Cultura de la traducció

La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem heretat del segle XIX. Quan abandonem la norma eurocèntrica de conservar les equivalències entre la paraula de la llengua de sortida i la d’arribada, quan ens adonem de l’allau de textos amb què s’enfronta l’home contemporani la qüestió fonamental no és ja la reproducció, sinó la selecció de la informació i dels textos així com la seva inclusió en la nova cultura. En un món de possibles (re)contextualitzacions infinites, els textos han perdut els significats estables, han esdevingut estructures obertes a les quals cada cultura, cada ideologia i cada individu dóna sentit a la seva manera. Tot això obre el camp a un accés nou a la traducció, i a la vegada també un camp per a l’ètica de la traducció en què cada traductor és conscient del seu potencial de manipulació, el du a terme amb responsabilitat i no intenta reanimar la il·lusió de la identitat entre el text original i la traducció.

Entrevisa a la revista “Literatura” amb Erik Prunč (1941) poeta, dramaturg, estudiós de la traductologia. Eslovè nascut a la Caríntia austríaca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

Tens el vent de la capçada al vidre

Primož Čučnik TENS EL VENT DE LA CAPÇADA AL VIDRE De la terrassa ha entrat a casa i ha tornat altre cop per netejar la taula. Cada inclinació l'ha dut a la mútua influència. Ha netejat la taula per un lent progrés del sedentarisme. Sense sedentarisme no hi ha progrés, aquesta n'és la manera més exemplar, més simple. Seus, i ja al cap de no res t'aixeques i dius algunes frases amb les coses que ha deixat a la casa. Per exemple, a la pols. De sobte, veus bufades de vent per la finestra, però bé es cuidarà que el sentis a través de l'esquerda. Entraràs per la porta i netejaràs la fressa autèntica.

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Més informació

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Més informació

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Més informació

Estimat Goldberg

Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix. ESTIMAT GOLDBERG Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles Variacions, li demanava al seu músic el comte Keiserling durant les nits d’insomni que acompanyaven les seves freqüents malalties Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha alleujament entendrà el comte Keiserling que va oferir a Goldberg pel seu art un bol d’or ple de lluïsos i segurament Bach no s’ho va prendre malament tant més que pel que es diu va fer l’encàrrec del potentat a desgrat amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Més informació

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog