Król. Król neix en 1981, ha acabat filologia polonesa a Cracòvia, ciutat on viu. Ha publicat tres llibres de poemes. La seva poesia és un desafiament al sentit comú, de vegades cau massa en la quotidianitat, i en la poesia deutora d’Ashbery o Frank O’Hara que té tants seguidors en la jove poesia polonesa. D’altres vegades, aconsegueix transmetre tot un món de sensacions gairebé palpables, tot i seguir un discurs fragmentat, com en el poema que he triat.



TUNBRIDGE WELLS

Mai no havia pensat tan clarament en cap
dels elements coneguts. Hi havia moltes altres
qüestions: neu sota zero i el fred fins als genolls.
Jo no havia deformat res. No se sabia què queia,

ni què tallava la cara. El Nadal s’encallà
a l’entrada d’un congost, xiulant i trencant-se
de riure. Va desaparèixer en els plecs de núvols
baixos, escorxant de través els aires bufons,

com les escates d’un peix en un estany. Després
llençaren una pluja glaçada en les inflades cares
distingides d’homes i dones, les portaren a l’ombra
en una sèrie de ganyotes. Perquè aviat caigueren

en l’oblit les bones maneres de la llum i s’entallaren
trossos ben grans dels costums ferris del sol,
que com si vingués a temps, s’anava reduint
amb cada posta. Les mans i les celles es van rendir.

2 d’oct. 2009

El so significa i el significat sona

EL SO SIGNIFICA I EL SIGNIFICAT SONA

… La llengua no és un mitjà, sinó més aviat l’espai de la poesia. La llengua és el cos de la poesia i la poesia és l’ànima de la llengua.
Per això, no escric els meus poemes, sinó que diguem-ne que els orquestro. Sento les consonants i les vocals i componc les síl·labes. Els biòlegs investiguen l’osmosi com un procés fonamental de la vida; jo investigo la infiltració osmòtica del significat en el so i del so en el significat com un procés fonamental de la vida de la llengua, com un procés fonamental de la poesia. I no deixo mai de sorprendre’m: de quina manera el so de les paraules significa i el significat de les paraules sona!
Per tant, hi ha un joc. Però no és un joc que no sigui ni obligatori ni autàrquic, sinó que és un joc que demana un plantejament i una obligació. Un joc que dóna a llum un poema, un joc que construeix un món invisible i imperceptible.
Per tant, la poesia no és un simple mirall, sinó un mirall màgic del món. Un mirall que fa sortir, com per art de màgia, el mar i l’horitzó, la dona i el desig, i tot l’univers. D’aquesta manera, la sorpresa alegre que ens forneix el despertar de les paraules es transforma en la sorpresa alegre de la llengua muda del món, de la superioritat i el misteri de l’existència de tot el que és, del mar i de l’horitzó, de la dona i del desig, de tot l’univers. [...] Així, la poesia de la llengua descobreix l’amagada poesia del món a la vida quotidiana de l’home.

                                                                                                           Boris A. Novak

1 d’oct. 2009

Objectiu

Fa poc va sortir el darrer llibre de Piotr Matywiecki, Aire i negror, i a banda del poema que obre el llibre i que he traduït per al blog, la resta m’ha decebut bastant. El problema de molts llibres de poesia que llegim rau en les expectatives que ens havíem creat.


OBJECTIU


Volia compondre
un àlbum de fotos dels animals urbans:
coloms, gossos, gats, escarabats, rates,
pardals, que abans eren tants i ara tan pocs.
Fer-ho de manera que els animals
inconscients de la seva espècie
i fins i tot de la seva existència – existissin.
Per això somniava en fotografies de l’aire,
dels animals per un dia de l’aire,
però no serien ocells,
les seves veus signifiquen massa.
Somniava en els animals de l’aire
sense cos sense ànima
en els carres i sobre la ciutat.

Volia l’existència