Passa al contingut principal

Dharma Kaya

Un altre poema d'Artūras Valionis que facilita una altra perspectiva vers la seva creació.


DHARMA KAYA

I

qui sap si algun cop domaren aquest foc
dolorosament mosseguen les seves llengües entrenades
marcant les mans les puntes dels dits i
la cara si s’hi està massa a prop

minuts quan l’acolliment del racó
s’escampa en els ressalts
sobresortint del foc

rellisca entre els dits

(havent llambrejat no
no pas amb el cop d’un llamp
el somriure d’un animal salvatge
sota l’ungla
que ara somnolenta descansa)

i ja no és creat

és tan sols un temps plujós
tan sols els llops surten a caçar


II
es tanca lentament
el ganivet de les dents d’un gos famolenc

les piràmides de sorra apagant-se
apaivaguen
el paladar famèlic de l’alba


III

un bot curosament apedaçat
un enfonsament no aturat
en la superfície de la forma oval al mirall
que s’aparta de les riberes bronzejades

dues banderes multivocals onegen
a l’aire, una vers l’altra
vers la closca dels cargols
empolsimada de carbó de sorra

amb les pedres troba
amb les pedres segueix

rere les espatlles una cortina immòbil de la volta


IV

cobreix-me
seguirà sent tan sols
el pressentiment d’un pressentiment

que
amb espirals d’escales
amb tremolors del cos
amb al·lusions dels llavis
ha construït
transparents parets muntanyoses
intranquil·les tremolors del vent

les mans d’un vaixell enfonsat
es queixen a les profunditats

amb moviments casuals dels dits
repetint

ja no veure més

no trobar-se més
tot i que de nou i de nou

portant
xarxes per a emperadors i ostres
els ulls de les seves aletes

anem per l’aigua
i els pinsans canten sobre
els nostres peus plens de cicatrius

fins a les petjades glaçades dels nostres talons
les cordes vocals mullen el seu cant

cada vegada més silenciós
tant és

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

La passejada circular

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada