31 de gen. 2009

Poema de la partença

Segueixo encara traduint alguns poemes del darrer llibre de Marzena Broda. En presento un altre, i anuncio que més endavant apareixerà una sextina d'aquesta autora. Quan la llegeixo, no puc deixar de pensar en altres poetes, és inevitable la relació amb autores del que podríem dir una mateixa esfera lingüística o de proximitat cultural, com seria la poeta russa Anna Akhmàtova. Però també, amb freqüència en traduir-la és com si pensés en Maria Mercè-Marçal.


POEMA DE LA PARTENÇA

Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres.
Litorals, on el clima humit humiteja les paraules seques
que segueixen caminant fins a la ferida amagada sota la pell
per finalment instal·lar-se en les cavitats de la mucositat i l'os,
plenes d'esgarrapades microscòpiques per on sagnen les genives,
però arrossegant aquesta imatge a la parpella no sanglotis.
Qui hi confiarà abans que a la posta de sol surti l'oceà
i noti que estic caient, perdent el pols com la rapidesa
i el somni que em conduí en fugir del meu propi cos.

Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres.
Vent, núvols, arbres, l'aigua tallada per un crit,
quan el moviment mor, convertint la gola en un túnel rocós
on la por s'apila en les capes de dunes àrides,
però el vent no el dispersa, ja es qualla en la terra,
que de tan imprevisible i abastable encabeix la veu més fluixa,
fins i tot la que s'ha cobert de tendresa i d'amor, mentre el món
ha esdevingut una catàstrofe en una llavor inflada que
nodreix el pes del buit, ens sobreviurà, a tu i a mi.

Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres.
Escalfor i silenci, quan la llum passi rodant pels dits,
deixant una lluïssor sota les ungles, elevant-se al crepuscle
amb ràfegues de vent resplendents. Hi entrarem,
per mirar-nos amb més força, al llindar de l'ona, just
en el lloc que expressa clarament l'obstinació de l'ocell mecànic
que fa voltes, nerviós, sobre la Terra. Però no sanglotis, la mort
apartarà tot aquest fons obscur i la pols carnosa ens enfonyarà
a les coves famolenques en què s'ensorrarà el nostre món.

28 de gen. 2009

Dos poemes en el paisatge

Des de Sabadell, de la mà de Josep M. Ripoll, em van proposar fa uns mesos participar en una de les millors iniciatives per a la poesia que hi ha al nostre país. És el col·lectiu Papers de Versàlia que publica unes exquisides plaquettes. Cada número està dedicat a un tema concret. Em van fer la proposta per al número de tardor de 2008, sota el títol general del paisatge. El títol final fou "Joia de les fulles altes". Em van publicar dos poemes, que podreu veure en la finestra de més avall. Cada cop que presenten un número, en fan una lectura pública a Sabadell, on reparteixen la plaquette impresa de manera gratuïta. Malauradament, per qüestions de geografia, no vaig poder ser-hi present. Per a aquelles persones que no viuen prop de Sabadell, o que no tenen l'oportunitat d'assistir als recitals, poden descarregar-se les plaquettes de la pàgina web. Si voleu el darrer número sencer, el de tardor publicat l'any passat, cliqueu aquí. Un altre cop, moltes gràcies per donar-me l'oportunitat de participar-hi, i molts ànims per seguir endavant en un projecte d'aquesta qualitat.




Alguna cosa

Paweł Marcinkiewicz em va enviar el seu darrer llibre de poemes, real, on hi ha una divisió molt curiosa entre el que anomena "poemes" i "nopoemes". Aquí tenim un exemple del primer cas.

ALGUNA COSA

En una casa desballestada rere el jardí
vora carretons vermella i una pomera mig caiguda
alguna cosa s'enfila vers el cel pels forats de la teulada.

Línies verticals i horitzontals duen a algun lloc
i desapareixen, com si dubtessin
quina és la forma a adoptar.

I amb tot alguna cosa aquí entra
en un mode de perspectiva. L'ésser
però sense substantiu, el somni pàl·lid de l'aire.

Surt del buit i fereix la llum.
Enyora alguna cosa, o alguna cosa l'enyora
a ell i emet aquesta ombra.

De pols, de teranyines i floridura,
en una pila de taulons podrits i estelles de vidres,
aquí hi ha alguna cosa que és clarament en una cosa visible.

No res,
no se sap per què,
segurament per a la pròpia existència.

27 de gen. 2009

Amanuensis

Andrew Zawacki (1972) ha publicat dos llibres de poemes. Tradueix poesia eslovena a l'anglès. L'antologia que va preparar sota el títol de Afterwards: Slovenian Writing 1945-1995 ha esdevingut un volum de referència per a qui vulgui introduir-se en el món de la literatura eslovena contemporània.

AMANUENSIS

Va difondre el que li havia estat donat
simplement perquè no ho podia tornar:
cors de llum pugen de les aigües violades,
flames que dibuixen els contorns dels esculls,
precipitoses ombres de desesperació
en cada finestra oberta al llarg de la costa,
els planys distants de les gavines i les ones quequejants,
un aire quiet de mitjanit, sorra en el so de coll blanc
del pàl·lid viatge de la lluna, agafar i deixar anar,
el sol despietat i els seus jardins de sal sangosos.
El poc que tenia en la seva mà, en el seu pit,
sabia que ho havia d'agrair. Era suficient.
Havia de ser suficient: un efímer xiuxiueig tardà
sota les algues, una humida cançó fúnebre de l'arribada,
una espera per escoltar com és el dolor en què
els mots sempre es revelaren falsos i així es quedaren.

26 de gen. 2009

Postal

Vojislav Karanović (1961) va néixer a Subotica (la mateixa ciutat on va néixer Danilo Kiš). Treballa com a dramaturg a la ràdio de Novi Sad. També escriu guions de ràdio i assajos. Ha publicat quatre llibres de poemes.

POSTAL

És així, seguim vius.
L'asfalt al voltant
és aspre
i fred. La rosa
suau com una flama.
La construcció de ferro
del pont recorda
unes espases creuades.
Els fanals a la nit
acoten el cap.
Els cotxes als carrer
brunzeixen com escarabats.
L'aire és suau,
i agradable, vora el riu
per on naveguen lents
els vaixells. Això són arbres,
això, àlbers. Fulles, fragàncies.
Els cantells són esmolats.
Una evidència. N'estem
orgullosos. Així és,
seguim vius. Però tot
és més i més lent.
Fins que no esdevinguem
una escena a la postal.

25 de gen. 2009

Contrapunt

Roman Sadlowski (1964) és poeta ucraïnès. Ha publicat dos llibres de poemes, i intenta atènyer un tipus de poesia pictòrica. Viu a L'viv.


CONTRAPUNT

Les torres han fet arrels al cel:
si això segueix així,
es despendran del terra,
esdevindran pèndols per a aquells
que ja no recorden res més.

Una immensa campana, treta fa temps,
quedarà partida en immenses campanes,
cada una amb la darrera forma
de tot aquell que ja no existirà,
clamarà al món que tan poc
sabé d'ella.

23 de gen. 2009

Primavera

És fa difícil triar els poemes de Boris A. Novak per traduir. Acostumen a exigir molta dedicació, i si un no té massa temps o no té l'incentiu d'una publicació al darrere, és possible que es puguin anar deixant. Però en trobar-se amb un poema com el següent, és impossible no posar-s'hi directament, no agafar totes les eines, tots els diccionaris que omplen la pantalla de l'ordinador, i trencar-se les banyes per poder-lo recrear. Moltes vegades penso que la traducció de poesia és com fer regals, sí, fer regals a les persones perquè puguin llegir-los. Però en primer lloc, són regals que ens fem a nosaltres mateixos.


PRIMAVERA

A l'Art Institute of Chicago
penja un Claude Monet
Torrent, Creuse,
un paisatge hivernal amb un roure.
A fi de copsar el tremolor glaçat
de les formes del roure,
el pintor va estar tant temps en la tela
que el roure començà a verdejar,
ja que havia arribat la primavera al país.
Desesperat que perdria la imatge del roure hivernal,
Monet va llogar un grup de treballadors
que d'un dia per l'altre van escorçar
les joves fulles verdes del roure,
perquè es conservés hivernal
a qualsevol preu, nu, mort,
pictòricament viu.

Amb la poesia és diferent.
Durant molt temps he sentit el fred
en mi i al meu voltant,
ara, quan vull escriure un poema hivernal,
el poema reverdeix,
perquè al país ha arribat la primavera,
però jo no tinc treballadors
que sàpiguen escorçar el verd
de les paraules al regenerat arbre del poema.
Però encara que tingués un exèrcit de follets aplicats i destres,
el poema no es deixaria fer,
perquè les paraules rebrollen
quan volen i com volen i res no hi ha,
absolutament res, que ho impedeixi.

Per això, primerenc i amb entusiasme corro.
Perquè ho sé molt bé:
quan al país arribi l'estiu
i la tardor i el proper hivern,
res ja no farà evocar
aquell dolorós, dolorosament sumptuós
despertar primaveral.
No hi ha res que faci tornar res.
Oh, poemes no escrits!
Oh, perduts per sempre!

Corro, corro,
i amb cada una de les paraules,
amb cada una de les fulles
l'hivern és cada cop més a prop.

(Chicago, març 1989)

22 de gen. 2009

La fi del món, 9

Anne Talvaz neix el 1963 a Brussel·les, i després es traslladà a París. Treballa com a traductora (ha traduït poesia anglosaxona, per exemple, 4 volums de John Ashbery, Simon Armitage, etc. , i també poesia llatinoamericana). Ha publicat dos llibres de poemes.


LA FI DEL MÓN, 9

Un curiós sentiment d'infinitud,
però és aquí on ha d'acabar,
dempeus en aquesta església
on no fa pas fred;

la cerimònia estava prevista
feia molt temps. És millor deixar-se fer.
Ells - és a dir, els altres - saben.
Mirar cap al costat o enrere

és una temptació, però no serveix de res.
Aquí només hi ha personatges,
els fantasmes que segueixen

el curs dels esdeveniments:
avancen a passes calculades. La repetició
ha començat. Ben aviat serà el nostre torn.

21 de gen. 2009

Com si des del pati

Miloš Đurđević neix l'any 1961 a l'illa croata de Rab. Va acabar filosofia i literatura comparada a Zagreb, on viu actualment. Ha publicat dos llibres de poemes.


***

com si des del pati miressis vers la teva finestra el llum
en la foscor concordant amb l'arribada del vespre quasi
en un ritme audible projecta a la taula una llum cada cop
més intensa allí hi ha la teva taula una foscor més clara

agafa cos segons unes regles que només foren teves
una estona abans que tinguessis el ple dret de dir que eren
teves ja que sense tu no poden existir quan expires de tu surt
un altre alè que existí allí aquí tu no ets ningú altre tu ets tan sols tu
ningú no t'observa des d'aquest cantó del pols el temps d'estiu

comença a la primavera amb les vares i el brancatge que tremola en
una frescor diferent quan a poc a poc el porta el vent durant el dia
de la terra apunten les primeres gemmes no ho has sentit tot i que
per un instant vora la finestra has pensat que alguna cosa t'havia pres

la línia divisòria del temps i com seria si la posessis en un altre lloc
en un dia el teu dia i també en tu havia d'esclatar alguna cosa
havia d'aparèixer una esquerda teva com una salutació silenciosa
com si des de la finestra fessis senyals a algú al pati

20 de gen. 2009

Amb el pas del temps

Urszula Kozioł (1931), és poeta, narradora i dramaturga. Ha rebut diversos premis per la seva obra poètica. Pertany a un grup de poetes que, malgrat que tenen un gran reconeixement a Polònia, s'han quedat a les portes de la celebritat a l'estranger.


***

Amb el pas del temps la foscor
no és en absolut més a prop
de la claror

ambdues existeixen en pau
com si precisament així
hagués de ser per sempre

la mort sol ser sobtada i propera
terrible
com la va pressentir Holbein
tot posant aquest pensament
en la imatge soterrada a Els Ambaixadors.

19 de gen. 2009

Dies insegurs

Aquest poema d'Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX.


DIES INSEGURS

Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba
al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres
reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur
apareixeran les anemones, caurà un raig de sol
que lliscarà per una pàl·lida teula vermella.

Els dies són insegurs i si durant aquests dies
escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs
que alt en el cel tallen platejats violoncels,
o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud,
o les veus femenines, espesses, d'òpera,
serà tan sols un breu instant, i després seurem
al cotxe tot esquitxat del fang greixós de març
per circular impacients per carreteres secundàries
i mirarem el cel ara net ara fosc, un llamp
que com un talp torna al curs subterrani.

Netegem amb zel les golfes, anem al centre de jardineria
per comprar plançons, comencem a comptar els dies
per arribar a la primavera, i és llavors quan vindran grans
nevades, somnis i torbs, el fred entrarà per les finestres.

15 de gen. 2009

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà.


EL JARDINER

Quan es van traslladar a la casa era hivern.
Al jardí hi havia un sicòmor plantat.
Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues
bones per a una sopa. Va pensar tenir
flors al voltant del sicòmor per a l'estiu,
la rosa tota oberta, la tulipa militar,
tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala
i bevent cervesa freda amb la seva dona.
Va venir la tardor. Va arrencar les ortigues.
Les va cremar, les va aixafar a les brases,
va calcigar les noves llavors, en retirà les pedres.
Era el que volia, les seves mans en van sortir bé.
Volien les flors, per tocar-les. Tanta cura hi esmerçà,
i només en sortiren les fortes caputxines. S'arrossegaren
amb un intens ardor una setmana al marge.
Però el terra era àcid, les arrels no s'alimentaven.
Fins que van deixar d'aferrar-se, i s'inclinaren amb el cap cot.

Durant tot l'estiu el mateix. Alimentava la terra,
en retirava les pedres, n'arrancava els pocs brots esparsos.
Les flors atrapades intentaven escapar-se,
però moriren en les seves cel·les, i vingué l'hivern.

L'any següent va plantar ben aviat. La primavera portà,
enmig de les mates embullades, unes minses ones verdes.
I aviat es retiraren. Però romangueren uns sargassos
de flors emmusteïdes, uns rebrots com libèl·lules mortes.
I tornaren de nou les ortigues. Ara ja no se'n preocupà.
Les seves mans eren inútils, la terra ja no era seva.
Era la terra que havia actuat en ell, mai ell en ella.
Va mirar les ortigues amb un petit somriure.

14 de gen. 2009

Feliç coincidència


Ahir mateix penjava un poema del darrer llibre de Dariusz Sośnicki. No em pensava pas que Abel Murcia, excel·lent poeta i traductor i, per damunt de tot, gran i excel·lent amic, ja el tenia, i que s'havia fet el mateix propòsit que jo de posar algun poema del llibre al seu blog. El blog de l'Abel és un quadern de traduccions que ningú no pot passar per alt si vol seguir el pols a l'actual poesia polonesa. Acaba de complir els dos mesos i el recomano encaridament. Un dels llocs on coincideixo amb l'Abel és en les llibreries, i ens posem al corrent, entre moltes altres coses, de les novetats literàries que apareixen a Cracòvia i a Polònia. Però jo ahir vaig anar per la meva banda, i ell, és clar, també el va comprar per la seva. I així ens trobem en una feliç coincidència. Si voleu veure el mateix poema en la versió de l'Abel, el podreu llegir aquí.

13 de gen. 2009

La missió privada de la senyora P.

Dariusz Sośnicki (1969) va néixer a Kalisz. Ha publicat tres llibres de poemes. I ara mateix acaba de sortir el seu quart, Els senyors P. El títol i molts dels poemes, en què els protagonistes són el senyor o la senyora P., remeten directament a un dels títols més famosos de la poesia polonesa contemporània, El senyor Cogito, de Zbigniew Herbert. El poema traduït dóna referències ben concretes al món polonès. Sobretot a la gran institució de correus. Allí s'hi fa gairebé tot. S'hi pot enviar cartes, és clar, però també comprar detergent i altres coses de casa. A banda, és el lloc per excel·lència on es paguen les diferents factures. La del telèfon, la del gas, la de l'electricitat. Totes. I a finals o principis de mes, les oficines presenten unes cues enormes. En el fons, és una experiència que intento evitar, però per la qual, inevitablement, molts cops he de passar. L'espera es fa llarga, perquè una altra de les característiques és que sempre hi ha unes cinc finestretes i només dues estan obertes. Això sí, és molt interessant, quan un té temps, fer cua algunes vegades per escoltar els diferents comentaris i converses dels malhumorats clients.

Com sempre, ha estat una entrada casual a la llibreria (n'hi ha alguna que no ho sigui?) la que m'ha dut al llibre. Potser també pel fet de poder escalfar-me una mica. Estem tenint unes temperatures típiques de ple hivern. Al matí, en sortir, el termòmetre marcava -12 graus. Però és una sensació molt agradable. Notar com el fred entra i domina tota la cara (l'única part que queda descoberta) i començar a caminar, veure les cares enfredorides, però també avesades, dels altres passants, i sentir un objectiu comú, arribar al més aviat possible a destí, és com si ens omplíssim directament d'una esperança. I el sol. En dies com avui tot es veu molt més clar, la neu glaçada que cruix sota les sabates, i un sol brillant amb força que només escalfa il·lusòriament. I de camí, es van fent algunes parades. En aquests casos, tinc preferència per les llibreries. Al començament, el tacte, balb, és maldestre amb les fulles. Però després les paraules entren com un te que escalfa.


LA MISSIÓ PRIVADA DE LA SENYORA P.

Justament corria vers l'oficina de correus amb els diners
per a les subscripcions, com sempre, al vespre, a les vuit menys cinc,
quan les vaig veure, nues i cloquejant.
La coloma mare exhortava des d'algun lloc de la cornisa.
I les dues cornelles: cap dubte del que hi haurà, si vacil·lo.

Han passat deu anys.
Deso un altre talonari.
Cent vint accions,
després de cada una el món va ser una mica millor.

12 de gen. 2009

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki


DE CAMÍ A DELFT

Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre
tot esdevé una obra del moment: daurades
gotes de pluja sense assecar-se brillen
en un sol tímid una noia llegeix una carta
les dones escombren el carrer una puntaire concentrada
com un cirurgià inclina el cap amb compte.

Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot
carrega les seves teulades descansa com cansats
animals la gent viu tranquil·la inconscient
les barques salpen toquen les campanes quan cal
fins i tot el crim madura en algun lloc en algun
carreró.

I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes
la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable
la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix
un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera
una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat
per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans
s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa
encara lluita encara resplendeix. Estic immòbil els meus
ulls flamegen.

11 de gen. 2009

Glaçada a Jelonki

Dariusz Suska neix el 1968 a Złotoryja. Es va llicenciar en física. Ha publicat quatre llibres de poemes, pel segon va rebre el premi al millor llibre de poemes dels anys 2000-2001. El seu darrer, del qual extrec aquest poema, és Tota plena de sorra en què la veu poètica és la d'una nena (està dedicat a la seva filla) que observa el món que l'envolta. Jelonki és un districte de Varsòvia, conegut perquè el 1952 s'hi construí un barri per als treballadors que alçaren el Palau de Cultura, "un regal de la nació soviètica a la nació polonesa", una idea de Stalin.


GLAÇADA A JELONKI

Jelonki s'ha glaçat i ja no viu,
com si el nitrogen l'hagués cobert,
i no aquesta clara mortal,
la neu.

Durant hores
ens vestim per sortir.

Dos parells de leotards,
bolquers,
granota,
casc.

Si ve la mainadera
farem boles de neu
i ens mourem com mosques
amb les caputxes còsmiques.

10 de gen. 2009

Gielniak

Un poema de Piotr Matywiecki, autor que ja ha aparegut anteriorment. El títol del poema fa referència al gràfic Józef Gielniak. Gielniak va morir als 40 anys, va deixar una obra molt reduïda, unes 68 obres. Amb tot, està considerada com una de les manifestacions més interessants en l'art gràfic polonès. Al poema, l'acompanya un gravat de l'artista, de qui podeu veure altres obres en aquest enllaç.


GIELNIAK

Dies d'una lent d'augment.
L'espessor dels prats. D'herba en herba
és tan lluny com de l'alba al crepuscle.
Per una tija seca el pelegrí s'acosta al sol.
Colpeja els records en els segments verds i buits.
Endreça el temps en la memòria com la claror del migdia.
Ja és per sobre dels prats! L'ull descansa.
L'espai, quan és vist, descansa.
Oh, descans etern! Finalment, el cap cec
gira en si mateix com una flor no anomenada.

9 de gen. 2009

Aquí no hi ha cap eco


El llibre de Dušan Šarotar, Paisatge en bemoll, del qual ja hem anat presentant alguns poemes, es va publicar fa dos anys a Eslovènia. Però molt em temo que fora de les fronteres del país, per a molts lectors, tant el llibre com el seu autor no diuen absolutament res. A Europa compartim molts elements culturals, però la llengua segueix essent una barrera en alguns camps, com és el de la literatura, i més concretament la poesia. Si agaféssim una visió global de la poesia europea, veuríem que en conjunt és superior a la que podem trobar als Estats Units, però la quantitat de llengües provoca que molts poetes, molts llibres de poesia es redueixin a uns cercles cada cop més reduïts. Com els poemes d'aquest autor eslovè. Tanmateix, el problema no radica en les llengües, ja que la seva diversitat representa una riquesa. El problema rau en la visió reduïda i polititzada d'aquestes, creant una cosa tan fictícia com les literatures nacionals.


SENSACIÓ DE VENT

II

Aquí no hi ha cap eco, res no torna.
Aquí tot es desplaça lentament vers l'horitzó.
Tan sols de vegades algú es trabuca, ha vist
com el riu s'atura, alenteix el seu curs etern
i per un moment, com si s'ho repensés, torna
contra corrent. És aleshores, així ho afirmen,
que allí es formen els remolins. Tot el que hi havia
a dalt, la resplendor dels llums, l'ombra dels núvols,
estira cap avall, vers el fosc i fred fons. Però allò
que el riu llargament portà i amagà en si mateix,
de sobte sura a la superfície. Tots aquells
que un cop foren testimoni d'aquesta bellesa
saben que han de callar.

8 de gen. 2009

Adam Zagajewski a Letras Libres

En el número de gener de Letras Libres apareix una traducció d'un poema inèdit d'Adam Zagajewski. El podeu veure directament en aquest enllaç o també en .pdf aquí.

7 de gen. 2009

Què li està permès al poema

Wiktor Woroszylski


QUÈ LI ESTÀ PERMÈS AL POEMA

Poema sigues caut
no tot t'està permès

Et pots
cargolar de dolor
carrisquejar d'humiliació
recordar el mal

No t'està permès
prendre nota de la bondat
de l'amabilitat
de l'ajuda

La bondat serà condemnada
l'amabilitat castigada

Aquell que ajudà
serà traït
morirà sense ajuda

6 de gen. 2009

Judit amb el cap d'Holofernes


Antony Dunn va néixer a Londres (1973). Ha publicat dos llibres de poemes en editorials de prestigi com Carcanet.


JUDIT AMB EL CAP D'HOLOFERNES

Judit no pot esperar la invenció de la càmera.
Posa per l'enèsima escultura aquesta setmana,
la dringadissa dels cisells que li provoquen
migranya, i aquella pintura vermella a la catifa
que no la deixa de petja, està perdent molt ràpid
la seva llegendària paciència.

Per altra banda, se sent ximple posant
per escultors i pintors amb les seves reserves
de pintallavis, de perfum i l'acer en una mà
i una gran pinya en l'altra: el cap
d'Holofernes està pudint en una estaca
en els murs orgullosos de la ciutat

mentre que tots els paparazzi dels artistes
bavegen per la carn, al viu i morta,
els documents insistiran a anomenar-la
la Viuda Negra, i els seus lectors, evidentment,
no voldran sentir que Déu hi té res a veure,
sempre segurs de malmetre la perspectiva humana.

Difícil de tenir un posat triomfant quan el triomf
es malinterpreta tant. És millor fantasiejar,
no interpretar les seves imatges encadenades
a una reixa, o que tiren el seu cos al cavall
de Nabucodonosor. Paciència, dóna-li
pit i cuixa per ara, i després Déu.

3 de gen. 2009

Assaig sobre la innocència


Janusz Szuber, de qui ja hem presentat alguns poemes, és, sense cap mena de dubte, l'hereu directe dels grans noms de la poesia polonesa. En ell, es combina la serenitat, la concisió de Czesław Miłosz, el desenvolupament d'un tema de Zbigniew Herbert o la capacitat d'ensenyar-nos el folre de les coses, un folre que no és tal, a la manera de Wisława Szymborska o de Tadeusz Różewicz.

ASSAIG SOBRE LA INNOCÈNCIA

Totes les criatures són dignes de compassió
pel sol fet que viuen.
Emil M. Cioran,
L'infaust demiürg

En cada un de nosaltres rau la nostra innocència
Hugo von Hofmannsthal,
Buch der Freunde


Com que érem vells amics, ens portava formatge
fresc, mantega, nata, alguns cops una gallina plomada.
Era fornida, afable, però també esquerpa.
Només recordava amb afecte el primer marit,
a pesar de l'odi que els sogres li mostraren a ella.
Va morir, junt amb les dues filles, d'una bomba
accidental. Ella se'n salvà de miracle.
Els altres marits foren vidus amb fills en edat
de creixença o adults. El segon marit, el tercer.
Amb el quart va ser sense casori.
El segon dormia amb la seva nora, així
que el dolor era doble, per si mateixa
i pel fillastre que era com un fill per ella.
La vida, la pròpia i l'aliena,
i els sermons dels capellans de poble
l'empenyeren vers la teologia, herètica, ben cert:
Déu n'era còmplice, i n'era conscient,
la humiliació de les seves criatures humiliava
encara molt més el Creador. Un cercle tancat,
i en ell la nostra recerca vers una innocència impossible.
Un tumor maligne va tenir dificultats per vèncer
el seu gran cos.

2 de gen. 2009

Paràbola de Ramon i Elionor


Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
convertint els mahometans al cristianisme
Té una mort de màrtir a les mans d'aquests lapidat
i abandonen el seu cos a les bèsties salvatges i als ocells
Un mercader que realitzava un viatge per mar
de lluny va albirar una llum blava a la riba buida
va trobar el cos del màrtir
i se l'endugué al vaixell


(1) O Ambròsia de Castello, dama genovesa.
(2) "Mira, Ramon, la putrefacció d'aquest cos que fas objecte de la teva admiració" (a Manuel de Montoliu, Ramon Llull i Arnau de Vilanova).

1 de gen. 2009

La línia recta

Edvard Kocbek segueix sent un poeta desconegut. El fet d'escriure en una llengua que parlen dos milions d'habitants ha impedit que avui dia sigui esmentat al costat de grans noms de la poesia europea del segle XX. I tanmateix, el lloc se'l mereix.

LA LÍNIA RECTA


Un pintor famós de cop i volta traçà

una línia recta i s'adona que estava morint,

perquè tota la vida s'havia esmerçat

per traçar una línia recta, però mai

no ho havia aconseguit. L'esperit sempre

el mirava des de dalt, els ocells al seu voltant

feien alegres corbes i temptaven la seva mà.

Llavors s'estirà i amb tranquil·litat

es preguntà: què és el talent? I què és

el lliure albir? Sabia que el seu nét

coneixia l'epacta i que descobria cometes,

però ell només aleshores s'adonà que la línia

recta no existeix, ja que tota la nostra vida

és corbada, mira, el somni és encara

la inclinació de la vetlla humana. Per això

és molt més tard de quan indica el temps,

i cada flor és cada cop més pesada

i l'univers cada cop més tortuós.