Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2008

Finals d'abril

Un poema per al dia d'avui. "April is the cruellest month". Tal vegada. Però aquesta sentència determina, defineix, delimita, recrea, esclata en mil interpretacions, ens emociona, ens avorreix. Però ja no som els mateixos després d'ella.


FINALS D'ABRIL

Finals d'abril, el sol surt i reescalfa
els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra
s'esdevé com una transformació. Baixa de cop
la temperatura, com si allí no hagués arribat
mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat
que amaguen els records de l'hivern – i et falta
la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos.
En la meva obaga del pensament que et busca
com a les palpentes. El record crea la teva figura,
la modela com si fos un escultor que treballa
amb l'aire, la imaginació que es connecta
en la recerca dels plecs, de qualsevol racó
on poder gravar, encara que sigui per un instant,
la teva mirada abocada en el telescopi
dels meus ulls. Ells també et busquen als carrers
mig il·lumin…

A Marek Wittbrot, capellà

Paweł Huelle (Gdańsk, 1957) és conegut principalment com a narrador. Juntament amb Stefan Chwin, és un dels autors que transmeten l'apropament al mite de Gdańsk/Danzig des de Polònia (l'altre gran creador del mite de la ciutat és Günter Grass). Ha escrit una de les novel·les fonamentals de la literatura polonesa contemporània: Weiser Dawidek i és un dels millors escriptors de contes europeus.


A MAREK WITTBROT, CAPELLÀ.

Què podria explicar-te?
Una història d'homes sempre absents,
de guerres perdudes, d'aborts en el viatge,
de cases que canviaren de propietari
com l'època els vestits o els barrets.

I sempre el mateix: fins i tot aquí les dones
se sotmetien a una llei tàcita: es parla
sobre l'amor tot fluixet, per no temptar el destí.

A mi em va salvar la vella Maria: contava durant
hores com de bells eren els jardins, la bellesa
dels arbres... Altres s'apressaven a reunions
esportives, compraven televisors, jugaven a la loteria.

Oblidar-ho. Refusar-ho. El pare, amb vodka s…

Miràvem la ciutat

Pavel Kolmačka neix el 1962 a Praga. Poeta, traductor. La seva poètica entronca directament amb el pessimisme existencialista de poetes txecs com Vladimir Holan o František Halas. En la traducció, sóc conscient que no existeix el verb envolar, sinó envolar-se, però considero que aquí encaixa sense ser gens estrident, ans al contrari, transmet d'una manera més exacta l'acció, el moviment.


Miràvem la ciutat.
La bòbila, l'estació, l'església, la fàbrica.
El fum es confonia amb el sol.
Just a sota nostre uns nens envolaven
un estel, a estrebades pel terrible vent.
Em vas dir:
“Què és el que enyorem?
Volem alguna cosa
que potser no existeix.”

El xim-xim assuavia els contorns,
a les cases s'encenien les finestres.
Ensopegàrem en una pedra
del camí, nosaltres un, nosaltres tots dos
llastrats amb el cos i l'ànima.

Una verdor tan intensa

Ha passat quasi mig any des que veia aquest paisatge des de la finestra de casa. Ara, la transformació és aquesta:


(iv)

Una verdor tan intensa que fa mal als ulls.
Quan s'ha despertat? En quines enigmàtiques
forces s'ha encarnat? Els mesos freds queden
arraconats en un segon, bufandes, abrics, guants
entaforats en un armari de parcial oblit.
Un cel blau indica una felicitat canviant,
amb figures que esfilagarsen els núvols com
cabdells de memòria que rodolen en una superfície
massa rugosa. L'hivern ha fugit esperitat.
Les preguntes ja no es marquen a les petjades
de la neu. Ja no escriuran cap carta els corbs.
No pots preguntat al verd, ni al blau, no deixen
cap senyal. És impossible resseguir cap missatge.
Només una ferida. Una exuberància en renéixer.
Hauràs d'esperar l'agostejament dels colors,
i les fulles a terra per trobar alguna resposta.

De La disfressa dels arbres, Barcelona, Quaderns Crema, 2008.

Un dia com un altre?

Avui és l'únic dia de l'any que tinc destinat a no comprar llibres. Qualsevol altre dia puc gaudir d'un passeig per la llibreria, de les paraules que puc absorbir en el silenci de les lleixes, de la complicitat d'algú altre que també remena en l'apartat de poesia. Però avui, això és impossible. No tinc res en contra de la festa i de la tradició. Que continuï, i per molts anys, i que la gent que no compra mai llibres, en compri avui més que mai. M'és igual el que comprin. Al cap i a la fi, les lleis del mercat no les canviarem pas amb un llibre de poesia, o perquè algú llegeixi tal o tal autor. Els llibres de gran venda són necessaris perquè després les editorials puguin publicar llibres que no els són rendibles. El que no m'agrada és haver d'obrir-me pas entre la gent a les llibreries quan sé que un parell de dies més tard tindré tot l'espai que desitjo. Al cap i a la fi, però, a Cracòvia tampoc no puc tenir aquesta sensació d'haver d'armar-…

Dues notes i un agraïment

En Guillem ja ho havia indicat en un comentari en aquest blog. Però hi vull insistir, perquè és un fet que s'ha de celebrar. Fa poc he rebut un correu de l'Albert Lázaro en què em comentava l'aparició de les versions que havia fet juntament amb Pietro Dini de 6 poemes de Tomas Venclova. Venclova, nat a Kaunas i incansable mediador entre les cultures russa, lituana i polonesa (parla les tres llengües a la perfecció) és un dels grans poetes contemporanis, hereu directe de la poètica de Joseph Brodsky (tot i ser més gran que l'autor rus). Us convidem a llegir-les en les esplèndides versions d'Albert Lázaro i Pietro Dini. Han aparegut a la revista argentina Promethevs.

El mateix Albert Lázaro em passa el link del blog del David i la Glòria, Epistolari, on hi ha un comentari sobre La disfressa dels arbres. Els agraeixo molt el comentari, i els felicito també pel magnífic blog.

I gràcies a l'Albert Lázaro, pels regals que ens ofereix amb la seva feina.

Menjadora

Alojz Ihan (Ljubljana, 1961) és doctor en Immunologia i especialista en Microbiologia (relació que ens porta a la memòria directament la figura del poeta txec Miroslav Holub). La seva poesia és de caire narratiu, explica petites històries en què moltes vegades, amb un cert humor surrealista, es reflecteix la conducta humana


MENJADORA

En ple hivern poses al jardí una menjadora
per als ocells i veus que se l'han apropiada sols
els grans i els forts, i no deixen que els dèbils
s'hi apropin. Per això hi escampes més
menjar perquè n'hi hagi prou per a tots,
però els ocells petits segueixen passant gana,
cauen a la neu i moren. Fas més menjadores,
però els ocells grans se les reparteixen per a ells
i en fan fora el ocells petits. Això et posa
furiós i sempre que veus un ocell gran, intentes
foragitar-lo, però sempre els que s'espanten
més són els ocells petits, que s'envolen,
i després no gosen tornar en molt de temps.
Finalment, ja en tens prou, de tot plegat,
agafes una escopeta i com…

Pluja

Natalka Bilocerkiveć (1954) viu i treballa a Kiev. Treballa a la redacció de la revista mensual “Cultura ucraïnesa”. És una de les autores més importants de la poesia ucraïnesa contemporània.


PLUJA

Plou... Plou a Lvi'v, a Tarnopol... Plou als llindars
dels camps, on cada plana brilla com una fletxa...
Tu dorms al vagó, com llavors, en plena nit...
No, no ens envolten estrelles, són cossos somnolents.

Dorm, imagina't que aquest xàfec neteja la roba,
les arrugues, les ganyotes, la pintura de llavis, la suor
i les llàgrimes; els plecs d'un cos aliè i la pell
que el cobreix, que com un cos algú t'ha enganxat.

Ho neteja tot, el sentit i la vida romanen,
i la poesia, l'humor, i l'os que flameja.
Mira, es balanceja un got; mira, una ferida
del cafè vessat taca la nit quan es desplega!

La pudor dels vagons-llit, de coixins humits,
la pudor del lavabo, cigarretes, de l'amor i la pobresa,
i els noms que desapareixen d'antigues amigues,
tot es queda en els dolls del xàfec d'aq…

1939. Conferència del professor Gadamer

Marek Wojdyło (1958) neix a Oświęcim. Ha publicat quatre llibres de poemes.


1939. CONFERÈNCIA DEL PROFESSOR GADAMER

La conferència inaugural del professor Gadamer
amb el títol de Hegel i l'esperit de la història té lloc
una tarda de juliol. Baionetes solars ataquen
les finestres gòtiques i es queda del tot aturada
la pols acadèmica quan les esglésies de l'antiga
Lipsk toquen puntualment les dotze.
Els pulmons agafen aire cada cop amb més força,
un pati uniformat ressona amb un nou llatí,
al barri jueu domina la tranquil·litat, la sonora
veu del conferenciant cita el jove Hegel:
el sofriment no fou mai un acte de la innocència,
tot sofriment és culpa. Callen les nacions
pecadores de l'est d'Europa, cau la rígida
sentència d'ençà un segle i mig, els habitants
condemnats són com pomes caigudes
i com blat espolsat, no esperen la resurrecció,
la mà tallada i els estigmes cremats assenyalen
el camí de l'expiació en aquest món. Sempre.

La meva ploma

Peter Semolič

LA MEVA PLOMA

no és cap invenció.
La meva ploma no és una convenció literària.

La meva ploma és una ploma de debò.
L'he aconseguida per correu

junt amb un diccionari etimològic.
Amb ella escric versos,

amb ella escric poemes,
amb ella atenyo el cor

fins a les arrels de l'indoeuropeu.
La meva ploma és una ploma d'etimòleg.

Els meus poemes són etimologies del cor.

Marco Polo

No va ser gratuïta, és clar, la tria del poema de Iuri Andrukhovitx. Hi apareixia Marco Polo, fet que ja d'entrada despertés la meva afinitat cap al poema. Vaig escriure fa temps un poema amb el títol del famós viatger. Com en tota creació, ja no sé si em reconec en els poemes que he escrit. Actua l'estranyesa de ser i no ser el mateix a mesura que passa el temps. O potser és el lector que hi ha en mi que provoca que no en reconegui l'autor.


MARCO POLO

Fins el lloc de naixement és dubtós.
No podria ser de cap altra manera.
Quasi segur que va créixer en una illa,
només així s'entén la cerca constant,
que s'endinsés cada cop més, en la terra,
com en l'atracció del metall davant
d'un imant. Que revestís la seva llengua
amb sons tan exòtics com un ideograma.
Que no s'aturés davant de cap frontera
(podrien ser més resistents que les ones
del mar que tan bé coneixia?). El saber
d'altres ecos li era com una clofolla tova
en ple estiu. No va créixer en l'illa.
L'i…

Europa

Jan Polkowski (Cracòvia, 1953). Va publicar en editorials independents (a Polònia, fins 1989 eren les editorials que no havien estat autoritzades pel poder, és a dir, il·legals). El 1990 deixa de publicar poesia. Es dedica al periodisme i a la política.


EUROPA

Jan Sebastian Bach, per exemple “Es ist das Heil uns Kommen her”
o “Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ”) Què aconseguirà
enemistar-nos, si això ens uneix?
Uns núvols sense ales ens condueixen als que quedem
per un camí celestial a carrers barrocs enllà l'horitzó.

Tan sols a nosaltres ens has deixat a la Terra?
Seran les nostres mans obedients als Teus preludis, fugues?
Llauraran la terra, construiran cases, cuidaran el bestiar
i l'aviram perquè vegis que són bones?
És Déu qui ha triat aquesta música per renovar el paradís?

Però som mortals, per damunt de tot, mortals,
els orgues preguen per nosaltres,
però som en una planura assecada amb capotes
de soldats russos, i al voltant, polls i ferralla.

Perquè tan sols ens podem compadir de nosal…

Sonet

Un poema de la primera època de Joseph Brodsky (1940-1996). Curiosament, un dels pocs poemes no rimats del gran poeta rus (-americà). S'hi entreveu el to que després predominarà en tota la seva obra, una de les més importants de la poesia contemporània.


SONET

Un altre cop vivim a la mateixa badia,
i sobre nostre passen els núvols,
i brum sens parar el Vesuvi modern,
i una pols grisa s'apodera dels carrerons,
i els vidres a les finestres tremolen.
També algun dia ens cobrirà la cendra.

Com m'agradaria, en la darrera hora
anar als afores amb tramvia,
entrar a casa teva,
i si d'aquí uns centenars d'anys
algú ve a excavar la nostra ciutat,
voldria que em trobessin
enganxat als teus braços eternament,
tot cobert d'unes noves cendres.

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l…

Índia (2)

Iuri Andrukhovitx (1960). Viu a Ivano-Frankivsk. És poeta, narrador, assagista. La seva obra representa la contribució més important perquè la nova literatura ucraïnesa es comenci a descobrir no tan sols entre nosaltres, sinó també a tota la resta d'Europa.


ÍNDIA

2

Marco Polo s'apartà de la veritat quan digué
que els muls, els bous, els ases el van portar
per damunt de cingles de tenebres pel Tibet
cap a l'est, a la Xina. Sens dubte la seva ruta
s'havia estret en un llaç escorredor.
Segur que Marco Polo s'adormí a la sella.
Ja que més enllà, a l'est, no hi ha cap terra,
Índia és la frontera, el que queda al caire.

De quin est es pot parlar, quan la frontera
és un mur rere el qual hi ha un enorme i mut
no-res, sense saber per què, podríem perjurar,
no ens estima, realment no sent res per nosaltres.
Així doncs, en la peregrinació aquesta és la parada
darrera, i la forest, l'última pluja, i arbusts, i pedres,
i per això has de canviar l'altivesa per la humilitat,
aquest mur…

En l'ombra porpra

Andrew Motion (1952). De 1976 a 1980 va ensenyar a la Universitat de Hull. Aquest fet és d'especial rellevància, ja que és la Universitat on Philip Larkin (una de les grans influències en Motion) treballava de bibliotecari. Entre 1982-1989 és el director editorial de Chatto & Windus. Des de la mort de Ted Hughes és el Laureate Poet.
EN L'OMBRA PORPRA
En l'ombra porpra de la meva morera quan madura
m'he ajagut per veure l'infinit cel que es desplaça
amb un blau impecable i inclou tota la vista,
i llavors apareix un sol núvol en forma de taüt.
No, no és això. Més aviat el barret calat d'un anarquista,
després un cingle, un ós, les potes del darrere d'una llebre
que desapareix, qualsevol cosa, de fet, i sempre perfecta,
sempre que la vegi diferent de la cosa anterior.

Sisu

Lavinia Greenlaw


SISU

Perseverar en l'esperança de l'estiu.
Adaptar-se a la seva promesa trencada.
Estimar l'hivern.

Dormir.

Estimar l'hivern.
Adaptar-se a la seva promesa trencada.
Perseverar en l'esperança de l'estiu.

Correcció a l'abril

Mariusz Grzebalski (1969, Łódź). Ha publicat cinc llibres de poemes. El 2006 fa el seu debut en la prosa. Durant la dècada dels 90 va ser un autor fonamental en la renovació del llenguatge poètic a Polònia.


CORRECCIÓ A L'ABRIL

Esclaten els capolls, la pluja talla el blau
desbordant les esquerdes dels blocs. Però
ja hi ha una rosada matinenca en les teulades
i els vidres! Els encavallaments de la llum

es propaguen en les bruses dels pintors
alternant-se amb un sord acord de l'ombra.
El carrer no té marcs. Fanal, posa'l en alerta,
abans que els pintors encerclin el pati

amb una franja blau marí! Si tan sols
els cotxes accedissin a no papissotejar
per un moment rere la finestra,

seria mes fàcil, quedaríem del tot clavats
en els destacaments de frases. El meu
vehicle rebota dos quart de sis.

Vaerøy

Lavinia Greenlaw (1962) ha publicat tres poemaris i una novel·la. És una de les autores amb més projecció de la Gran Bretanya.


VAERØY

L'home que filma un mapa de les illes, no alça
els ulls mentre naveguem entre elles. Centenars.
Totes petits ossos dels peus i les mans.

Què diables és això per on naveguem fa hores,
que no va més enllà que la punta dels seus dits?
Per què hi ha terra en aquest artell trencat

on una muntanya divideix el sol?
Nit, dia, pujo i baixo lentament el rastre,
camino, miro, m'assec i miro

l'illa més allunyada que sobresurt del nivell.
Els seus cingles, a flor d'aigua, trenquen la llum.
Em dolen els ulls en veure la terra corbar-se tant.


Informe

Aleš Šteger neix el 1973 a Ptuj (Eslovènia). Llicenciat en Filologia germànica i en Literatura comparada. És un dels responsables de Beletrina, una de les editorials més importants a Eslovènia. Ha publicat quatre llibres de poemes i dos llibres de prosa.


INFORME

Entre els genolls ardents i un suro a la boca
dorms. De l'espai creixen en tu roses
de paper i tu et baralles amb elles
d'amagat. La mà et duu una agulla

A través de l'ull. Tremoles, com si de nou
tinguessis por de respirar, quan un cos
busca en tu l'equilbri. Vora la finestra
uns dits d'hores edifiquen un gratacels

blanc de temps. Vinc a les teves parpelles
com un cavall a beure la teva cella. Et palpita
una vena de la jugular, i encara no saps quina
de les teves imatges despertaràs dins un moment.

Ovidi en el Tercer Reich

A Geoffrey Hill (1932) se l'ha titllat de poeta per a poetes (definició que és una boutade com qualsevol altra). El seu llenguatge moltes vegades obscur i difícil ha fet que la seva poesia no ocupi un lloc preeminent fora de les seves aïllades fronteres britàniques. Malgrat haver publicat onze llibres de poemes, el corpus de la seva obra poètica no és extens. En el segon quartet, he preferit la construcció estranya dels dos primers versos per reflectir el verb que utilitza Hill (to look down on) en què de manera clara conjuga el fet de mirar avall (ja que els condemnats són en una altra esfera) i el menyspreu.


OVIDI EN EL TERCER REICH

non peccat, quaecumque potest pecasse negare,
solaque famosam culpa professa facit.
(Amores, III, xiv)


Estimo la meva feina, els meus fills. Déu
és distant, difícil. Les coses passen.
Massa a prop, els antics abeuradors de sang
innocent no són una arma terrenal.

He après una cosa: no mirar amb menyspreu
avall vers els condemnats. Ells, en llur esfera,
estranyam…