Passa al contingut principal

Llibre d'acudits per a Déu

Aquest és el “poema” que clou el darrer llibre de Krzysztof Karasek, publicat en 2007, Jocs venecians. Sembla ser que hi ha una nova aportació en la seva poesia, un intent d’investigar noves vies de creació.


LLIBRE D’ACUDITS PER A DÉU


I

Tota la vida he anat de puntetes
per poder atènyer els àngels voladors.
I aleshores també tenia ales.


II

Aquest encenedor, que s’ha encès tantes vegades
no vol encendre’s.
El meu foc t’estima,
el teu foc no m’estima.


III

L’harmonia superior elimina la inferior,
euclidiana.


IV

La ciutat és una illa de ferro
que talla qualsevol conjectura.


V

Quan sóc a casa
els carrers passegen en mi.


VI

La meva veu m’estrafà en el meu telèfon.


VII

El llit ens salva del somni.


VIII

Que cremi la primera neu.


IX

Un cop vaig conèixer una illa.
A la conca de la terra cementiris espargits,
ruïnes circulars de la morfologia.


X

He vist el vent del sol.
Perceptible en l’acte quan desapareix la llunyania.


XI

El cel ensenya la llibertat,
les estrelles, la modèstia.


XII

El poeta és l’escolà de l’eternitat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

El mapa...

He estat uns dies desconnectat completament. Sense connexió a internet sembla com si no estiguéssim al corrent de res. I en canvi, omplim el temps amb coses de vegades molt més útils. Com els dies que he estat sense connexió aquesta setmana que acabem. I acabem també el mes amb un altre poema de George Szirtes . *** El mapa sempre està cremant. Es consumeix amb força ostentació, ciutats imaginades de color fugitiu, canviant la llum a les teules, les cares a les finestres, mans als panys, peus en els tramvies i busos, roba en piles pudents en corredors buits, les sonoritats de les tafaneries i les salutacions. Els meus amics i jo ens trobem en restaurants, ens queixem dels temps durs en la benvolença d’una nit d’agost que somriu als nostres fills. Som una excepció a les normes de la son. Els nostres fills dormiran lleugers. Després de les bregues, expliquem vells acudits i paguem el nostre deute a la història amb rimes.

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo. Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'hav

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia.  CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b