30 de set. 2007

Novetat


Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre:


Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia, i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines.


Así dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos… ¡Adiós Basilea!


Viajamos desde la una de la tarde… Iba de aquí para allá, entrando y saliendo… Las ventanas a ambos lados del vagón ofrecían una vista interesante de las casas y de la gente… En el pasillo tenía todas las ventanas para mí. De vez en cuando mamá me gritaba que no me apoyara demasiado, porque me ensuciaría, y entonces volvía al compartimento con ella y con Vati, que estaban sentados con Gisela. A ella no la escuchaba, me daba vergüenza… apreté la oreja contra el vidrio para apagar su voz… Era mi primer viaje de verdad en tren… En realidad mi primer viaje en tren lo hice cuando tenía cinco años y fui con Vati al balneario de Urach y de vuelta a Basilea, pero sólo lo recuerdo por la tapicería dorada del vagón de primera… Era ahora cuando veía cómo era Basilea al entrar en un auténtico vértigo. Primero como una gruesa serpiente de color verde grisáceo que corre hacia atrás medio por la tierra, medio por el aire… hacia una inmensa trompeta succionadora allí detrás… un auténtico despedazamiento, una tormenta, un huracán. Después miré la bola de cristal que navegaba lentamente por el cielo. No podía asegurar si era la cúpula de Mustermesse o la estación central de tren. Debajo del tren serpenteaban las casas… reconocí algunas, pero solamente de la parte de la calle. Lo que dejábamos atrás era más interesante que lo que se aproximaba. Por eso giré la cabeza… El tejado estrellado de Porte St. Alban golpeó en el aire. Por allí debajo había corrido como mínimo mil veces de acá para allá… Adieu, adieu… después apareció ante mí una calle larga, quizás la rue della Courrone… con sus casas, todo envuelto en un color amarillo de gas o de sulfuro… Una reja se levantaba cada vez más alta en la ventana hasta que ocupó toda la vista con numerosas pistas rojas de tenis… Alguna vez había venido aquí con Vati por un hondo camino y en la sombra contemplábamos a las parejas jugando al tenis… Las imágenes en la ventana se alternaban rápidamente, como si yo tuviera cada vez más ojos… Las copas de los árboles empezaban a multiplicarse y antes de haber visto claramente que estaban en un terreno negro, lleno de bicicletas y de bancos, oí gritos, chillidos, un murmureo de chapoteo mientras el vagón seguía adelante sobre el blanco muro de Eglisee. Estaba lleno de nadadores con gorros, de pelotas en el agua y de bañistas en las escaleras, a lo largo del muro… No veía la gran pelota blanca con agarraderas con la que aprendí a chapotear en el agua, cuando venía con Margrit… Alcancé a verla precisamente en un rincón, en la hierba y con un montón de brazos que se esforzaban por cogerla… Apareció un campanario del que pendían unas cuerdas con pequeñas banderas… aunque el vagón ya había pasado el tejado de Eglisse con su ancho arco, divisé todavía algunas piernas en el tejado, los pies de un hombre… Después los árboles con sus copas cubrieron la bulliciosa cuenca.

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=tec&site=col

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=sinop&site=col


26 de set. 2007

Arcs romànics


Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?


ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.


25 de set. 2007

La porta

Miroslav Holub (1923-1998). Poeta txec. De professió immunòleg. Segons ell mateix, la literatura era un passatemps. És un dels poetes més rellevants del segle XX.

LA PORTA

Vés i obre la porta.

Potser a fora hi ha

un arbre, o un bosc,

un jardí

o una ciutat màgica.


Vés i obre la porta.

Potser furga un gos.

Potser veuràs una cara,

o un ull,

o la fotografia

d'una fotografia.


Vés i obre la porta.
Si hi ha boira
s'esvairà.


Vés i obre la porta.

Fins si tan sols hi ha

la foscor

fent tic-tac,

fins si només hi ha

el vent buit,

fins si no hi ha ningú,

vés i obre la porta.

Almenys hi haurà corrent.



24 de set. 2007

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic.

EL TACTE DE L'ABSÈNCIA

Res no existeix, excepte un petit objecte,
una cosa sense forma que tan sols
de manera laxa es pot anomenar un objecte:
sense duresa, color o moviment,
sense amplada o llargària,
o altres signes verificables de la seva presència.
Existeix sols en la commovedora esperança
que el veurem i l'utilitzarem,
o que serà d'algun ús,
fer amb ell el que la mà fa amb les claus,
una llanterna, les alicates,
o el meu llibre sempre obert, per exemple.

CONJECTURES

Moriré. No moriré.

No, no moriré,
tot i que veig àngels,
tan a prop
que els puc tocar
amb el meu índex,
tan sols
les seves cares són esborrades
com quan un nen fa servir la goma.

Moriré. No moriré.


22 de set. 2007

Ristovic (I)

Aleksandar Ristović (1933-1994), poeta serbi que va publicar més de vint llibres de poemes. Poeta irònic, de situacions de vegades del tot absurdes. Vasko Popa doncs, no és un poeta del tot aïllat en la seva tradició.


LA LLUM TREMOLOSA DE L'OR

Ningú ja no llegeix poesia,
doncs, qui coi ets tu que veig
inclinant-te sobre aquest llibre?


FELICITAT


El ratolí és daurat,
com també la tortuga i l'aranya,
i fins i tot el centpeus,
i el còdol del qual intentes
desfer-te
sense abandonar el teu banc,
des d'on es poden veure moltres
altres coses i criatures daurades.


21 de set. 2007

Matxets i carrabines


Tomasz Różycki (1970) és un dels valors més prometedors de la poesia polonesa. Entre la seva producció hi ha fins un poema èpic Dotze estacions, una recreació del que podria ser l'èpica a través d'un llibre que és un autèntic viatge. El seu darrer llibre Colònies (2006) conté 77 sonets que basculen entre la realitat i la imaginació. Presentarem més poemes d'aquest llibre.



MATXETS I CARRABINES

Per a J. P.


Des que la literatura va deixar d'interessar-me
i va començar per fi la vida i tots els seus
assumptes, divuit motius pels quals paga
la pena aixecar-se, les quatre primeres paraules


que dirà el nen, el teu nombre plural
en relació amb el meu singular i el resultat
d'aquesta acció al llit, que un que ha estat mort
al paper pot seguir vivint a la vida, acampar


entre la gentada a l'aeroport, viure en un túmul,
al fons d'un mar sec, enmig de vaixells morts,
en una tenda de pell de drac, mort a la nit
sota un neó flamejant a la sortida del soterrani,


tensar cordes dels intestins i cantar cançons
als fills, abans no es despertin i obrin el ulls.


20 de set. 2007

Ubykh


John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les.



L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH

(El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans)


De vegades, en aquells darrers mesos,
pensava en una paraula
i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes,
el so denotava:

l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment
i no la paraula equivalent en una altra llengua,
aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya;
les tombes que havia netejat i havia rastellat; les cançons de bodes.

Mentre anys de silenci s'acumulaven en la calor,
ell estava al seu jardí
i xiuxiuejava el nom d'un ocell
en la seva llengua materna,

mentre memòries de neu i de dies de mercat,
les mans de son pare, l'olor del tamarinde
s'allunyaven en els sons que ja no utilitzava:
el blau de la infantesa plegat com un llençol

i desat.
Res del que deia era recordat; res del que va fer
era un fet o una llegenda
a la plaça del poble,

pero després volia recordar la paraula
que digué aquell matí, abans de morir:
una paraula per a la mort, potser,
o l'herba del prat,

o, nedant en la superfície de la seva ment,
una altra paraula que tingueren, quan era jove,
una paraula que rarament deien, tot i que era allí
per tot el que ells saberen i que ningú no recordà.


19 de set. 2007

Elegia


Avui es compleixen quinze anys. No penjaré cap de les elegies incloses a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), sinó un poema escrit fa uns tres anys que apareixerà pròximament en un volum que durà el títol de La disfressa dels arbres.


A J. M. Farré (1940-1992), in memoriam


El soroll del telèfon em desperta del meu ensonyament.
A l’altra banda del fil crec recordar la teva veu,
apagada després dels dotze anys passats. Configura
un esbós immediat en el decurs d’una ràpida
investigació en l’arxiu de les fesomies. Retrats robot
que salten com diapositives, clac, clac. Canvis
en les cares. No, aquí no. S’ha de buscar una imatge
congelada. El temps només el palpem nosaltres,
com una llosa que acumula el pes com un moble
la pols, quasi imperceptible. I tot d’una la inevitabilitat.
Però allà on ets tu, allà des d’on em truques,
el temps, la imatge, els canvis, la veu, són negatius
d’un record llunyà, o una llanterna màgica
espatllada. Poden passar amb fugaços moviments
que s’enllacen en un instant precís, per retornar.
Com el record tènue d’una veu en un fil rovellat.


17 de set. 2007

Petit Tractat

Janusz Szuber (1947) és un cas insòlit en qualsevol literatura. Durant més de trenta anys escrivia i desava els poemes al calaix. Publica el primer llibre el 1995. I a partir d'aquí, el ritme és vertiginós. En dos anys publica el que és anomenat el Pentateuc. En aquests moments té publicats uns 17 llibres de poemes. És una poesia del concret, i les relacions directes amb Czeslaw Milosz no són pas gratuïtes.


PETIT TRACTAT SOBRE LES ANALOGIES

A Wilhelm Dichter

Al cotxe, davant de la sinagoga a Lesko
Tot esperant la senyora M. R.,
Observava una abella que des de dins
Intentava forçar la superfície corba del vidre,
Els seus esforços constituïen una simple
Paràbola de l'existència en general.
Vaig agafar un quadern, en què ara
Escric el succés, i vaig ajudar
L'insecte en direcció als arbres vinclats,
Creient, però no del tot, que algun dia
Algú actuaria igualment amb mi.


14 de set. 2007

Paulo Teixeira


Potser encara no s’ha parat prou atenció a la poesia portuguesa, una de les més riques del panorama actual. Si mirem la nòmina d’autors traduïts (deixem de banda Pessoa) veurem que la selecció és molt minsa. Encara no hi ha una traducció dels poetes nascuts a finals de la dècada dels 40, entre els que hi ha figures cabdals com: Nuno Júdice, Vasco de Graça Moura o Luís Filipe de Castro Mendes.
I és inútil de buscar poetes que han nascut més tard.

Un dels fenòmens, per la seva singularitat, és Paulo Teixera, un poeta nascut a Maputo (Moçambic) l’any 1961, i que actualment viu a Lisboa. La seva poesia, cerebral, de vegades hermètica (amb una sola excepció, el llibre Autobiografia Cautelar) planteja una profunda reflexió sobre la història, les seves repeticions. Una poesia de caràcter culturalista on les arrels de la cultura greco-llatina tenen una base important. Un exemple n’és l’ús de cites llatines en molts títols dels seus poemes. En aquests dos que presentem, el primer prové del poeta llatí Venantius Fortunatus, bisbe de Poitiers. I el segon, d’Horaci.


FULGET CRUCIS MYSTERIUM

Aquestes són les cartes de casa. Lliures les veles
que van per sobre del gran escut de les aigües
per escriure les alegries del món indiferent.
Res no es perd de l’alegria gravada a les arrugues
d’un rostre desprevingut.
La visió perfecta
d’un cos atent a la gosadia de les altes estrelles,
les breus complacències de l’amor i de la innocència:
espera el cos, exhaust, la creu que va pujant-li
(claus, espines) pels rius de la carn venal.


El text de la privació escriu, oh amor,
sota l’aire irrespirable, oh, cantor diligent:
escultures de lava humana com illes de fum
en la distància, sota tròpics de penúria i de sed.
Vés sobre les consonants obertes de l’oceà a inventar
de nou el riure fàcil, el bon presagi, el món blau.

De Conhecimento de Apocalipse (1988)


TEMPUS ABIRE TIBI EST

Doncs ¿quin sentit ens poden revelar
aquest noms, nus i exposats al mapa,
Viena i París, Praga i Magdeburg,
llocs de setge i d’extermini, defenestració
i saqueig, runes de temps en què Europa
era un territori delimitat per a l’exploració
i no una càndida extremitat d’Àsia,
citats en la lleialtat deguda a un membre de la família
definitivament apartat del nostre cercle de converses?

De O rapto de Europa (1993)

11 de set. 2007

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari.

Fa temps que no visc aquí
i com una illa muda de maons
cada día des de lluny passo
per aquests buits voltants
sense paviment, vidre, ni panys.


Els fanals són plens de foscor.
Les habitacions, de dies i son.
Assignat entre les veus dels objectes
és entre la veritat i la mentida,
com un reflex, com un alter ego,


com un cos descobert en un somni
o notícies que arriben tard,
esbaldit per diferents mars:
és per això que tinc por
de la seva forma, tamany, material.


Qui romangui en aquesta casa
¿heretarà un perillós destí
i guardarà una terra rebutjada
d'un vespre a un vespre foscant
per sobre del present i la buidor?


9 de set. 2007

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936).


PONT


No creia
Estant a la riba d'aquell riu
Ample i impetuós
Que passaria aquest pont,
Trenat de canya fràgil i prima,
Lligat amb cordes.
Vaig passar lleuger com una papallona
I pesat com un elefant,
Vaig passar segur com un ballarí
I vacil·lant com un cec.
No creia que passaria aquest pont,
I quan sóc a l'altra riba
No crec que l'hagi passat.

Leopold Staff


Un dia la vida es troba
tot d'una amb un apunt de somrís
a l'altra banda del rierol
i et pregunta:
com t'ho has fet, per arribar allà?

Lars Gustafsson


7 de set. 2007

Viatge

Paolo Ruffilli (1949), demostra que la línia d'Ungaretti encara té camí per recórrer en la poesia italiana.

VIATGE


Així, al final,
em poso en camí,
malgrat
la tentació de romandre
en els llocs més propers
d'allò que conec.
Però, en compensació,
marxo tan sols
per tornar.
Ni tan sols jo sé
què és el que val
i em convenç,
sobre aquest pensament...
una intuïció certa
un sisè sentit
que m'empeny,
la consciència fulminant
d'una descoberta
paradoxal,
que necessita perdre's
per poder realment
retrobar-se.


4 de set. 2007

Record


El dia s'ha entristit, la pluja marca el compàs
de les línies negres com en un pentagrama.
Un pentagrama buit de notes, no hi ha rodones,
ni blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses,
semifuses, bemolls, sostinguts. Tot suspès.

Només hi ha aquestes paraules en el dia, gris
com els coloms que ni s'acosten a la finestra.
No tenen restes de menjar enlloc, només aigua.
Les gotes que llisquen pel vidre. Creen
el nou llenguatge on és difícil trobar recer.

A tot dónes sentit. A tot. A les línies del pentagrama
del dia, enmig de raigs esporuguits. La il·luminació
fugaç. Un instant com una semicorxera perduda
en el vidre. Veus com baixen les gotes, lentes.
Lent és el record. El record de tu. Esvanint-se. Una semicorxera.

2 de set. 2007

Peter Semolič


Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.


GRAN CIUTAT

Em construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.


El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.


Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”


El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.


1 de set. 2007

Parada del tramvia


Els seus ulls, blaus, brillants, no s’adeqüen
amb el cos, envellit i malgirbat.
La seva fragilitat quan espera
el tramvia recorda les revistes
de moda (tan sols és un fingiment).
Porta a la mà la bossa indispensable
per a velles botigues de productes
absents. I suporta amb resignació
les temperatures que el poc mercuri
(no en fa falta més) marca en el termòmetre.
El vestit, com si fos un diferent
patró, es prolonga en els guants i bufanda.
Tot és una harmonia de colors
grisos, com els núvols de la ciutat.
La neu, o la pluja, contribueixen
a mantenir el sentiment de nostàlgia.
Arriba el tramvia, l’aire del segle
dinou que encara és palpable. Hi puja.
La cara contra el vidre, inexpressiva.
I no sé on la transporta, potser al lloc
del no res, o del mai més, on no hi cap
ni una engruna de l’antiga esperança.

De Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) (2005)