30 de nov. 2008

El nostre interior

Slave Gjorgjo Dimoski (1959, Ohrid) ha publicat vuit llibres de poemes. També ha escrit poesia per a infants.


EL NOSTRE INTERIOR

Que tranquil·la, la manera com
brilla i s'apaga La manera com consola
ens aixopluga ens protegeix
molt sovint lluny del jardí originari
dissortat que ens ajuda en el món
tan abandonat a si mateix
esdevé una emanació incomprensible Com
corre pel cel cada cop que el gos udola
i s'afanya a alçar tot el que cau Gemega

igual com la badia Cobra vida en les branques
en què pengen els nostres cossos.

29 de nov. 2008

Pugerups Gård


Paweł Marcinkiewicz (1969). Poeta i traductor, principalment de poesia nord-americana. Ha publicat dos llibres de poemes en els circuits habituals. El darrer, Tivoli, on apareix el poema traduït, es va publicar l'any 2000. L'any 2004 edita per compte propi el llibre Real. Actualment, viu a Opole.


PUGERUPS GÅRD

Altes veles de juliol sobre els cimals dels arbres,
quan l'ombra tapa el tanoca del taller
i feixos de llum moren en el camí vers
Eslöv, i els estols d'orenetes esborren
els contorns dels graners, i se senten els lladrucs
llunyans dels gossos, el brunzit d'un helicòpter,
i més enllà un murmuri delicat, com un mecanisme
que colla les coses que perduren serenament,
i la ràpida memòria s'endú el cos per tots els
juliols, fins a la multitud a la morta estació
i la platja esbocinada pel filferro espinós,
i finalment un ble rosat resplendeix
sobre les teulades negres i avança pur
i celestial a la trobada de la nit, una línia
clara que queda de tot
dolor.

Pugerup, juliol 1990

27 de nov. 2008

El viatge


José Alberto Oliveira (1952) és cardiòleg, i ja va sorprendre la crítica portuguesa amb el seu primer llibre, ple de lirisme. Aquest poema pertany al seu quart llibre: Mais tarde (2003). Ha traduït a Frank O'Hara, W. H. Auden o Charles Simic.


EL VIATGE

Quan s'ateny
el punt en què no hi ha retorn,
el que ha de venir
és tan insondable
com el que s'ha deixat
- un túnel
en el cor de la màquina,
un secret que es descobreix
banal, o no es descobreix,
entre la resignació i el remordiment.


NÚM. 47

A quantes coses no renuncià per ser feliç!

-- fins que descregué de la felicitat i trobà

un gust dolç en la renúncia.

26 de nov. 2008

El tomb circular


El poema de l'entrada anterior també l'hauria pogut traduir canviant passejada per tomb, molt més habitual en el llenguatge quotidià. Les interpretacions i els jocs es dispararien, tomb amb el cercle, el nostre darrer tomb en el vers final com si fos en una corba i després hi ha el canvi. (tot i que aquí es perd en certa manera part del significat de passejada, la resta del text ens ajuda a reconstruir-lo amb aquest sentit). S'entrellacen els nivells interpretatius per fer esclatar més i més significats. Algú pot veure aquí el paper que té el traductor en molts textos. Al cap i a la fi, tot acaba amb una manipulació (recordant els comentaris d'entrades anteriors sobre la traducció en aquest blog), una manipulació del llenguatge, del text, del context.


EL TOMB CIRCULAR

Tard després de mitjanit
faig un tomb amb un amic de la infantesa
al voltant de la plaça Graben a Viena

Després de tants anys de separació
ens adonem que un i altre
ens descobrim les mateixes coses

Parlem de
la forma de la llibertat

Parlem del cercle
que es tanca
que s'ha de tancar del tot

Per alliberar-se del seu inici i del seu final
Com puc dir després de tot això
que aquell va ser
el nostre darrer tomb

La passejada circular


Vasko Popa


LA PASSEJADA CIRCULAR

Tard després de mitjanit
passejo amb un amic de la infantesa
al voltant de la plaça Graben a Viena

Després de tants anys de separació
ens adonem que un i altre
ens descobrim les mateixes coses

Parlem de
la forma de la llibertat

Parlem del cercle
que es tanca
que s'ha de tancar del tot

Per alliberar-se del seu inici i del seu final
Com puc dir després de tot això
que aquella va ser
la nostra darrera passejada

Pedra

El gran poeta Charles Simic amb un poema sobre el tema de la pedra, ja apuntat al blog.


PEDRA

Entrar en una pedra,
això sí m'escauria.
Deix que algú altre sigui un colom
o carrisquegi amb unes dents de tigre.
Jo sóc feliç de ser una pedra.

Des de fora la pedra és un enigma:
ningú no en sap trobar la resposta.
Però a dins, s'hi ha d'estar fresc, tranquil
Fins i tot si la trepitja una vaca amb tot el seu pes,
fins i tot si un nen la llença al riu;
la pedra s'enfonsa, lentament, impassible
fins al fons del riu
on els peixos s'hi arriben piquen
i escolten.

He vist com en sortien espurnes,
en refregar dues pedres,
per tant, potser no és tan fosc a dins,
potser hi ha una lluna que lluu
des d'algun lloc, com rere un turó.
Prou llum com per resseguir
els jeroglífics, els mapes de constel·lacions
en els murs de l'interior.

25 de nov. 2008

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d'Edward Pasewicz.


POBLENOU

El fang parla, xipolla, les posts gotegen.
Què diu el fang, no ho sé pas.
Potser ni gosaria saber què em diuen
les coses, sols ho conjecturo, això és
un enigma, això un model, i això traducció.

Què és aquí el so, què el signe,
un bastonet vora una ampolla és una nota?
Un arbret en una esquerda de formigó, brossa
molla que s'ha escampat de la ferrada.
Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi,
vol que ho sàpiga, que tremoli i senti.
Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor
que recorre clatell avall, després la seguretat
que no canviaré res, i la consciència
(ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot,
alguna cosa entremig, ben bé entremig.

24 de nov. 2008

Por

Charles Simic

POR

La por passa d'una persona a una altra
sense adonar-se'n.
Com una fulla, que passa el tremolor
a les altres fulles.

I tot d'una, l'arbre sencer tremola
i no hi ha cap rastre del vent.

21 de nov. 2008

El Prat express


Edward Pasewicz em va enviar fa uns dies les proves del seu darrer llibre perquè comprovés els noms catalans que hi apareixen. Fruit d'una breu estada a Catalunya, va escriure un cicle poètic on apareixen llocs i personatges que ha conegut. És complicat quan un es troba amb noms tan genuïns com el títol d'aquest poema. El to és, com no podia ser altrament, propi i característic de la poesia pasewicziana.

EL PRAT EXPRESS

Sembla que es diu Jaume, així ho afirma
la Maria: aquí tots es diuen o Josep
o precisament Jaume. Un català, mortal
com jo, amb un monopatí sota l'aixella.
Segur que per als que hi ha per allí no és
ningú especial. Tots som poc especials,
costelles i tendons, i pell, i ossos, sense trets
especials, sense sentit, sense contingut,
ves, cadascú és un prat tot empantanat, o un mur,
una portalada, una arrel, o el que coi vulgueu.

15 de nov. 2008

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar

PAISATGE EN BEMOLL (V)


El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam,
per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot
normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre,
encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada
l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver
segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que
un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música,
ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs
trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers
les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després
llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú
li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer
un ninot de neu.

Petits mestres (2. de Hooch)

Krzysztof Karasek


PETITS MESTRES

2. de Hooch

Precisament, una finestra. Comença un recorregut vers l'interior. Vers l'interior de la casa, o l'interior de la finestra? Així doncs, en primer lloc: un quadrat regular de cubs enfustats del carrer. El color ha de tenir pes, la cohesió de les bigues una damunt de l'altra, d'això depèn el feix de llum que parteix pel mig la garrafa que hi ha a la taula.
No, no es veuen els cubs enfustats, hi ha una avinguda de grava. El groc de fel, fosc com de les artèries, i el vermell de les teules a les sostrades inclinades. Davant de la casa, vora la taula, hi ha un home i una dona. Enamorats? No, la convenció potser és massa evident, de segur que és un flirteig. Al darrere, amb un porta de fons, hi ha una altra dona, la minyona (ho sé per la toca blanca). La dona que seu allarga la mà, recorro la seva mirada, directament a la pupil·la del cristall; ara me n'adono, no és pas una garrafa, és una copa de vi blanc. I no és a la taula, una mà l'agafa; segur que ho mirava sense veure-ho. Després s'allunya. Què s'allunya? La meva mirada. S'encén el vermell de les teules.
La llum que vessa s'enfonsa a l'interior de l'habitació. Ho inunda tot, l'hora del vespre: sense olor, sense so, sense tacte. Les lletres perden la seva forma; les paraules, el significat. La llum esgota totes les formes. Oh, llum, ets tan sols sorra que s'escampa pels nostres ulls? Una sorra sota la capa de la qual componen un somni les nostres existències obscures?

14 de nov. 2008

La fi del món


Ivan Lutxuk (1965), autor ucraïnès. Ha publicat quatre llibres de poemes, una novel·la, Ulissiada, i llibres de crítica. Autor de textos conceptuals i provocatius. Viu i treballa a L'viv.


LA FI DEL MÓN

Europa, camp de batalla de dos mons.
En aquesta batalla morirà
el món biúnic.

Al banquet funerari
vindran tan sols dues torres
la d'Eiffel, i la de Korniakt.
Es trobaran a Europa
en el centre geo-
gràfic, en algun lloc dels Carpats,
s'hi trobaran i els caurà la llàgrima.

I ningú no en sentirà
mai cap plor.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països.


LLUM

Així com s’embulla en la llum el cor
amb l’ombra dels seus mites i de cossos
tan joves que un cop els albirem
es mouen al llarg de la nostra mirada
vigilant la tabula rasa de l’absència.
Així com s’embulla el cor amb el cos
i sense paraules t’abandona aquest poema
i sense motiu t’apassiona i t’empresona.
Així com ens perdem tots en aquesta llum
que els cossos porten com si els fos pròpia
i que sols de vegades descansa en el poema
i et deixa perdut i sol vora la resplendor.

13 de nov. 2008

Cultura de la traducció


La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem heretat del segle XIX. Quan abandonem la norma eurocèntrica de conservar les equivalències entre la paraula de la llengua de sortida i la d’arribada, quan ens adonem de l’allau de textos amb què s’enfronta l’home contemporani la qüestió fonamental no és ja la reproducció, sinó la selecció de la informació i dels textos així com la seva inclusió en la nova cultura. En un món de possibles (re)contextualitzacions infinites, els textos han perdut els significats estables, han esdevingut estructures obertes a les quals cada cultura, cada ideologia i cada individu dóna sentit a la seva manera. Tot això obre el camp a un accés nou a la traducció, i a la vegada també un camp per a l’ètica de la traducció en què cada traductor és conscient del seu potencial de manipulació, el du a terme amb responsabilitat i no intenta reanimar la il·lusió de la identitat entre el text original i la traducció.

Entrevisa a la revista “Literatura” amb Erik Prunč (1941) poeta, dramaturg, estudiós de la traductologia. Eslovè nascut a la Caríntia austríaca.

11 de nov. 2008

Preparatius per al viatge (i IV)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

IV

És l'hora de decidir Fa temps que has franquejat
el llindar dels llargs dubtes en el brogit de l'insomni
Entraràs en el buit
en la dolça mentida d'allò que queda lluny
a través de les forests d'aigües entre les flors d'escumes
seguint el blau pastel dels camps

Fa temps que vas pel cercle que et fuig en silenci
per camins secrets i desconeguts en les dolces espirals
del no-retorn
un eixam d'estrelles torba el teu somni
i et marca la fugida a través de vertigens remorosos

Davant teu tot està obert i esclata com una flor
que en el cor de la rosada irradia el desig remot del sol
pel temps confós que mai no s'atura
mentre tu romans a la riba en un dubte dolorós

És l'hora de decidir En el teu ull
tanca el paisatge i el sol en el teu pit
perquè el teu rem madura fa temps en un bosc llunyà
i el lli teixeix la tela dels teus vents desvetllats

10 de nov. 2008

Preparatius per al viatge (III)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

III

Arribaràs lluny et perdràs en el desconegut
rere la roca rere la muntanya rere el vent les ones
la mà suau de les veles et tocarà el front
alçant el cel el jardí els lilàs
del nen que vas ser que no tindrà repòs
fins que no voli l'ocell i s'estengui l'escuma
en la llunyania

Tot està preparat per a aquest viatge serè
per la pols la tristesa per la sal de la solitud
Davant teu s'obren grans extensions
davant la lluna que creix el sol que s'inclina
sembla que la terra tremola que el mar crema
La riba que observa t'envia paraules tendres
de la llunyania

Has marxat seguint la petja de l'ombra llunyana
que fa temps et dreçà et llençà et sacsejà
al vent o com una canya prima llarga
s'alça el teu ull i germina la gorja
I si no pots tornar la teva veu i els bramuls
de la mar es fondran en una bellesa
a la llunyania

9 de nov. 2008

Preparatius per al viatge (II)

Mateja Matevski

PREPARATIUS PER AL VIATGE

II

El mar fa olor de flor oblidada
en tendres pits
T'espera el camí
el rem ja madura en un bosc llunyà
i el lli és el teu somni de les veles teses

endinsa't lentament en les profunditats amagades
el seu plàcid camí et du a llunyanies desconegudes
aparta't del teu fosc insomni
potser trobaràs la teva imatge perduda
recolzat a la mar de les teves fatigues

El camí és lliure Per la mar segada
olors humides ofeguen les teves passes
El migdia traspassat per l'asta del sol
banya les temples

La mar floreix de sons estranys
El teu cos està encadenat a l'aspror de la pedra
tot i que l'ull ateny més enllà de la seva ombra
El rem fa temps que madura en un bosc llunyà
i el lli teixeix veles de vents blaus

Preparatius per al viatge (I)


Mateja Matevski (1929) és un dels poetes macedonis més destacats de la generació de postguerra. Va néixer a Istambul, en el si d'una família de treballadors emigrats. També es dedica al teatre i a la traducció. Publica el primer llibre el 1956, que la crítica rep molt favorablement. Té més de 30 llibres traduïts a diverses llengües.


PREPARATIUS PER AL VIATGE

I

De fa molt temps amb la cara vers la riba
escolto la crida llunyana de la mar
M'arriben les seves brumes d'olors sonores
de paisatges malves deixats enrere

Quin bramul d'ales quina llum resplendent
m'ofereixes tu que respires rere meu
en somnis la teva boca humida m'alena
el teu ample ull em transforma en girasol

Fujo del teu cel però ell gira amb tu
un curs incandescent d'admirables síncopes
el que fa temps es va marcir torna a germinar
a les teves roques líquides que l'estiu embriaga

Amb el seu bramul el mar presagia navegacions
noves per a aquest cos tronat dempeus a la riba
una estrella lentament aixeca la seva mà brillant
i busca i perfora en els teus pous buits

El camí és obert n'hi ha prou amb una passa
rere la crida blava de les aigües escumoses
lent girasol que esdevé la teva espatlla morta
i et diu gira't i vés vés vés