16 de set. 2008

Paisatge en bemoll (III)


Dušan Šarotar


PAISATGE EN BEMOLL (III)

Tercer dia, l'hora, les onze de la nit i tres minuts,
sense avisar l'aigua puja i es presenten les ones,
jeu de panxa i mira com des d'un núvol que una mà
desconeguda sosté. Mira de nou com es desborda
el riu on entrà un sol cop. Recordà un dia de festa,
quan era al seu costat, i va veure la seva pròpia
ombra que s'enduia l'aigua, perquè li deien
allò que l'aigua veu, mai no ho oblida. Ara totes
les siluetes, negades en unes aigües tèrboles,
s'esmunyen pel camí, jeuen davant les portes
de les cases, sense vergonya barregen els noms
i roben les paraules escrites, aviat la ciutat serà
sota les aigües quan pensi que potser així és
el dia del judici. I és sorprenent, enlloc no hi ha
ningú que s'aixequi, tots dormen, somien,
com si res no hagués passat mai.

En una ciutat desconeguda


Leszek Engelking (Bytom, 1955) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat més de 6 reculls de poemes, diversos llibres de crítica i una gran quantitat de traduccions (ha traduït de l'anglès, l'eslovac, el txec, el rus, l'espanyol i l'ucraïnès.


***

En una ciutat desconeguda on em vaig perdre,
de sobte vaig veure un local molt antic,
les mateixes bombetes i la llum llampant,
(no han perdut el color en tots aquests anys)
el mateix taulell, les butaques, les tauletes:
un principat independent de la ràpida cambrera
(vaig tocar els seus menuts pits en somnis).
Flairava a desig, a pastes, a cervesa,
i ja de lluny en vaig pressentir l'olor.
El mateix brogit de la ciutat, el mateix crepuscle d'agost,
i després vindrà la mateixa, antiga, nit,
el mateix sutge en els mateixos vidres
de la mateixa porta, però quan la vaig empènyer,
s'apagaren els llums.

Pintura, poesia, assaig


Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Leeuwenhoek, más importantes que Vermeer.

Hace unos días me mostraste una gota de agua con tu nuevo microscopio. Siempre pensé que era pura como el cristal, y he aquí que en ella se arremolinan extrañas criaturas, como en el infierno transparente del Bosco. Durante esa demostración seguiste con atención y, así me lo pareció, con satisfacción, mi expresión consternada. Entre nosotros se hizo el silencio. Y después me dijiste lenta y sonoramente: “Así es el agua, querido mío, así, y no de otra manera”.

Entendí lo que quisiste decir con aquello: que nosotros, los artistas, fijamos las apariencias, la vida de las sombras, la superficie mentirosa del mundo, y no tenemos valor ni dotes para llegar al fondo de la cuestión. Somos, por así decirlo, artesanos que trabajan en la materia de la ilusión, mientras tú y los que son como tú sois los maestros de la verdad.

[...]

De seguro me reprocharás que nuestro arte no soluciona ningún enigma de la naturaleza. Nuestra tarea no es la de solucionar enigmas, más bien la de hacernos conscientes sobre los mismos, inclinar la cabeza sobre ellos y mantener preparados los ojos para un entusiasmo y admiración incesantes. Si, con todo, necesariamente tienes interés en los inventos, entonces te diré que estoy orgulloso de haber conseguido combinar un tipo particularmente intenso de azul de cobalto con un amarillo limón, luminoso, y también de haber registrado el reflejo de la luz que el mediodía proyecta sobre una pared gris a través de un grueso cristal.

Los utensilios de los que nos servimos son en realidad primitivos (un palo con un manojo de pelos fijado en un extremo, una tabla rectangular, pigmentos, aceites) y no han cambiado desde hace siglos, lo mismo que el cuerpo y la naturaleza humana. Si comprendo bien mi tarea, se basa en conciliar al hombre con la realidad que le rodea; por eso mis hermanos de gremio y yo repetimos infinitas veces el cielo y las nubes, los retratos de personas y ciudades, todo el universo de las cuatro estaciones, porque sólo en él nos encontramos seguros y felices."


5 de set. 2008

El piano de Chopin


Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Chopin, que serà el 2010. En presento alguns fragments, i el link per si el voleu llegir sencer, tant en català com en castellà.


EL PIANO DE CHOPIN
A Antoni C..... La musique est une chose étrange!
Byron

L'art?... c'est l'art - et puis, voilá tout.
Béranger
1.

Vaig visitar-te aquells dies finals
d'aquella trama no esclarida,
plens com un Mite,
i pàl·lids – com l'albita...
- Quan el final murmura als primers de la vida:
Jo no et destrosso pas! Jo et sóc un re-alç!...”

2

Vaig veure't aquells dies, els finals,
Quan ressemblaves... més, cada cop més
La lira per Orfeu abandonada,
On s'ateny, amb el cant, el vigor-fes,
I quatre cordes parlen en la seva tonada
I s'empenyen ensems,
Dues al mateix temps,
i mormolen amb to de fusa
“És de fet començada,
entra ja la tonada?...
És aquest el seu geni!... que toca... i – refusa?”

3

Frederic, vaig visitar-te aquells dies!
La teva mà d'alabastrina
blancor... elegant, plena d'harmonies,
i com les plomes d'estruç, el tacte tremolós
amb el teclat de vori s'havia fos
a la meva retina...
I com aquella noble imatge, un llos
del si de marbre nat,
la forma d'un bisell
obrat amb el cisell,
eres tu, geni... Pigmalió per a l'eternitat.



7

Oh, Tu! que de l'Amor n'ets el perfil,
i en la compleció tens el teu nom;
el que en l'art és l'Estil,
que afaiçona la pedra, i fa el cant policrom...
Oh, Tu – que ja ets una època en el curs
dels fets, on el zenit és prest,
l'Esperit i la Lletra et són recurs,
I consummatum est...
Tu!.. que en l'acompliment perfecte encén,
Quina és la teva marca i on alena?
En Fidies? En David? O en Chopin?
O serà en Èsquil dut a escena?
Sempre et retornarà, la manca en el seu gen,
l'escassetat, estigma d'aquest món.
És la compleció?... aquesta li dol,
Ell, en començar vol
abandonar primer de l'art el tron.
Una espiga?... quan madura – com un daurat cometa-
just quan es posa en moviment,
un plugim de llavors de blat estén,
és la perfecció que el veta.



9

Mira... carreguen pels carrers cavalls
del Caucas – talment orenetes
abans que la tempesta faci estralls,
passen rabent davant les baionetes,
de cent en cent.
Han assolat les flames la casa, i s'extingeixen,
i tornen a cremar, però veig ara
que hi ha culates que fereixen
els fronts de viudes sense empara.
I veig de nou, malgrat m'encegui el fum
que a través de pilars d'un passadís
alcen arreus talment un taüt a l'abís,
avall, cau, cau, el Teu piano com un embalum.

10

El que estengué Polònia al zenit
de l'omniperfecció eterna i plena,
que corprengué amb un himne de delit-
Polònia – dels carreters de mena:
s'estimbà a l'empedrat des de l'ampit,
i ara heus-lo aquí, com una noble idea,
per l'ira de la gent tot trepitjat,
o en despertar una melopea
que en els segles dels segles s'ha estroncat.
I heus aquí – com el cos d'Orfeu -
que l'espedacen mils de passions!
i cada una esgaripa: “no, jo no!..., pareu!”
“Jo no!” - carrisquejant entre dents tots els sons-

*

Però Tu? - però jo? - entonem el judici,
tot exhortant: “Alegra-te'n posteritat!...
gemegaren les sordes pedres en el desfici:
l'ideal ha finit a l'empedrat - - “


I els links:

3 de set. 2008

Paisatge en bemoll (I)

Dušan Šarotar (1968) neix a Murska Sobota, una ciutat eslovena que fa frontera amb Àustria i Hongria. Va començar publicant novel·la, i el 2004 publica el seu primer poemari. També ha escrit contes, i ha fet sis documentals per a la televisió eslovena. És un dels artífexs de l'editorial Beletrina, una de les editorials de més prestigi i qualitat del país.


PAISATGE EN BEMOLL

I

Al principi és tot com en fotografies perdudes
en un trasllat, el jove, en l'ànima encara un nen,
posa la mà a les tecles negres i blanques, espera,
mira la partitura tancada de la col·lecció familiar,
curosament reposant en la lleixa vora la finestra oberta,
amb una vista al pati interior, espera com si agafés
amb el pensament les primerenques flors dels cirerers
que el vent porta en silenci, espera encara una estona,
els dits ja cobreixen el teclat, i sent que avui no està
per tocar, espera, de nou aixeca els dits freds, encara
no alegres, i com de costum roda en la cadira entapissada
vers la finestra, és lluny, pensa, al seu davant en el sol
de la tarda només es mouen les cortines, és lluny
i sent que està sol, per primer cop pressent, ara,
abans del concert al cafè enmig de la ciutat, segur
que farem ple, li han dit, tot i que a fora hi ha guerra,
també han imprès un cartell amb la seva fotografia,
justament amb la que es va perdre en el trasllat,
el pare l'ha penjada a l'entrada de la botiga a baix,
i cada cop que sona la campaneta de la porta pensa
que no s'ha de deixar el client, s'ha de ser atent, però
la seva dona, que fidel li fa costat, diu que encara
és massa aviat, perquè a penes és un nen i té
per davant tota la vida, i per un instant ella també s'atura
com si es fixés en l'arbre que perd les flors, ella
tampoc mai no hi havia pensat però pressent que aviat
els unirà tan sols la música encara no escrita.